Crear TV3 el 1983 fou ja una acte de rebel.lió. Després l'ACPV a València i Voltor a les Illes van fer-se còmplices del repte i en facilitaren la recepció. Però Espanya no perdona. Primer Barrionuevo, amb l'aquiescència de Lerma, va multar l'ACPV amb 15 milions de les antigues pessetes. Després Zaplana va simular un pacte amb Pujol, a canvi del suport parlamentari al primer govern d'Aznar. Després Camps s'ha burlat de la ingenuïtat dels dos tripartits catalans: volia reciprocitat si obtenia un tercer múltiplex de Madrid per continuar regalant canals espanyolistes als seus. Mentrestant, Zapatero i De la Vega es mofaven de la ILP de les 651.000 signatures, que situava l'arrel del conflicte on era, a les Corts de Madrid. Afer d'Estat en tota regla.
Ara, el rei de taifes valencià ha imposat a ACPV una sèrie de multes que vorejen el mil·lió d'euros. Per quin crim? El Suprem haurà de decidir si el reiet Camps no usurpa competències del Regne d'Espanya. Mentrestant, caldrà pagar. Però, qui hauria de pagar aquesta infàmia en euros? TV3? La Generalitat de Catalunya? La societat civil dels països catalans? Per què ho hauria de pagar ACPV, que ha estat justament l'entitat cívica que durant 40 anys ha fet l'impagable servei de connectar el País Valencià amb tota la nació? Capitulació? No, molt abans que Camps desplacés Zaplana i aquest a Lerma, l'Eliseu ja hi era. L'Eliseu Climent i l'ACPV. I tots nosaltres. I nosaltres no ens rendirem, president Pujol. És un afer d'Estat, del nostre.
dimarts, 22 de febrer del 2011
TV3PV: qui pagarà la multa?
dimecres, 16 de febrer del 2011
10 d’abril, un vot capital
El projecte de la llibertat de Catalunya es construeix pas a pas, vot a vot. Sigui el que sigui. No hi ha res més important que donar la veu al poble i que el valor absolut de la llibertat ho impregni tot. Hem de voler ser molts, hem de voler sentir-nos partícips del país que construïm junts, hem de voler saltar plegats els reptes que tenim davant.
Doncs bé, en uns moments en què la nació bull, en què el país s'ha enfebrat de llibertat, en què milers de catalans s'han anat comprometen arreu en les consultes per a l'autodeterminació, els barcelonins hem hagut d'assistir, estupefactes, a l'enèsima deserció del lideratge de la capital de Catalunya.
Centenars de municipis del nostre país, d'Arbeca a Santa Coloma de Farners, de les Borges Blanques a Girona, de Sant Cugat a Xerta, han votat ja per la independència mentre als barcelonins se'ns ha convidat a mirar a una altra banda, a assistir d'espectadors muts a la gran festa de la democràcia, com si tot això que estava passant davant dels nostres nassos no anés amb nosaltres, com si no hi tinguéssim res a veure, com si Barcelona fos la capital d'un altre país. I la pregunta fa posar pell de gallina: si no som la capital de Catalunya, aleshores què som?
No s'és capital de res perquè ho posi un paper. La història sempre ha fet igual: un país ha reconegut en una ciutat el seu lideratge quan aquesta l'ha exercit i l'ha defensat, quan ha sabut comprendre les palpitacions del temps, quan no ha dubtat a abraçar els anhels i els ideals del poble –i els ha estirat fins al límit–, quan s'ha fos amb l'esperit de la nació. Una capitalitat es guanya; però una capitalitat es pot perdre, també. No és una definició ni un article d'una llei, és una moral i una exigència, subjecta, doncs, a una ètica i a unes responsabilitats. Quan més l'hem necessitat, Barcelona no hi era.
Però el 10 d'abril se'ns ofereix una oportunitat única per deixar de ser uns ciutadans de segona classe i sumar-nos al desig de llibertat del nostre poble. Ara fa vuitanta anys enrere, el 12 d'abril de 1931, unes eleccions municipals van conduir a la República i a aquell «aire fresc, un aire que no l'he pogut sentir mai més. Mai més. Barrejat amb olor de fulla tendra i amb olor de poncella», com va escriure Mercè Rodoreda a La plaça del diamant. Un vot pot canviar el món.
Apel·lo als meus conciutadans. Votem el 10 d'abril. Que Barcelona decideixi a tot arreu, als districtes, als centres cívics, a les escoles, a les associacions, als casals, als ateneus, a les comunitats de veïns. Que la resta de Catalunya ens vegi al seu costat, compromesos amb ells, colze a colze, mà a mà, vot a vot. Votem i decidim. Guanyem-nos el nostre futur.
Només així tornarem a fer-nos dignes de ser la capital del nostre país i de tornar a sentir aquell aire fresc de la Rodoreda.
