Mas busca la presidència amb un discurs ambiciós i realista

Barcelona - Dilluns, 20 de desembre de 2010

"El gran repte de país és obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el Pacte Fiscal com a primer objectiu". Aquesta és la frase més destacada

 del discurs d'investidura que Artur Mas ha pronunciat al Parlament. El presidenciable ha optat per un discurs molt realista, sobretot pel que fa a les mesures econòmiques, però no ha renunciat a l'ambició nacional, tal com alguns havien previst. Mas no ha estat concret, però tampoc ambigu.El discurs, molt ben calculat i argumentat, fa pensar que estem davant d'una nova Convergència i Unió, decidida a no arrugar-se a l'hora de la veritat i plantar cara a Madrid. A falta de saber què contestarà Mas a la resta de formacions nacionalistes en el torn de rèpliques, el presidenciable convergent té clar, però, que abans d'anar a Madrid cal un consens català a prova de bombes. Si la resta de partits nacionalistes l'ajuden, Mas està disposat a liderar la reclamació catalana a Madrid, sempre amb el dret a decidir com a bandera.

El discurs de Mas no  ha anat només dirigit als altres 134 diputats del Parlament. L'apel·lació a la necessitat que la societat civil doni suport als partits ha sortit més de dos i de tres vegades en el discurs del presidenciable. Cal tenir en compte que avui més que mai les organitzacions empresarials i els sindicats són conscients que sense un nou pacte fiscal -en cap moment ha fet referència al concert econòmic- és imprescindible perquè l'economia catalana surti amb certa rapidesa de la crisi.

El candidat fins i tot ha tingut temps de parlar de sentiments i explicar que no actuarà "amb esperit de revenja o ressentiment". Venen temps per cicatritzar ferides obertes des de fa massa temps. Amb tot, això no vol dir que no compleixi dos dels seus principals compromisos adquirits durant la campanya i que tenen com a protagonista Iniciativa per Catalunya. Les primeres decisions que prendrà Mas com a president seran l'eliminació de la limitació a 80 km/h i la retirada del codi ètic dels Mossos d'Esquadra, cosa bàsica per restablir la imatge i el prestigi de la policia nacional de Catalunya.

Aeroport del Prat: el pitjor dels escenaris per Catalunya

Barcelona - Dilluns, 13 de desembre de 2010

Gràcies a la vaga de controladors el govern espanyol va poder camuflar una de les decisions que més laminen la capacitat d'autogovern en els darrers temps. El canvi del model de gestió aeroportuària situa Catalunya en el pitjor dels escenaris: una privatització de l'aeroport del Prat sota el control i la tutela d'Aena.

Malgrat el govern espanyol i el que queda del català vulguin fer veure que el nou model afavorirà la competència entre aeroports, el cert és que la privatització de la gestió del Prat i Barajas no té res a veure amb les decisions estratègiques. Si es manté el que el consell de ministres va aprovar la setmana passada, Aena mantindrà la capacitat de fixar taxes i, per tant, de decidir sobre les pròpies inversions. Només el traspàs als mateixos aeroports d'aquesta potestat permetria una competència entre ells. Sense poder apujar o abaixar taxes és impossible dur a terme una política pròpia d'inversions.

No és estrany que el model proposat pel govern agradi tan a les empreses privades. Es privatitza tot allò que no és estratègic, cosa que representa el 70% del benefici econòmic d'un aeroport. Un negoci amb un baixíssim risc i unes altes expectatives de benefici. De fet, una de les virtuts d'aquesta privatització centralitzada que ha fet Zapatero és que ha dividit el consens que hi havia a Catalunya sobre la necessitat d'un traspàs de la gestió.

L'acte de l'IESE va suposar la unió de gent de sensibilitat molt diferent per reclamar la gestió d'una infraestructura estratègica. Allà hi havien empresaris i institucions de dretes i esquerres, catalanistes i espanyolistes. Tots amb l'objectiu comú d'un model que permetés la gestió autònoma de l'aeroport.

En tot el procés de negociació del nou model cal destacar el nou fracàs del PSC, que esperava un model que permetés a la Generalitat tenir una certa capacitat de decisió. Res de tot això: Madrid, molt necessitat de diners, ha decidit tirar pel dret i fer una privatització sense cap mena de traspàs a la Generalitat, que es limitarà atenir una cadira per escoltar en un futur consorci entre el govern espanyol i el gestor de l'aeroport.

On van els vots d'Esquerra?

Barcelona - Dijous, 9 de desembre de 2010

 

L'estrepitosa caiguda d'Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat.  Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va  SI I RCAT prové d'ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d'Esquerra i els resultats  de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s'ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot  ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

 

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat.  En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d'ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l'àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L'Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l'independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s'han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d'Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d'Oló (Bates), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

Independentisme: una reflexió necessària

Barcelona - Dimarts, 30 de novembre de 2010

Sobre el paper, els resultats de les eleccions pel que fa a les opcions independentistes no han estat bons. Aquells partits que es defineixen com a tals han patit una baixada espectacular, començant per ERC, que ha perdut 11 escons, Reagrupament ni tant sols ha entrat a la cambra i només la formació de Joan Laporta, Solidaritat Independentista, es pot apuntar l'èxit de tenir quatre escons per primera vegada, tot i que no arriba a tenir grup parlamentari propi al Parlament. Sumats, hi ha 14 diputats independentistes al Parlament, menys que la legislatura passada (21), o l'anterior (23). Aquestes xifres no són del tot exactes, perquè hi ha diputats de CiU que es consideren independentistes, tot i que la seva formació no se'n defineix.

Si analitzem el nombre de vots, el panorama no és millor. Sumats els vots d'ERC, Laporta i Carretero, fan 359.000 sufragis, lluny dels 416.000 vots que van obtenir els republicanes a les eleccions catalanes del 2006. Són 57.000 que probablement s'han repartit entre CiU i el vot en blanc. Hi ha molts independentistes que han optat per CiU com a mal menor per no veure un nou tripartit presidit per Montilla.

Hi ha, per tant, dues reflexions a fer-se: aquells que veuen les eleccions com una derrota del sobiranisme només tenen raó en una part, perquè CiU s'ha sobiranitzat també electoralment i això obligarà Mas a fer una política nacional més ambiciosa si vol seguir conservant aquests electors.

El fracàs més gran està en el sector de l'esquerra independentista, liderada per Joan Puigcercós, que ha pagat sobretot les successives escissions internes, que en el cas de Reagrupament, han acabat en l'extraparlamentarisme. En el cas d'ERC, sembla raonable que no hi hagi dimissions immediates, perquè tampoc s'albira un relleu intern capaç d'aglutinar tots els sectors del partit. El més important ara com ara és analitzar bé el que ha passat, treure'n conclusions, bastir una nova estratègia i només llavors, parlar de persones. Fer-ho al revés només portaria al caos.

28-N: CiU, ERC, ens cal una majoria nacional!

Barcelona - Divendres, 26 de novembre de 2010

Aquest diumenge obrim una nova etapa. Les hipoteques i els complexes de la transició democràtica s'han esvaït amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però continua l'odi cap a Catalunya, impulsat principalment pel PP, sectors espanyolistes del PSOE i els aparells de l'estat, que des de les clavegueres i la brunete mediàtica intenten desprestigiar el projecte nacional català, destruint els seus líders, les seves forces polítiques, les seves estratègies i els avenços de l'autogovern aconseguits amb la creació de diverses estructures d'Estat.

Mai els instruments i les estructures de construcció nacional no havien sofert una ofensiva tan forta. La immersió lingüística, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el finançament i el nostre model policial estan constantment en el punt de mira. Tot s'hi val per destruir-los, menysprear-los o caricaturitzar-los.

Davant d'aquesta situació, les dues forces polítiques majoritàries, netament catalanistes o sobiranistes, CiU i ERC, tenen la responsabilitat històrica d'assolir una majoria electoral i social àmplia, que permeti resistir l'ofensiva espanyolista. I més encara, si en les properes eleccions espanyoles guanya el PP.

CiU arriba al 28-N com a cavall vencedor, amb un Artur Mas que ha evitat cometre els errors de les dues últimes legislatures. S'ha acabat la prepotència, els atacs fratricides a les altres forces nacionalistes i s'han llançat missatges de complicitat relacionats amb bona part de les reivindicacions de la societat civil mobilitzada, com el del concert econòmic. I, d'una manera més contundent, Artur Mas ha assegurat que ell, personalment, votaria sí a un referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. A més, Mas ha adoptat una actitud de presidenciable, que vol solucionar la greu crisi econòmica del país i està disposat a no fer de titella d'Espanya. Però, tot això, ho haurà de demostrar...

Esquerra arriba al 28-N amb el llast del tripartit i tant el partit com els seus màxims dirigents han estat atacats per terra, mar i aire. S'ha minoritzat i despreciat la seva obra de govern, que algun dia, serà valorada més positivament que ara.

Però en l'ADN d'ERC hi ha algun problema que provoca cíclicament que els seus dirigents s'enfrontin. Caldria anar a fons amb aquest problema, que sembla personal, i caldria saber si no hi ha alguna cosa més... Però en el míting central de campanya d'Esquerra al Palau, s'hi va observar un bri d'esperança. Les 1.400 persones assistents, amb els seus aplaudiments, van donar una lliçó a la direcció d'ERC: un llarg aplaudiment a Josep-Lluís Carod-Rovira i un altre a Joan Puigcercós va servir per mostrar què pensa el militant, quines són les seves cartes, quin és el seu posicionament. Les bases de la formació demanen unitat i, més encara, quan no hi ha diferències ideològiques ni estratègiques.

