Mentides

Segons Dante Fachín, "[el turisme] es basa en l'explotació de les persones" i el canvi del Govern català consisteix a "finançar casinos i escoles de l'Opus". Àngels Martínez, també de CSQP, ha parlat de "gent amb malalties privatitzades". Micro per Inés Arrimadas: "Què vol vostè? Ambaixades per al senyor Romeva o ajudar els autònoms?". "Amb vostè de president hi ha més ambaixades i més barracons". Albiol resumeix la feina del Govern parlant de "vagància". La veu calmosa de Benet Salellas demana "dics de contenció al capitalisme salvatge". L'apòstol de la CUP també té un sentit record per "l'assassinat de Juan Andrés Benítez per part de vuit agents dels Mossos d'Esquadra, vuit pomes podrides, vuit assassins".

Algunes d'aquestes frases són mentida. D'altres són propostes emocionals, que mai t'expliquen com es paguen ni quin perímetre tenen. Abunden les desqualificacions, els insults i els judicis d'intencions. El Parlament de Catalunya em resulta molt aliè. Exceptuant Miquel Iceta, la resta de les intervencions d'aquests dies són de gran visceralitat contra el Govern. Algunes, a més, són d'un friquisme important.

Potser per ser polític ja no cal tenir idees i només un bon guió. Al Parlament i al Congreso hi ha llistes encapçalades per tuitaires i monologuistes. Els partits suposadament moderats tenen por de fer política que no inclogui cops al pit. Hi ha molts gestos, i pocs resultats. És possible que prioritzar el gest al resultat expliqui la incapacitat de la política catalana de treure més rèdit al caos polític espanyol actual.

Aquest article de The Economist parla de post-truth politics. És la política sense veritat, post-factual. La mentida en política no és nova: les elits han manipulat sovint la realitat per alterar la veritat sobre determinats afers. El problema de la nova política és que menteix i manipula no per convéncer o canviar, sino que busca alimentar els prejudicis d'algú molt castigat, molt emprenyat. Algú que ja d'entrada es malfia de la política, a la que acusa (amb raó) d'haver-los deixat tirats.

Si no es fan propostes i no s'enraona amb fets, d'alimentar un prejudici a fomentar l'odi i el ressentiment només hi ha un pas. Aleshores es construeix sobre els sentiments, sobretot sobre molta ira. Les persones se substitueixen per la gente, la calle, el barrio, les classes populars. La campanya municipal d'Ada Colau, els discursos d'Albert Rivera, o el frontisme radical de la CUP no s'expliquen sense una actitud mental que fomenta entre els ciutadans la mentalitat de beneficiari, de gent que només ha de rebre sense haver de donar, que no ha d'enfrontar deures ni obligacions. Et diuen que t'estan robant la teva part de pastís sense explicar-te mai que ets tu qui el pagarà. Semblen incapaços de contraofertar amb propostes o idees diferents, potser perquè és més senzill apuntar-se al pim pam pum general.

Si més no, és ben curiós que els que volen la independència parlin de mesures concretes pels ciutadans, mentre els que reclamen mesures concretes pels ciutadans només parlen d'independència. Potser als dependentistes ja els va bé que s'allargui el procés. No trobes?