L'objectiu ocult de CiU: doblar en escons el PSC

Barcelona - Dilluns, 15 de novembre de 2010

Evitar una victòria amb regust amarg. Aquest és el principal objectiu que té Convergència i Unió en els pròxims 12 dies. Es tracta d'evitar que les altes expectatives dipositades en un resultat que ratlli la majoria absoluta no acabin perjudicant la pròpia federació, com li va passar al PP d'Aznar l'any 96. En aquelles eleccions, les enquestes pronosticaven una majoria absoluta del partit liderat per José María Aznar. A última hora, però, els socialistes, apel·lant a la por a la dreta cavernícola, van aconseguir convertir el que havia de ser una severa enfonsada en una dolça derrota. 

Per evitar aquest escenari, CiU ha redoblat els esforços perquè una victòria aparentment mastegada no desmobilitzi cap dels seus. Aquesta estratègia d'hipermotivació de l'electorat propi, però, té un perill: la mobilització de l'electorat contrari, tal com va passar en la citada campanya espanyola del 96 o a les mateixes catalanes del 2003, amb l'arxifamós Confidencial.cat. 

Per tot plegat, CiU ha basat la campanya en un ampli desplegament territorial i en evitar, en la mesura que es pugui, la confrontació amb els altres partits. L'absència d'un cara a cara entre Mas i Montilla a la pràctica també ha acabat beneficiant a la federació. Els responsables de la campanya convergent expliquen que un clar triomf de Mas en el cara a cara l'hagués pogut perjudicar reforçant la imatge de prepotència que li atribueixen la majoria de programes satírics.

L'estratègia convergent, doncs, està enfocada a obtenir un resultat que no deixi cap ombra de dubte. No només és bo acostar-se a la majoria absoluta, sinó que l'autèntic objectiu és doblar en escons la segona força política, el PSC. Tal com ara mateix van les enquestes, CiU té a la seva mà un objectiu històric que la convertiria en una força hegemònica, sense cap alternativa clara a curt i mig termini. El cop pel PSC, que ha monopolitzat els càrrecs més importants del país en els darrers anys, seria dels que fan història.

El 28-N: unionisme espanyolista, PP, C’s i UPyD

Barcelona - Dilluns, 15 de novembre de 2010

El Col·lectiu Joan Crexell vol fer una aproximació i anàlisi dels espais polítics de les diverses forces polítiques davant les eleccions del 28-N, que publicarem en una sèrie de cròniques. L'esgotament de la transició democràtica, el fiasco de l'Estatut, el fracàs de les opcions federalistes, i la sentència del Tribunal Constitucional han provocat un terrabastall en amplis sectors polítics, socials, i econòmics del país, i s'ha obert una gran fractura entre Catalunya i Espanya. Aquest fet ha provocat l'alarma entre l'unionisme espanyol resident a Catalunya, que s'ha mobilitzat i ha posat en marxa una estratègia de rèplica.

Tot plegat ens porta a un procés electoral en què l'unionisme farà una campanya més identitària que mai, conscient del retrocés de l'espanyolisme entre amplis sectors del país. L'unionisme està representat majoritàriament pel PP, que de la mà de la gironina Alicia Sánchez-Camacho ha tret la bandera roja y gualda i la suposada defensa del castellà com a elements cabdals de la campanya. El PP de Sánchez-Camacho ha projectat una campanya descaradament espanyolista, més encara de la que va fer en el seu moment Vidal Quadras, ja que l'aparell popular vol evitar que dues opcions - Ciutadans i Unión, Progreso y Democracia de Rosa Díez- li disputin part del seu espai. El que no estava previst, i en parlarem en una altra crònica, és que en aquesta explosió d'unionisme s'hi estan afegint sectors del PSOE-PSC a Catalunya que han portat al socialisme català a atacar directament l'independentisme.

Per la seva part, C's és una organització sense escrúpols ni complexes, representa i està al servei d'una determinada elit catalana espanyolitzada, i són la continuïtat d'aquella quinta columna que ja va actuar els anys 30, el lerrouxisme. Avui, però, gaudeixen del suport de les clavegueres de l'estat i la Brunete mediàtica, que els dóna un gran protagonisme ja que fan la feina bruta per aconseguir trencar allò que preocupa a Madrid, allò que fa fort el poble català: ser un sol poble.

En aquest circ espanyolista també hi ha un tercer protagonista amb poques possibilitats, però que pot restar uns milers de vots al PP i C's, UPyD, que voldria importar d'Euskadi el pacte antinatura i, sobretot, l'objectiu de partir la societat com ha passat al País Basc.