El 10 d'abril decidim. El nostre vot és capital.
dimarts, 8 de febrer del 2011
Bisbes amb el melic arronsat
Que l'Església oficial catalana havia reculat de manera clara en el seu compromís nacional -a diferència de l'espanyola, que no fa més que ser, cada dia, més patriòtica-, ja ho sabíem. Però no era imaginable que, particularment a la diòcesi de Barcelona, s'acabés manifestant una posició tan i tan retrògrada i covarda, en un context en el qual fins i tot el govern s'ofereix a prestar les urnes a la consulta. ¿Com es deuen entendre a Barcelona les recents paraules de Benet XVI afirmant que "el bisbe no és un simple governant, un buròcrata o un simple moderador i organitzador de la vida diocesana", i recordant-los que "no han vingut no pas a ser servits, sinó a servir la Comunitat?
Tant predicar la necessitat d'una nova evangelització, tant enyorar els temps d'una més gran encarnació de l'Església al món i de fer el ploricó per l'allunyament de tants antics fidels, tant demanar coratge als catòlics, i ara al senyor bisbe i al seu equip els tremolen les cames davant d'un gest cívic que ha merescut l'atenció de gairebé 600.000 catalans i 550 municipis, i no cal dir-ho, de tota la premsa internacional. Som davant del moviment social que ha demostrat més capacitat de compromís polític i democràtic dels últims temps a tota l'Europa occidental, i ara resulta que a l'Església de Barcelona, en plena celebració dels 25 anys del compromès document "Arrels Cristianes de Catalunya", se li arruga el melic.
He escrit en algun altre paper que tinc la convicció que amb la collita actual de bisbes, aquell document de fa 25 anys no s'hauria arribat a escriure mai. Com va passar amb el Concili de la Tarraconense, que a l'hora de commemorar-ne els 10 anys els senyors bisbes ho van fer d'amagat i amb oblits malintencionats, tot per dissimular la traïció a un dels darrers moments àlgids de l'Església catalana, ara passaran de puntetes per aquests 25 anys. Al seu redactor ja l'havien arraconat en vida. Sort en tindrem dels gestos que ja ha fet i farà l'abadia de Montserrat. Però la negativa a col·laborar amb la consulta, no és altra cosa que una palada de terra damunt d'aquell gest de compromís nacional en temps molt més difícils que l'actual.
M'agradaria pensar que el bisbat de Barcelona rectificarà i s'excusarà. Però si no ho fa, haurà demostrat fins a quin punt viu fora de la realitat d'un país que avança decididament cap a la independència. I l'Església oficial de Catalunya haurà de decidir si vol quedar al marge d'aquest futur de llibertat, si l'actual arquebisbe de Barcelona i els seus auxiliars volen passar a la història del país com els darrers obstacles, deixant el gruix dels catòlics en la seva esperança de dignitat i d'emancipació nacional. Com deia aquella vella carta que ironitzava amb les lletres de les matrícules vaticanes (SCV), ara també podríem repetir: "Se Cristo vedesse..." (si Crist ho veiés!).
dimecres, 26 de gener del 2011
Pujol independentista: ocupats però no vençuts!
En els inicis, es podia ser independentista a CDC només en l'etapa de la JNC, on s'emborratxaven d'estelada a mode de catarsi juvenil. Però des de ja fa alguns anys els "joves grans" de CDC es mantingueren independentistes amb el pas dels anys. Així, per un procés generacional anaren augmentant els independentistes a CDC que en pocs anys, i amplificat per la sentència del TC, provocà que les generacions més grans s'apuntessin a la causa, sent avui àmpliament majoritari en el partit i també en bona part de l'electorat. El bateig independentista de molts electors de CiU es va donar en la manifestació del passat 10 juliol, assistint-hi directament o estant-hi emocionalment propers. Entretant a Unió l'equilibri independentista és més complicat. Els seus militants independentistes encara s'han d'empassar gripaus força sovint quan escolten els seus dirigents. Com que Unió sempre ha estat també molt "pujolista", haurem de veure com els afecten aquestes declaracions.
La importància de les declaracions de Pujol no només són perquè ha estat el gran líder del nacionalisme català durant 30 anys, sinó perquè ningú millor que ell per aproximar-se i detectar la centralitat dels catalans defugint extremismes de tot tipus. En un context d'atacs constants a la identitat catalana, (sentència català a l'escola, atacs contra les caixes, avisos de recentralització de l'Estat... ) el posicionament clar i contundent de Jordi Pujol ha de servir per plantar cara i fer un salt endavant.
dijous, 13 de gener del 2011
Tura permet agafar aire al PSC
Al carrer Nicaragua aquest cop no hi ha estratègia definida. De fet, com lamenten molts dirigents socialistes, al PSC no hi ha aquests dies primer secretari. Tura, que ha estat crítica amb les decisions que ha pres la direcció després de la derrota del 28 de novembre, com ara situar Joaquim Nadal com a cap de l'oposició, fa el pas en solitari. Segons insisteix ella no segueix les directrius de Nicaragua malgrat que no han estat pocs els dirigents de l'executiva nacional, fins i tot José Montilla, els que li han demanat a Hereu que abandoni.
Si Tura guanya a Hereu serà una bona candidata perquè, a diferència del que passa amb l'actual alcalde, que ha governat en minoria i amb molts problemes durant aquesta legislatura, no només omple la marca del PSC sinó que és una candidata que va més enllà de les sigles del partit. I si perd deixarà de ser una amenaça per l'aparell del partit, que encara aspira a un procés de successió de Montilla ordenat i que els permeti situar algun alcalde o jove dirigent socialista com a primer secretari.
Les enquestes per als socialistes són nefastes a Barcelona i fins i tot n'hi ha que els situen com a tercera força a Barcelona, per darrera de CiU i del PP. Les primàries poden donar ales al projecte socialista a la capital, que fa massa anys que transmet una imatge reclosa i endogàmica al que fracassos com el de la consulta de la Diagonal no han fet més que deteriorar. Amb Tura és el primer cop que l'anomenat sector catalanista del partit planta cara a l'aparell. Per això crida l'atenció que alguns exconsellers d'aquesta sensibilitat, molt donats a aparèixer públicament als mitjans de comunicació, com Ernest Maragall o Antoni Castells, guardin silenci.
En tot cas, si és Hereu el que s'imposa és difícil que el PSC aconsegueixi remuntar la situació davant Xavier Trias però els socialistes consideren que la seva intenció de vot millorarà notablement i això els permetria pensar en retenir el poder a la Diputació de Barcelona, que es convertiria aleshores en el principal focus de poder del socialisme català.
dimecres, 12 de gener del 2011
Més farmacèutics i advocats independentistes?
En el cas dels advocats, que feia tres mesos que no cobraven ni un euro del torn d'ofici, aquest dilluns han rebut un ingrés del 54% del sou de l'octubre. Els deuen, per tant, la meitat de l'octubre, el novembre i el desembre. El Col·legi d'Advocats també ha hagut de posar en marxa convenis amb les entitats financeres perquè avancin els diners als col·legiats que tinguin més dificultats.
Per què la Generalitat no pot fer front als pagaments? Perquè tant la sanitat com la justícia són dues partides massa grans pressupostàriament per sobreviure amb les quantitats irrisòries que li arriben via transferència de Madrid en concepte de competència transferida. Des de CiU i el PP s'ha acusat el tripartit de malgastar i de crear el forat sanitari actual. Però saben que no és cert. El forat l'ha creat Madrid i un sistema de salut universal que acaba carregant el pes sobre els millors. Catalunya té la millor sanitat pública de tot l'Estat, els millors hospitals i els millors especialistes. I és lògic que un malalt d'Extremadura vulgui venir al Clínic per a tractar-se. Però el que no és tan lògic és que l'Estat no reconegui aquest esforç a la sanitat catalana en forma de més diners.
Ara bé, la part positiva de tot plegat és que, de ben segur, algun advocat i algun farmacèutic ofegat haurà pensat que una nació catalana gestionaria millor els seus diners i els seus serveis.
dilluns, 10 de gener del 2011
Ara és temps de confiança
Com és públic o notori, no sóc dels que esperen la independència per a finals de mes, però tampoc dels que volen ajornar indefinidament la qüestió, amb l'excusa d'un "ara no toca" que al qual sempre es podrà recórrer. I això, és clar, fa que el compromís nacional d'aquest govern i la seva promesa transició cap a un punt indefinit en l'horitzó, no satisfacin completament les meves aspiracions. Ara bé, entenc perfectament que, ara com ara, els catalans han determinat, democràticament, altres urgències. I, dels resultats, prenc nota que és l'independentisme qui ha de fer la feina necessària per tal que una majoria de catalans consideri que la seva emancipació nacional és la seva propera urgència. L'única crítica possible al govern, per aquesta banda, s'hauria de produir en la mesura que en el futur defugís el seu compromís d'aspirar a una Catalunya sense límits, per exemple, amb acords de govern inacceptables amb els que posen sistemàticament pals a les rodes del nostre progrés material i nacional. Entendré que no vulgui córrer, però no ens faci maniobres dilatòries o que ens entretingui inútilment.
Atenent aquestes dues premisses, confesso que tinc una més que raonable confiança en allò que ens espera per a aquest i els propers anys. Primer, perquè veig aquest govern capaç de ser fidel als seus compromisos. No ho tindrà gens fàcil, perquè hi haurà qui no entendrà quins és l'alt valor d'una victòria democràtica, que legitima els governs a prendre les decisions que la ciutadania ha considerat d'interès general per sobre de les resistències gremials i particulars. Però em refio de la tenacitat del president. I segon, miro el futur amb esperança perquè crec que l'independentisme, de moment més fora que dins del Parlament, trobarà les formes de treball adequades per seguir incorporant més catalans a aquest projecte polític, fins aconseguir que coincideixi amb el d'una gran majoria parlamentària.
Ens esperen anys políticament extraordinaris.