En la campanya del 28-N, Joan Puigcercós i la seva mà dret executora, Xavier Vendrell, han fet una seriosa i ben muntada estratègia electoral, amb un argument central final: que el PP no sigui la tercera força, la força política decisora a Catalunya. Aquest fet i el full de ruta concert econòmic/referèndum d'autodeterminació pot fer que molts independentistes desmoralitzats facin el vot útil a ERC.

Un pacte Artur Mas-Joan Puigcercós seria el que provocaria una majoria electoral, social i nacional, que permetria que hi hagués una acumulació de forces i, a la vegada, el temps necessari perquè maduressin la resta de forces independentistes.

Si Puigcercós i ERC donen a CiU el suport desinteressat per aconseguir el concert econòmic, caldria que, en cas de no aconseguir-se, Artur Mas i CiU acceptessin la proposta de Puigcercós de convocar un referèndum d'autodeterminació.

Tres criteris per triar el vot

Barcelona - Dimecres, 17 de novembre

A l'hora de triar el propi vot, els electors poden triar en clau de passat, en clau de futur proper o bé en clau ideològica (futur llunyà o grans valors). Votar en clau de passat és el vot que  valora la trajectòria dels partits en els darrers quatre anys. Es tracta, sobretot, de premiar o castigar l'acció dels diferents partits de govern. Tornar-lo a votar si ha complert expectatives o deixar de fer-ho si no s'ho mereix i ha defraudat. Votem en clau de futur proper quan ens engresca les possibilitats que ens ofereixen, les promeses, que se'ns proposen per als propers quatre anys. Votem en clau ideològica quan volem donar suport a una idea, per exemple, la independència o el progrés social, o volem donar suport "als nostres", com si féssim un plebiscit.

Com que hi ha electors de tots els tipus, els partits han de barrejar tots els punts de vista a l'hora de llençar missatges. Algunes de les persones que encara han de decidir el seu vot, en el fons estan dubtant de quin criteri han de seguir per triar. Seria el cas d'un votant d'Iniciativa descontent amb la gestió del tripartit però il·lusionat amb el recanvi generacional de la coalició. Per res del món voldria que deixar de votar a Iniciativa s'interpretés com un vot de càstig a Herrera. També alguns votants d'Esquerra es troben en la mateixa situació. Cal deixar de votar Esquerra, precisament ara que s'han compromès a no entrar a cap govern que no convoqui un referèndum? O, en sentit contrari, cal deixar de votar els socialistes, ara que deixaran de pactar amb els independentistes? Els partits del govern han de fer equilibris. Cal treure pit de la gestió, identificant, com fa Esquerra amb la llei del cinema,  aquells elements que siguin més valorats pel seus, a la vegada que han de plantejar propostes creïbles pel futur immediat, i apel·lant, com sempre, a les grans idees.

Menys equilibris han de fer els partits que no han estat al govern. Mentre que Solidaritat i Reagrupament apel·len sobretot a les grans idees i converteixen els seus mítings en argumentari de les bondats de la independència, CiU deixa de lamentar-se del passat (ja no reparteix DVDs), planteja un futur llunyà molt obert i se centra en el futur immediat, l'espai menys arriscat i on pot trobar fàcilment més consensos.

Barrar el pas al PP

Barcelona - Dimarts, 16 de novembre de 2010

Poques sorpreses ens esperen el 28-N. El guanyador està decidit des de fa mesos, segons assenyalen totes les enquestes i l'únic dubte està en si el candidat de CiU, Artur Mas, obtindrà o no majoria absoluta. Per tant, el debat electoral, que està sent molt i molt fluix fins ara, no se situa entre continuïtat o canvi, entre tripartit o Mas, sinó com CiU podrà governar. O bé amb les mans lliures, si s'apropa a la majoria absoluta, o bé collat per una altra força política, si el seu resultat es manté lluny dels 68 escons.

Per això és important qui quedarà en tercer lloc, una posició que es disputen ERC -actual titular, i el PP -aspirant-. No és el mateix un govern de CiU falcat pels independentistes, com ha advertit Joan Puigcercós, que un de pressionat pel PP, que afebliria molt les posicions sobiranistes que hi pugui haver a Convergència i a més, congelaria qualsevol avenç com a país. Alícia Sànchez-Camacho ja ha advertit que si el seu partit ha de recolzar el govern, ho faria des de dins, no com a suport parlamentari.

La majoria de la direcció de CDC descarta de ple qualsevol acord amb el PP, vist el desgast electoral que fa provocar el 2003, però a Unió la unanimitat no és total i hi podria haver pressions. Només cal llegir la gran quantitat d'articles que s'han escrit els darrers mesos lloant el pacte del Majèstic, escrit per intel·lectuals pròxims a la federació nacionalista.

En clau de país, la victòria nacionalista està garantida, però no està garantida poder exercir una política nacionalista. Això dependrà de l'aritmètica parlamentària i només hi haurà avenços en la construcció nacional si es barra el pas al PP.