Però hi ha una característica comuna a l'unionisme: és la seva voluntat de  trencar el fet diferencial català i portar-nos a implantar la uniformitat nacional espanyola destruint els eixos fonamentals de la construcció nacional catalana. Les coincidències són evidents: la immersió lingüística, eina fonamental de cohesió social, la integració nacional de la immigració, la projecció internacional de la Generalitat de Catalunya, i debilitar el màxim la Corporació Catalana de Ràdio i Televisió, principal eina per la creació d'un imaginari col·lectiu nacional.

L'objectiu de l'unionisme, doncs, que ja ha tingut èxits importants al País Valencià i a les Illes, és convertir el Principat en un element més de l'estat autonòmic.

El 28-N, per primera vegada, l'unionisme desacomplexat es presenta sense caretes amb possibilitats d'influir si no reflexionem.

Independència contra estupidesa

Salvador Cardús · Degà de la Facultat de Ciències Polítiques i Sociologia de la UAB - Divendres, 12 de novembre de 2010 15:11

He estat en un esmorzar preelectoral, d'aquests en els quals després es fan preguntes per escrit. El públic el formaven sobretot homes -dels que no fitxem a la fàbrica ni al despatx-, la majoria encorbatats i d'aquests que estan tan preocupats per la internacionalització de l'economia, per la bona formació dels joves i per la crisi del valor de l'esforç. I, en ple 2010, després del que ha passat amb l'Estatut i vistes les conseqüències, encara hi ha hagut algú que ha repetit la pregunta eterna: "¿No creu que la llengua catalana és un fre a la instal·lació de noves empreses multinacionals a Catalunya?".

És notori que anar ben vestit, no tenir horari fix a la feina i mostrar preocupació per la internacionalització, la formació i el valor de l'esforç, no són garantia de res. No em sé imaginar aquest empresari -que, m'hi jugo un pèsol, no parla l'anglès que necessiten les multinacionals- fent la mateixa pregunta a Holanda o Finlàndia. Ni, és clar, a Alemanya o França. I mira que et dic: no me l'imagino fent-la a Espanya, i preguntant si l'espanyol no és una barrera per a la instal·lació d'una empresa nord-americana, alemanya o japonesa. I això, la setmana que sí que sabem que la Unió Europea té problemes per posar en marxa un sistema de patents propi, perquè s'ha pensat que funcioni en francès, anglès i alemany, i Espanya s'hi gira de cul perquè no és també en espanyol. Ai caram, aquests espanyols que no creuen en la imposició i regulació de les llengües!

Ja fa molts i molts anys, quan governava un moderat Jordi Pujol, un alt representant a Barcelona d'un banc espanyol es queixava del mateix, i de les resistències de directius espanyols a venir a Barcelona per raó de l'idioma. Jo li vaig demanar si aquesta resistència també es donava quan els directius eren enviats a Ginebra -parlàvem d'una multinacional de l'alimentació- o a altres capitals europees. I la seva resposta va ser rotunda: "-És que Ginebra és un altre país". Efectivament, sempre anem a parar al mateix: el que mostraria l'estupidesa de la pregunta a l'esmorzar preelectoral i, de fet, el que la faria impossible i absurda, seria que Catalunya fos un estat independent. 

Sí: la independència acabaria no pas amb tota, però sí amb una bona quantitat d'estupidesa nacional. I és que no tenir estat, també ens fa més rucs.

Imageweek Collection: Imageweek136

Imageweek Collection: Imageweek136: "Imageweek136send: 8/11/2010 Esperant al Papa.Esperando el Papa.Attendant le PapeWaiting for the Pope06/..."

Tot esperant el Sant Pare

Barcelona - Dijous, 4 de novembre de 2010

Quan ja falta poc per la vinguda del Sant Pare a Barcelona, s'enllesteixen els darrers preparatius, tant a la Sagrada Família, com al Palau Episcopal, l'Obra Benèfica del nen Déu i a tota la ciutat. Més enllà de les creences de cadascú, té tot el sentit que

la ciutat de Barcelona doni oficialment la benvinguda, a través d'un ban magnífic, a Benet XVI. Aquesta visita serà una gran oportunitat per a Barcelona i també per a Catalunya i l'Església catalana; esdevindrà un aparador mundial, comparable al dels Jocs Olímpics. Així ho han valorat entitats com l'Òmnium Cultural, el Futbol Club Barcelona, l'Acció escolar del Congrés de Cultura Catalana, l'Associació Conèixer Catalunya i moltes més. Malgrat les crítiques i els sectors minoritaris que s'hi oposen, en general es respira un bon ambient en relació amb la visita, com ho demostra el fet que es parli obertament de "moment dolç" entre la Santa Seu i Catalunya. Un ambient força diferent al que es va respirar en la darrera visita d'un papa a Catalunya, l'any 1982.

No és estrany, doncs, que un grup transversal i plural de personalitats catòliques dels àmbits social, cultural, polític i eclesial hagin volgut donar la benvinguda al Sant Pare a "un territori amb consciència de nació que sempre ha estat reconegut per la tradició eclesial (....) a un país amb arrels cristianes". Tot fa suposar que Benet XVI, gràcies als bons oficis del cardenal secretari d'Estat Bertone i de l'habilitat del cardenal arquebisbe de Barcelona Martínez Sistach, farà gestos concrets que explicitin el nostre fet diferencial. I al mateix temps es farà palès que és falsa i perversa l'argumentació de la caverna integrista catalana i espanyola –units en una Santa Aliança- que s'entesten una i altra vegada a voler presentar la realitat eclesial catalana com un desert, "l'Holanda del Sud". L'Església catalana té dificultats i molts reptes pendents, però manté uns principis i una fortalesa que l'allunyen dels tòpics enverinats que escampen tots aquells capficats en la politització de l'Església. No admeten l'existència de l'Església catalana però veuríem quina seria la seva reacció si algú dubtés de l'existència de l'Església espanyola.

Tot parlant de politització, l'actitud de determinats partits i col·lectius arran de la visita del Sant Pare, en especial d'Iniciativa per Catalunya, mereix un punt i a part. Si primer va ser l'incorrecte ús per part del tinent d'alcalde de Barcelona Ricard Gomà del butlletí municipal per carregar contra Benet XVI  en un to del tot inapropiat –"Ratziger és l'expressió de la cara més rància i més fosca de l'Església catòlica"-, després encara s'hi va abonar. I el seu partit ha tingut el valor de ser un dels convocants de la manifestació d'avui dijous juntament amb altres col·lectius ateus i laïcistes excloents sota el lema "Jo no t'espero". Algú s'imagina que els bisbes convoquessin una manifestació de repulsa davant la seu d'ICV com a protesta per la visita de Fidel Castro o Hugo Chávez? O bé usar el Full Dominical per criticar la línia adoptada per una Assemblea de la coalició o batejar el líder d'Izquierda Unida com "el rostre de la intolerància"? Per no parlar de l'autèntic crack de la lucidesa i la prospectiva, l'excalcalde de Sant Feliu de Llobregat, que no se li ha acudit una altra boutade que dir que la visita del Papa a Barcelona no significarà una projecció per a la ciutat! Els fets el deixen en evidència: més de 3.200 periodistes acreditats i una audiència calculada indirecta de 1.500 milions de persones d'arreu del món que rebran l'impacte mediàtic de la visita del Sant Pare a Barcelona. En els seus plantejaments sobre el fet religiós fa molt de temps que Iniciativa per Catalunya navega entre l'anticlericalisme més tronat i una visió sectària i partidària de recloure la religió en les sagristes, radicalment allunyada dels plantejaments d'Alfons Carles Comín.

Madrid espera en Pujol i es toparà amb l’Artur Mas

Barcelona - Divendres, 5 de novembre de 2010 15:12

La premsa espanyola ha passat bastant de l'últim acte públic de l'Artur Mas a Madrid. El poder madrileny té el vici de tirar de tòpics: es pensa que CiU al govern suposarà més peix al cove. Error. El discurs ha canviat i a partir del dia 29 molts s'hauran de treure la son de les orelles a corre-cuita.

El candidat nacionalista ha posat el dit a la nafra. Des del cèntric Paseo de la Castellana s'ha preguntat en veu alta si és viable el model actual de l'Estat de les autonomies, el cafè per a tothom. La resposta és un no clar i és aquí on comencen les set diferències amb el pujolisme. La més evident és que, en comptes de posar l'accent en l'estabilitat de l'Estat espanyol, Mas busca un remei específic per a Catalunya i aposta per un pacte fiscal inspirat en el concert econòmic basc. Avís per a navegants: si Espanya no pot prescindir de l'1,5% de la seva riquesa, Catalunya tampoc pot fer-ho del 7% cada any.

