El projecte de la llibertat de Catalunya es construeix pas a pas, vot a vot. Sigui el que sigui. No hi ha res més important que donar la veu al poble i que el valor absolut de la llibertat ho impregni tot. Hem de voler ser molts, hem de voler sentir-nos partícips del país que construïm junts, hem de voler saltar plegats els reptes que tenim davant.
Doncs bé, en uns moments en què la nació bull, en què el país s'ha enfebrat de llibertat, en què milers de catalans s'han anat comprometen arreu en les consultes per a l'autodeterminació, els barcelonins hem hagut d'assistir, estupefactes, a l'enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya.
Centenars de municipis del nostre país, d'Arbeca a Santa Coloma de Farners, de les Borges Blanques a Girona, de Sant Cugat a Xerta, han votat ja per la independència mentre als barcelonins se'ns ha convidat a mirar a una altra banda, a assistir d'espectadors muts a la gran festa de la democràcia, com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d'un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som?
No s'és capital de res perquè ho posi un paper. La història sempre ha fet igual: un país ha reconegut en una ciutat el seu lideratge quan aquesta l'ha exercit i l'ha defensat, quan ha sabut comprendre les palpitacions del temps, quan no ha dubtat a abraçar els anhels i els ideals del poble –i els ha estirat fins al límit–, quan s'ha fos amb l'esperit de la nació. Una capitalitat es guanya; però una capitalitat es pot perdre, també. No és una definició ni un article d'una llei, és una moral i una exigència, subjecta, doncs, a una ètica i a unes responsabilitats. Quan més l'hem necessitat, Barcelona no hi era.
Però el 10 d'abril se'ns ofereix una oportunitat única per deixar de ser uns ciutadans de segona classe i sumar-nos al desig de llibertat del nostre poble. Ara fa vuitanta anys enrere, el 12 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van conduir a la República i a aquell «aire fresc, un aire que no l'he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella», com va escriure Mercè Rodoreda a La plaça del diamant. Un vot pot canviar el món.
Apel·lo als meus conciutadans. Votem el 10 d'abril. Que Barcelona decideixi a tot arreu, als districtes, als centres cívics, a les escoles, a les associacions, als casals, als ateneus, a les comunitats de veïns. Que la resta de Catalunya ens vegi al seu costat, compromesos amb ells, colze a colze, mà a mà, vot a vot. Votem i decidim. Guanyem-nos el nostre futur.
Només així tornarem a fer-nos dignes de ser la capital del nostre país i de tornar a sentir aquell aire fresc de la Rodoreda.
El 10 d'abril decidim. El nostre vot és capital.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada