Manolo Lama a Hamburg.

Manolo,

Només haig de dir que les imatges que has protagonitzat, juntament amb alguns seguidors del Club Atlético de Madrid, son de veritable mal gust i completament desafortunades.

La vida, amic Manolo, dóna moltes voltes... i per 2' has pensat que eres un xicot eixerit i graciós, però l'has espifiada completament.

És lleig i lamentable que un periodista busqui aquesta mena de entreteniment al circ. Pensa que això només podria anar a pitjor, lleig Manolo, molt lleig.

Tothom té dret a equivocar-se, però això, no és un error.

No hi ha prou amb que et disculpis. Menys quan ho has fet, però no a l'escena i la misèria humana que has caricaturitzat penosament.

Suposo que finalment, t'adonaràs de què el respecte al caigut és de ser com a mínim agraït, amb aquesta vida que per molts és trista, buida i sense sentit.

*********************************

Manolo,

Sólo tengo que decir que las imágenes que has protagonizado, junto con algunos seguidores del Club Atlético de Madrid, son de verdadero mal gusto y completamente desafortunadas.
La vida, amigo Manolo, da muchas vueltas ... y por 2 has pensado que eras un muchacho vivaracho y gracioso, pero lo has espifiada completamente.

Es feo y lamentable que un periodista busque este tipo de entretenimiento en el circo. Piensa que esto sólo podría ir a peor, feo Manolo, muy feo.
Todos tienen derecho a equivocarse, pero eso, no es un error.
No basta con que te disculpes. Menos cuando lo has hecho, pero no a la escena y la miseria humana que has caricaturizado penosamente.

Supongo que finalmente, te darás cuenta de que el respeto al caído es ser como mínimo agradecido, con esta vida que para muchos es triste, vacía y sin sentido.

Cornuts i pagar el beure

Barcelona - Dimarts, 11 de maig de 2010

A l'espera del que pugui explicar José Luís Rodríguez Zapatero demà al Congrés de Diputats, la retallada del dèficit públic pot acabar convertint-se en una eina de recentralització pressupostària i girar-se contra els interessos de l'autogovern de Catalunya. El secretari d'Estat d'Hisenda, Carlos Ocaña, ja ha avançat que les comunitats autònomes hauran d'assumir part de la retallada que ha de comportar un estalvi de 15.000 milions d'euros, que es la xifra a què s'ha compromès el govern espanyol davant la UE per tallar els rumors sobre un possible contagi grec.

Per aconseguir aquest objectiu, el govern espanyol descarta la pujada d'impostos ni tampoc pensa tocar el subsidi d'atur, amb la qual cosa la retallada se centrarà en la despesa, cosa que pot acabar afectant serveis socials essencials com la sanitat o l'educació, transferits a les autonomies. En el cas català, aquesta retallada se sumaria a la precària situació financera de la Generalitat, ofegada per un sistema de finançament totalment insuficient, que no aconsegueix solucionar ni de lluny el dèficit fiscal que pateix Catalunya.

Per aquest motiu, és sorprenent la reacció comprensiva i fins i tot entregada del president de la Generalitat, José Montilla, posant-se a disposició de l'executiu de Zapatero i assegurant que tothom ha de contribuir a reduir el dèficit públic. Seran les polítiques socials les que més en sortiran perjudicades, les que precisament Montilla es vantava de voler impulsar des del govern català. Abans que els governs autonòmics hi ha molta administració estatal per aprimar. Una cosa és ser responsable, cosa que s'ha d'exigir a qualsevol governant, però l'altre és ser cornuts i pagar el beure. Per aquí ja no hi hauríem de passar.

"No, no funciona. Potser, llavors, diguem-los que vostè ja ha votat..." "Sí, sí, exacte"

Expertos en lectura de labios transcriben el diálogo del alcalde con el informático. El Ayuntamiento confirma que Hereu salió con dudas de si realmente había votado.

Tres expertas en lectura labial, otras dos personas capaces de leer los labios y un profesional en comunicación no verbal han analizado para La Vanguardia qué sucedió y qué se dijo cuando el alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, acudió a votar el lunes en la consulta sobre la reforma de la Diagonal. 

Un vídeo de LaVanguardia.es que captó la secuencia muestra las extrañas circunstancias que se produjeron durante y después de la votación de Hereu (requirió la presencia de su asistenta de prensa y de un técnico, no tocó más la pantalla y después aseguró que había votado pese a que nadie más pudo hacerlo en ese lugar y a esa hora). Esta secuencia ha despertado muchas dudas sobre si el alcalde realmente logró votar en ese preciso momento.

Aunque desde el Ayuntamiento se aseguró el lunes a este diario en reiteradas ocasiones que sí lo hizo, ayer ya no estaba tan claro. El jefe de alcaldía, Enric Casas, reconoció que Hereu salió de la sede del distrito de Les Corts donde pensaba participar en la consulta con dudas respecto a si realmente llegó a votar. Dado que el alcalde no estaba convencido de haberlo hecho, sus colaboradores le aconsejaron que acudiera a la mesa de reclamación de incidencias que el Ayuntamiento ha instalado en la planta tercera del edificio consistorial de la plaza Sant Miquel, donde los ciudadanos pueden acudir para comprobar si su voto ha quedado registrado o si tienen dudas de que alguien haya podido votar en su lugar. Así lo hizo Jordi Hereu entre las 16.30 y 17 h del pasado lunes. ¿Cuál fue el resultado de la pesquisa del alcalde? Enric Casas, su directo colaborador, asegura desconocerlo. 

A continuación se reproduce el diálogo, en catalán, y captado por la cámara, que mantuvo el alcalde a partir del momento en que se sentó en la mesa de votación y que todos los expertos consultados coinciden en detallar: 

Hereu: ... es posa dintre [la tarjeta de votación]

Mujer de la mesa de votación: Sí. 

Pasa una rato y Hereu llama a su responsable de prensa. 

Hereu: Escolta, aquí hi ha un tema que hem de... Heu de modificar [palabra incomprensible] i no sé. 

Responsable de prensa: Vale. [Y dirigiéndose a la mujer al cargo de la mesa de votación] Hi ha una modificació que de fet no funciona [palabra incomprensible] algú. 

Mujer: El vaig a buscar? 

Responsable de prensa: [Dirigiéndose a la mujer] Sí, sí, si us plau. [Y continúa dirigiéndose al alcalde] Esperem un moment. Anem a buscar algú. 

Pasan unos segundos... 

Hereu: [A los periodistas] Bueno, no ho veieu [en referencia a la pantalla de votación], eh? 

Periodista: Què passa, alcalde? 

Alcalde: Nooo...

Llega el jefe técnico, toca una vez la pantalla y se dirige a Hereu 

Técnico: No, no funciona. 

Hereu: Vale. 

Técnico: Potser llavors diguem-los que vostè ja ha votat. 

Hereu: Sí, sí, exacte. [El técnico vuelve a hablar pero no se ve qué dice]. Vale, vale, perfecte. Pues ja hi és. Ja està. 

El técnico muestra el pulgar hacia arriba varias veces en señal de éxito. Hereu se levanta y se va. 

Hereu también habló con sus gestos, que reflejaban "sorpresa primero, frustración, cabreo y control de tensión", asegura Xavier Orozco, profesor en técnicas de comunicación en La Salle. Este experto, habituado a analizar vídeos de políticos en sus clases, recalca que por los gestos de Hereu no se puede saber qué sucedió, pero señala que después de levantarse y saludar a las responsables del punto de votación, el alcalde no hace el gesto más esperable en un político de su experiencia: en lugar de pararse y posar con una sonrisa cómplice, oculta la mirada y cruza rápidamente y cabizbajo el círculo de periodistas. Orozco no sabe las razones, pero tiene muy claro qué significa esto: "No es un momento de alegría".

LA DIAGONAL: UN PASTÍS DE 50M€ ANUALS

Per transformar radicalment una artèria pública principal com la Diagonal, i un sistema de transport públic secularment comprovat com el Bus o el Metro, el debat ciutadà no pot limitar-se a la decoració, sino que ha d'entrar en l'arrel de l'ordenament urbanístic: estructura territorial de mobilitat, impacte sobre barris afectats, impacte atmosfèric, agents urbans implicats, costos colaterals. El debat de fons real hauria d'haver estat:

1.- Es prioritari pacificar el trànsit d'una artèria vertebradora territorial, al cost de convertir l'Eixample en la nova xarxa de trànsit rodat massiu? Volem abocar els més de 100mil automòbils/día que absorbeix la Diagonal, sobre els ja saturats carrers de Rossellò, Provença, Mallorca i Consell de Cent? O es millor pacificar el trànsit en aquest barri, on el comerç de centralitat minva, aprop de les finestres on la gent dorm, segons el model Cerdà primigeni, recuperat fa poc per l'Agencia d'Ecologia Urbana, amb més carrers tipus Enric Granados?

2.- Cóm s'absorbirà l'impacte atmosfèric de la tala massiva d'arbres? Cóm es compensarà l'absorciò de CO2 de la quadruple filera de palmeres i plàtans centenaris, quines copes equivalen a 60Has, 6 grans parcs, durant el temps de les obres i fins el creixement dels nous arbres, uns 12 anys?

3.- Quina modalitat de transport públic convé més als ciutadans? Tramvía, Metro o Bus, doncs aquests determinen formes diferents. Induïnt enormes problemes sobre la semaforització de tot el Centre, les opcions municipals A i B dediquen 2 carrils només al Tramvia. El Metro ni es considera per car, i el Bus queda expulsat! 

Tant si guanya A com B, uns 50 milions de billets anuals es transvasaran del Bus a TRAM S.A., imperceptiblement pels usuaris, doncs comprarem la mateixa T 10 o el billet, on no es veu a quí els paguem. L'ATM cobra unificadament els billets, amb aparença de servei públic; però desprès, la recaptació es reparteix proporcionalment als respectius usuaris entre els ens integrants, siguin públics: Renfe, FGC i TMB, o els ens privats a qui l'ATM ha donat concessions, com el Tramvía del Llobregat i el Besòs: TRAM S.A. Però el capital de TRAM S.A. es 77% privat: Alstom 20,25%; Fomento de Construcciones y Contratas 19,3%; COMSA 12,4%; Acciona 10,48%; MARFINA 10%(Sarbus, concessionaris Renault); DETREN 4,8%(UTE amb Marfina).

Acceptarem detraure uns 50 milions d'euros cada any de la recaptació de TMB, de proprietat i gestió pública controlable, per regalar-los a la gestora privada TRAM S.A.? Li cedirem gratis 30kms de carril, 15 Has públiques, per explotació privada permanent, a canvi només del cost de l'obra, igual a la facturació d'un sol any? Podrem garantir desprès la viabilitat econòmica del sistema públic de transport metropolità sense aquests enormes excedents en les línies rendibles, que compensen les línies deficitàries? O també privatitzaran aquestes? Front aquestes xifres, el cost d'un nou Metro, o d'un nou túnnel de Renfe, sería calderilla, però el benefici sería públic...

Es tracta d'un regal prou gran al grup de multinacionals i grans constructores: TRAM S.A., com per entendre el cost de 3M€ de l'enorme propaganda, i en plena crisi! 
Prou per entendre també perquè necessita ser legitimat. I per tant, que el que s'està plebiscitant encobertament, sí o sí, tant a A com a B, no es res més que un parti prismunicipal: la privatització de la Diagonal.


4 de maig 2010

Ada Llorens
Arquitecta, urbanista, paisatgista


Ara ja sabeu per què es molt important votar, del 10 al 16 de maig, anant'hi o des de casa a www.bcn.cat/diagonal.

Catalunya no és Polònia (o sí)

Barcelona - Divendres, 30 d'abril de 2010

Els guionistes de Polònia hauran d'interposar una demanda contra la classe política catalana per intrusisme professional, perquè l'sketch que han protagonitzat aquesta setmana sobre l'Estatut és difícilment superable. S'obre el teló dimarts al matí i Montilla i Mas, els dos artífexs de la retallada estatutària, es reuneixen i pacten un paquet de mesures destinades a intentar ajornar la sentència de mort que ha de dictar el Constitucional. Es tracta d'un acord de mínims, que ni tan sols contempla el fet que el TC no pugui dictaminar sobre lleis orgàniques avalades per referèndum. I és un acord entre dos líders de partit, no entre un governi el cap de l'oposició. Però tot i així, pretenen que ERC, que no era a la reunió, també el signi, en nom de la sacrosanta unitat (de rebaixes) catalana.

Naturalment, Puigcercós diu que no ho signa, en coherència amb el seu rebuig a l'Estatut, però sorprenentment diu que ho votarà, forçat per la pressió del sector institucional del seu partit, que li costa trencar amb l'autonomisme. Vista la negativa d'ERC a signar, aleshores són els convergents els qui els agafa fred de peus i fan veure que s'ho repensen, perquè la negativa d'ERC deixa en evidència que l'acord és fum. L'sketch acaba poques hores després a Madrid, al Senat, on Zapatero assegura que no farà cas de les mesures proposades pels partits catalans, per més unitàries que siguin, i que no canviarà la llei del TC.

Malgrat tot, l'acord es vota dijous al Parlament, en aquelles escenes d'unitat que tant ens agraden, que ens reconforten molt, però en aquest cas no serveix per a res, perquè a Madrid no hi ha ningú disposat a tocar els magistrats del TC. Un brindis al sol, com ha dit Duran i Lleida, gens sospitós de sobiranisme. I si encara tenen algun dubte sobre la utilitat de l'acord, recordin que el flamant lehendakari Patxi López hi ha donat suport.

El pitjor de tot és que amb aquest vodevil, la sociovergència política i mediàtica ha intentat carregar el mort de la manca d'unitat a ERC, com ja van fer durant el debat de l'Estatut. Esquerra va ser el primer partit a dir que això de l'Estatut no anava enlloc, i ho continua dient ara, en un exercici de coherència que inquieta a la sociovergència, perquè el temps de l'autonomia s'acaba i no saben com podran frenar el sobiranisme.

La mateixa unitat amb cinc anys més de ferides

Ferran Casas - Dijous, 29 d'abril de 2010

El Parlament de Catalunya ha viscut avui al migdia una d'aquelles votacions històriques. Amb una àmplia majoria de quasi el 90% dels diputats de la cambra ha aprovat una resolució de resposta a la situació per la que travessa un Tribunal Constitucional que encara ara aspira a emetre una sentència (més dura que tots els esborranys que havien circulat) sobre l'Estatut.

Els diputats catalans demanen que es declari incompetent en la matèria i es comprometen a promoure de forma conjunta un canvi de les regles del joc. La fotografia del panell de votació és la mateixa de fa cinc anys. El 2005, concretament un 30 de setembre, el Parlament va aprovar una proposta d'Estatut per remetre a les Corts en compliment de les promeses electorals de CiU, PSC, ERC i ICV. Era un text de gran calibre que, sense posar en qüestió el marc autonòmic, si que obria una via federal sincera a l'Estat i garantia una relació de tu a tu entre Catalunya i Espanya. La foto és doncs la mateixa però les ferides de guerra que acumulen els partits catalans cinc anys després d'aquella imatge res tenen a veure.

Durant aquests anys una forta campanya anticatalana, instigada pel PP des de l'oposició i que ha aconseguit que, en un context polític i econòmic menys favorable el PSOE es replegués, ha fet menys viable el model d'Estat que proposava aquell Estatut. Segurament per això ERC va subscriure –a més de votar– aquell Estatut del 30 de setembre de l'any 2005 i no ha fet el mateix amb un text que, segons ha constatat adolorit Joan Puigcercós, no servirà per res perquè en el marc autonòmic molt poc o res hi ha a pelar. 

Més enllà d'un cert tacticisme d'Esquerra, que no va ensenyar les seves cartes d'entrada i va participar de la negociació com si estigués disposada a signar la resolució tot i que el cap de setmana passat ja havia quedat clar que no inclouria cap tipus de relat sobre les retallades del text estatutari en les diferents fases, queda la imatge de Mas intentant-se erigir (amb el suport d'alguns mitjans) en moderador i forjador de pactes en la política catalana i la del president Montilla buscant ocupar el lloc central en defensa de l'Estatut. 

Caldrà veure fins on arriba la unitat catalana i si n'hi ha prou per aturar una sentència en precampanya, tal i com pretenen els tres grups promotors del text aprovat ahir. Però el que és clar és que aquesta és molt menys reforçada que la de fa cinc anys. Les ferides pesen

Montilla i Mas, al rescat de l'autonomisme

Barcelona - Dimarts, 27 d'abril de 2010

És cert que la majoria social catalana i els poders fàctics del país demanen una entesa de les dues grans forces polítiques i principals responsables de l'actual situació del país: CiU i PSC. Aquest matí, en teoria, el president José Montilla, i el cap de l'oposició, Artur Mas, havien assolit un acord per instar al congrés a renovar els magistrats del TC, que el tribunal es declarés incompetent per pronunciar-se sobre l'Estatut i que es reformés la llei orgànica que el regula. El pacte, però, penja ara mateix d'un fil, després que ERC, que va dir que 'no' a aquest Estatut, hagi explicat que votarà la resolució, però que no la signarà. Mas pensava que Montilla negociava en nom del tripartit, i buscant de nou furgar en les contradiccions dels partits de govern, ha afirmat que si Esquerra no la signa CiU tampoc ho farà.

En tot cas, si es confirma el pacte, cal fer-se la següent pregunta: amb un 73% de desafecció política, s'ha de perpetuar l'agonia de l'autonomisme? Montilla i Mas poden fer un últim intent, però ja tenen la desconfiança generalitzada de les avantguardes intel·lectuals, polítiques i de la societat civil, que veuen Espanya com un llast pel nostre desenvolupament econòmic, polític i fins i tot, d'autoestima nacional.

El que han d'entendre els dos màxims representants polítics del país és que han d'obrir el compte enrere per eliminar de l'imaginari col·lectiu polític la transició, els seus pactes, les seves vergonyes i les seves pors. Hi ha la irrupció d'unes noves generacions que no pensen donar un altre crèdit ni una altra hipoteca. L'autonomisme està ferit de mort, i cal que Catalunya, els Països Catalans, siguin com qualsevol altre país de la UE.

Es dirà que hi ha un marc jurídic, que hi ha la paret d'Espanya, com recordava Jordi Pujol. Però ell mateix, després d'haver apuntalat aquesta paret durant més d'un quart de segle, s'adona ara de la gran equivocació d'haver enfortit el monstre, d'haver consolidat l'estat.

Tots, doncs, hem de posar el màxim d'imaginació i il·lusió en trobar estratègies que ens permetin saltar la paret. Salvar l'autonomisme és portar el país a la desnaturalització, la desnacionalització i l'assimilació a Espanya.