I mentrestant el poder polític i mediàtic madrileny passa de tot. Madrid és una gran maquinària que mastega a poc a poc, ho engoleix tot amb parsimònia però que després paeix sense problemes i amb celeritat. Això explica que a la capital d'Espanya "el problema catalán"ja sigui història: emesa la sentència del Constitucional, torna la tranquil·litat i avui pau i demà glòria. Ara a Madrid les mirades estan posades en Euskadi i en els moviments de l'esquerra abertzale i, sobretot, en la possibilitat que el nou escenari basc pugui donar oxigen a un Zapatero políticament agonitzant. Per tant, Catalunya ara no compta.

Des de l'entorn de CiU donen per fet que el marge de maniobra a Madrid fins al 2012 serà limitat, condicionat als equilibris a Barcelona. Però a partir de la següent legislatura, el govern espanyol haurà d'obrir les orelles per força, entendre que el pujolisme ja és història i assumir que el problema no el té Catalunya, sinó l'Estat. En cas contrari es trobaran amb allò que deia Joan Maragall: que serà "arribada a Espanya l'hora del campi qui puga".

Vargas Llosa, un Nobel catalanofòbic

És molt interessant comprovar la concordança que hi ha en el discurs de Mario Vargas Llosa sobre Catalunya amb el dels dirigents del Partit Popular i del Partit Socialista. L'única diferència és que Vargas

 Llosa es troba a la seva dreta. No pot ser de cap altra manera, atès que es tracta d'un ultranacionalista espanyol i catalanofòbic de la caverna més repulsiva que, si visqués a Catalunya o al País Basc, militaria a Ciudadanos o al costat de Rosa Díez, respectivament. L'any 2006, a Madrid, va arribar a dir que "els historiadors del futur reconeixeran José María Aznar com un dels grans estadistes de la història". I les seves recents declaracions, dividint el món en "cultures superiors" i "cultures inferiors" i dient que l'espanyol "és una llengua discriminada a Catalunya", s'assemblen molt a les que va fer l'any 1994 arran del seu nomenament com a membre de la Real Academia Española, així com a la rebequeria que va tenir contra la revista Ajoblanco per haver-li concedit el premi "Jeta". Aleshores va dir: "Els nacionalismes són un problema que Espanya viu amb diverses cares: una cara violenta, que és la més terrible, d'immediat, però la menys perillosa a la llarga, i una altra més subtil, més efectiva, que és la del nacionalisme català. Crec que allà hi ha un procés perillós, perquè és un nacionalisme de gent molt hàbil, que no utilitza la pistola, que té una presència molt tolerant i democràtica, però que, en realitat, està creant unes estructures tancades".

És a dir, que, segons Vargas Llosa, el conflicte polític entre Espanya i el País Basc es redueix a un seguit d'accions armades amb un nombre lamentable, però perfectament sostenible de morts, i, per tant, gens preocupant. L'autèntic perill per a Espanya és la intel·ligència i la subtilesa catalanes, que són un llop amb pell de xai que cal tenir ben controlat per no caure en el parany de les seves múrries estratègies. Aquesta línia de pensament, per mitjà de la qual l'autor peruà agraeix amb fervor de llepacrestes els afalacs que Espanya li dispensa, revela una mentalitat profundament reaccionària, no hi ha dubte, però no deixa de ser reconfortant des d'un punt de vista català, ja que ens esperona a continuar avançant pel mateix camí. Ves per on, aquest escriptor que els ciutadans del Perú, amb molt bon criteri, van rebutjar l'any 1990, quan es va presentar com a candidat de la dreta a la presidència del país, s'estimaria més que els catalans empréssim la violència per defensar el dret de decidir. Això justificaria la intervenció de les forces de seguretat espanyoles i l'independentisme català podria ser criminalitzat i mostrat al món com a sinònim de violència i mort. Però l'independentisme català no cau en aquest parany i els nacionalistes espanyols com Vargas Llosa es desesperen. Es desesperen tant que fins i tot necessiten recórrer a mentides com la de la suposada discriminació de la llengua espanyola a Catalunya. Una falòrnia que la Comissió Europea, a través del seu comissari de Multilingüisme, el romanès Leonard Orban, ja va desmentir dràsticament.

Hauríem de tenir més confiança en nosaltres mateixos i ser més conscients de la nostra força quan estem units. L'independentisme no para de créixer, i això té molt amoïnada Espanya. Especialment després de conèixer l'estudi de la Universitat Oberta de Catalunya segons el qual entre un 52% i un 62% de catalans votarien sí en un referèndum d'autodeterminació. És un bon senyal. Significa que Catalunya és una nació que comença a tenir clar que el seu lloc en el món no té res a veure amb el que Espanya li imposa.

Víctor Alexandre