L'enemic d'Espanya, el Liberalisme

Llibertat, aquella paraula tan mal utilitzada i a la vegada tan poc aplicable en el si d'una Espanya que pateix en les seves pròpies carns la corrupció d'un sistema que retro-alimenta la consolidació d'una ideologia tan corrupta i tan esclava com és la socialdemocràcia.

Sembla que el liberalisme va passar de puntetes per la península Ibèrica durant el seu sorgiment així com també va durar i calar poc en la seqüència temporal posterior. 

Quan es produïren el seguit de revolucions liberals que acabaren amb l'antic règim, la societat de privilegis i el consegüent establiment de l'Estat de Dret, Espanya va continuar gaudint d'uns reis absolutistes que, seguint la idea de Bodin i Hobbes, es quedaren amb el poder dels seus súbdits prenent-los-hi així totes les llibertats. I és que Espanya sempre ha anat un parell o dos de segles retardada en això del món de les idees.

Com he dic, a Espanya no li agrada la llibertat. Segurament el punt de partida d'aquesta aversió reprimida contra el liberalisme el trobaríem molt abans de la revolució Francesa i Americana, fins i tot de l'Anglesa. L'origen és Holanda. La guerra dels Vuitanta Anys i el tractat de Pau de Westfalia que van acabar amb la dominació de la monarquia Espanyola sobre Holanda i la consolidació d'Holanda com un estat independent, van ser els referents que van desencadenar les revolucions liberals posteriors. 

Per aquesta raó, per Espanya la lògica és pensar que la concentració de poder en mans d'uns pocs i la negació de llibertats als individus dificulta el sorgiment del pensament liberal i així no posa en risc la unitat de l'Estat ni la societat estamental de privilegis. És fàcil pensar que aquesta teoria, la de negació del liberalisme com a mètode que té per objectiu la repressió i control social, és contrastable amb el franquisme, però encara que per alguns costi de digerir, també ho és amb la pseudodemocràcia amb la que estem immersos actualment. 

A tall d'exemple, no és casual que Franco decidís imposar la monarquia amb l'objectiu de "preservar la unidad nacional"; òbviament la monarquia espanyola representa tot allò que condueix a la concentració de poders i sistema de privilegis/interessos que debiliten l'acció i pensament individual.

Actualment podríem afirmar tranquil·lament que Espanya no és un Estat de Dret. Si bé va heretar la idea i estructura bàsica que proposaven els liberals clàssics del què hauria de ser l'Estat modern, és a dir, la divisió de poders i el respecte pel contracte social, la sobirania nacional/popular i els Drets Naturals, falla en l'aplicació de cadascun d'aquests conceptes, és a dir, amb la politització del Poder Judicial el qual queda subordinat a l'Executiu i Legislatiu, i la manca de reforma d'una constitució que no respecta un dels Drets fonamentals més bàsics, el de la llibertat individual.

La opacitat del sistema, la falta de transparència política, la jerarquia racista/genètica i una llei que no dóna seguretat als ciutadans perquè està controlada per la pròpia classe privilegiada, crea un model d'Estat oligàrquic que facilita la corrupció política i la contractació i creació de polítiques a favor d'amics i familiars.

Aquest nepotisme i sistema clientelar des d'un punt de vista independentista ha de ser enderrocat ja que genera dependència al propi sistema i incapacitat de maniobra. La solució es troba en la ideologia, en el liberalisme, perquè és només aquest model enemic d'Espanya el que es centra en la voluntat de l'individu, trenca amb la indefensió apresa, genera un model de competència, meritocràtic, que implica rivalitat, confrontació i potència el lideratge d'aquelles persones més aptes pel cas, amb més capacitat i formació. 

En el cas que hi hagués una quantitat de catalans disposats a assolir la independència i a voler assumir-ne els costos, segons Locke, seria l'Estat qui declararia la guerra a l'independentisme que a través de la coerció, li prendria la llibertat i el posaria en Estat de guerra. La solució que proposaria Locke, considerant-la del tot legítima fora de l'estat de naturalesa, seria que l'independentisme matés l'Estat. Per tant, ens trobaríem en legítima defensa des d'un punt de vista jusnaturalista: castiga a aquell que et vol destruir més considera la reparació de danys.

És el liberalisme, a més a més, l'única ideologia que li permetria al rival respectar i/o assumir qualsevol acció independentista com a vàlida. El fet de treure-li competències i poders a l'Estat, a la seva capacitat d'intervenció, mentre prioritza i potencia qualsevol acció sorgida en el pensament individual que es fonamenti en el Dret Natural, el dotaria de la voluntat d'evitar l'esclavatge i l'Estat de guerra, per poder romandre en la pròpia naturalesa. 

Per tant, si el liberalisme fos el sistema predominant i se seguís el corrent de Von Mises, el referent liberal del s.XX, el dret d'autodeterminació quedaria automàticament reconegut fins i tot pels mateixos espanyols. Recordem que Von Mises no parlava del dret d'autodeterminació de les nacions, sinó del dret d'autodeterminació dels habitants d'un territori amb capacitat per formar una unitat administrativa independent".

Per acabar, m'agradaria afegir que els catalans no hauríem de tenir una visió victimista de la realitat; el problema tant poden ser els Corsini-Corsán-PP, com els Alemany-Abertis-CDC, com el nostre poc respecte cap a la llibertat.

Sense liberalisme mai serem lliures.