L'exministra Celia Villalobos va considerar que una de les afirmacions que va fer Marc Vidal, durant el programa de La Sexta, 'liarla-Pardo', en el que participa setmanalment, no era correcta. Ella considerava que dir que en les primàries del PP no hi ha debat ideològic era una afirmació fora de la realitat i que sí s'estava produint. Realment, fins fa molt poc no he vist aquest debat. És just dir ara, que si sembla que s'inicia un lleuger anàlisi d'idees en l'àmbit de l'economia. Benvingut sigui i millor si en aquest debat els que l'estimulen són gent com Álvaro Nadal i, especialment, Daniel Lacalle.
I és que sens dubte, l'assumpte sobre com pagarem la festa i com es pretén afrontar la despesa creixent de l'estat del benestar i les seves garanties, és el dilema. És el principal, és el que determina la manera en què altres assumptes podran afrontar. Sense riquesa, sense mitjans, és impossible atendre necessitats, ni distribuir res. En aquest escenari se situen dues maneres de veure el món econòmic, o bé incrementant impostos o bé apostant per reduir-los. De pujar-los o baixar-los es deriven dos temes: el temps d'espera obligatori en el primer cas per poder atendre necessitats socials. I en el segon, l'increment de dèficit mentre no arriben els ingressos, però aplicant-prèviament la despesa que es preveu poder saldar després.
El centredreta presumeix de crear riquesa i el centre esquerra redistribuir. Els primers solen acusar els segons de malgastar el seu esforç i d'apujar impostos per equilibrar. Els segons consideren que els primers no atenen les desigualtats amb la suficient sensibilitat. D'això es deriva que la dreta presenta la seva política econòmica amb un desig de reduir impostos i l'esquerra pujar-los selectivament. El problema és que ni uns els rebaixen sempre ni els altres són tan selectius.
Estem davant l'anunci d'una pujada important de tributs, així ens ho han anat explicant. De fet es busquen 6.500 milions per reduir el cost sobre el dèficit que tindran un bon nombre de mesures que exigeixen 8.500 realment. D'això va tractar la meva intervenció precisament en el programa. De com s'està plantejant un inici de nou govern a nivell pressupostari atenent les pujades d'impostos que s'han anunciat.
Per a això el catàleg Tardor Hivern d'aquesta pujada d'impostos és d'aurora boreal. Pujades al gasoil, impost de societats, taxes a tecnològiques, a la banca, a la renda del capital, etc., suposen la voluntat de reduir el dèficit públic, el de la seguretat social, complir amb les exigències de Brussel·les i pal·liar el deteriorament de les pensions. El risc que amb aquestes pujades es penalitza al sector productiu, provocant a mig termini que passi tot el contrari al que s'espera. Pa per avui i atur per demà.
En això d'atacar l'Impost de Societats hi ha indicadors que mostren que no tot és tan fàcil com pujar impostos i recaptar més. En 2017 es va recaptar per aquesta via 23.000 milions. El 2003, fa una eternitat, es van recaptar 21.900. Mentre que el PIB espanyol ascendia en el mateix període un 45%, una mena de 360.000 milions d'euros, la recaptació a penes augmentava. Molt de compte amb penalitzar impostos que deterioren la capacitat d'inversió, contractació i, sobretot, investigació. Et pots trobar que no augmenti la recaptació, et carreguis el sistema de creixement d'aquestes mateixes empreses i, el pitjor, límits les opcions de fer-se competitives en un entorn tremendament canviant i exigent.
Un tema major. Espanya s'està quedant en un vagó incòmode. La manca d'un pla transversal, ambiciós i agressiu per revertir el retard tecnològic que viu el nostre model de creixement, ancorat en allò que ens aporta facturació i benefici a costa de sous miserables, el pagarem car. La llunyania absoluta de la 'classe política' de la realitat digital i tecnològica és d'esglai o mort. Per aquest motiu li escrivís aquesta carta a Pere Sánchez.
Tornem al debat. Només quan toca mostrar-modern apareixen les idees. En aquest cas, és una bona notícia que els candidats del PP a les pròximes primàries tinguin un debat serè sobre el futur econòmic. O almenys ho tinguin altres en nom seu. El de Santamaría sona a discurs de manual no obstant això, digitalització gastada i molt text de catàleg. El de Casado, gràcies a l'aportació de Daniel Lacalle, és molt més sencer i pragmàtic: rebaixa d'impostos a empreses tecnològiques al més pur estil irlandès. Si es pot fer, per què no fer-ho mentre no hi ha una política fiscal europea equilibrada?
El pla de Lacalle pot sens dubte, al final, atreure empreses tecnològiques en alguna cosa més que en allò de muntar un centre d'atenció telefònica o de muntar unes oficines de 'investigació' per part d'alguns que ja estaven per aquí. Es tracta de posar en marxa polítiques fiscals que accelerin una modificació del model de creixement i estructura econòmica de
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada