Aquests dies el Banc Sabadell ha estat notícia per una sèrie de suposades declaracions i posteriors desmentiments, que han arribat a l'extrem d'enviar una carta als clients sobre el possible trasllat de la seu central del banc a Madrid.
Posteriorment, s'han dut a terme més declaracions per part d'algun dels màxims responsables de Banc Sabadell, i Jaume Guardiola ha afirmat que "un empresari vol escenaris previsibles i estables" i hi ha afegit: "Som molt partidaris que s'esgotin totes les vies de diàleg." La importància del sector financer a qualsevol país, i el moment clau en què es troba Catalunya fa que sigui necessari analitzar no solament aquestes afirmacions ans més en general la situació del Banc Sabadell.
Pel que fa a "les vies de diàleg", ja fa temps que ha quedat clar, i s'ha explicat a bastament, que s'han esgotat. O més ben dit, no és que s'hagin esgotat, és que mai entre Catalunya i Espanya no hi ha hagut cap mena de diàleg. El diàleg es dona entre els iguals, i per a Espanya, Catalunya no és res més que una colònia a explotar sense cap mena de compassió ni recança. Passem, doncs, al següent punt: l'estabilitat.
És evident, i no n'hi ha cap dubte, que els "escenaris previsibles i estables" són importants no solament per a la banca, ans per a l'economia en general; res a discutir, aquí. Ara, podem dir que històricament Espanya ha proporcionat "previsibilitat" i "estabilitat"? Més aviat el contrari. Una de les moltes característiques negatives d'Espanya és precisament la manca de seguretat jurídica, l'ús partidista de la llei, l'intervencionisme exagerat i arbitrari, la frontera poc nítida entre els negocis i la política i la manca d'una regulació lleugera però de qualitat. En poques paraules: Espanya no és un país gaire business-friendly.
La situació del Banc Sabadell és complicada, i molt. Si les coses continuen com fins ara, Banc Sabadell desapareixerà"
Si analitzem el que històricament ha passat al sector bancari hi podem trobar tots aquests vicis multiplicats. A més a més, successius governs espanyols, de forma independent del règim imperant o a la ideologia o partit al poder, han coincidit en l'objectiu de destruir les institucions financeres amb seu a Catalunya. Unes han estat enfonsades, altres absorbides per bancs espanyols, i les poques que han sobreviscut tenen un futur ben incert. Caixa Catalunya es troba intervinguda pel FROB, i solament La Caixa i el Banc Sabadell semblen haver evitat de moment caure a les urpes espanyoles. De cap manera però podem jutjar llur situació com a "previsible" o "estable", amb una excepció: és totalment previsible que si Catalunya no recupera la sobirania acabaran enfonsades, malvenudes a un banc espanyol, o traslladades a Madrid. D'això ningú en pot tenir cap dubte. Al projecte nacional espanyol banca i Madrid són sinònims.
Això significa en primer lloc que l'especulació sobre el possible trasllat del Banc Sabadell a Madrid ha de ser reenfocada. El perill no és que el Banc Sabadell marxi si recuperem la independència. El perill és que si no la recuperem l'obliguin a marxar, fet que passaria tard o d'hora, no sabem quan, però acabaria passant. Per tant, sense idealitzar ni simplificar les coses, queda clar que recuperar la independència és l'única manera que el Banc Sabadell pugui sobreviure. En una Catalunya lliure, si no sobreviu serà per les lleis del mercat i la seva millor o pitjor gestió, mai perquè un govern hostil en cerqui intencionadament la desaparició, com ha passat històricament a tants bancs catalans en mans de Madrid. No oblidem que la banca és un sector molt regulat, on difícilment i per gaire temps es pot actuar contra les directrius de Madrid. Per això l'èxit de tantes empreses catalanes que els darrers anys han conquerit els mercats mundials, esdevenint petites multinacionals, no el trobem en aquest sector. La presencia a l'exterior del Banc Sabadell és testimonial.
Això ens duu a la segona qüestió a tractar. Ha quedat clar que Madrid pretén la desaparició / absorció / trasllat del Banc Sabadell, solament la independència en garanteix la viabilitat. Ara, això no vol dir que aquesta entitat bancària pugui necessàriament limitar-se a esperar discretament la Declaració d'Independència, les coses són una mica més complicades. Per què? Doncs perquè per una sèrie de motius, el Banc Sabadell té una important presència a Espanya. A l'Espanya estricta, o de matriu castellana, per a que ens entenguem. No n'analitzarem aquí les causes. La qüestió és que, pels motius que siguin, el Banc Sabadell arriba a la batalla per a la recuperació de la sobirania del Principat amb una important xarxa d'oficines en terres castellanes, i amb una porció significativa de les seves grans xifres (dipòsits, negoci creditici ...) en aquelles terres.
Això significa que l'entitat s'enfronta a dues possibles fonts de pressió. Per una banda, les autoritats espanyoles continuaran tenint-hi un grau important d'influència fins a la independència. Ara, sense menystenir-ne la importància, això per sort té data de caducitat. El segon punt, el negoci a les Espanyes, és molt més complicat. Podem esperar que els clients espanyols del Banc Sabadell no celebrin precisament amb focs d'artifici la independència de Catalunya, especialment si aquesta desemboca en una fallida de l'Estat Espanyol, un escenari perfectament realista si Madrid s'entesta en no reconèixer la independència de Catalunya i el nostre país no pot per tant, per molt que vulgui, assumir una part del deute nacional espanyol (doncs assumir-ne una part significaria automàticament un reconeixement de facto).
Podem veure, per tant, com la situació del Banc Sabadell és complicada, i molt. Si les coses continuen com fins ara, i Catalunya no es descolonitza, Banc Sabadell desapareixerà. Tard o d'hora, no cal que sigui immediatament, però acabarà absorbit, enfonsat o traslladat a Madrid. La història deixa clar que no hi ha cap altre escenari realista. Per altra banda però, si recuperem la independència, Banc Sabadell s'enfronta a fortes pèrdues en cas de boicot pels seus molts clients espanyols. Aquest escenari no podem dir que sigui el 100% assegurat, però és prou realista com per a tenir-lo en compte. Quines són doncs les alternatives, un cop ha quedat clar que quedar-se amb els braços creuats i reclamar "estabilitat" i "diàleg" no duu enlloc?
A priori n'apareixen dues. La primera seria discretament començar a reduir la seva exposició al mercat espanyol estricte. Això però topa amb tres possibles obstacles. En primer lloc la més que previsible oposició de les autoritats reguladores espanyoles. En segon, la dificultat per a vendre oficines i filials en el context econòmic actual i ateses les condicions del mercat. Finalment, la possibilitat que els primers moviments d'aquesta mena provoquin malestar entre la seva clientela espanyola i li provoquin pèrdues. En aquest escenari, Madrid podria aprofitar per a ficar cullerada i disparar-li el tret de gràcia.
La segona seria esperar a la independència i a una negociació d'estat a estat entre Barcelona i Madrid que inclogués alguns intercanvis d'actius en el sector bancari i altres indústries regulades, com ara les elèctriques. Això podria permetre al Banc Sabadell reduir la seva exposició al mercat espanyol, reforçant a canvi la seva posició a Catalunya i iniciant la tant esperada expansió internacional, ara sí amb un govern al darrera que li donés suport i deixant enrere les limitacions del passat. Aquest escenari solament podria tenir lloc, però, si Madrid finalment acceptés reconèixer immediatament Catalunya a canvi que el nostre país es quedés amb una porció del deute nacional espanyol. Tot i que el factor del deute, les previsibles pressions dels creditors internacionals (que per sobre de tot volen cobrar, de forma puntual i amb interessos, i que els pagui Catalunya o Espanya no els preocupa gaire), i l'interès espanyol en evitar la fallida i conseqüent expulsió de l'euro, fan que aquest escenari sigui realista, no és de cap forma l'únic de previsible. Madrid també podria optar per sortir de l'Euro, declarar-se en fallida, reestructurar de forma unilateral el seu deute nacional (com feu Argentina en el seu dia), i persistir en la negativa a reconèixer Catalunya. Aquest escenari podria incloure l'expropiació sense compensació dels actius del Banc Sabadell a Espanya.
De tot plegat en podem concloure que l'entitat s'enfronta a una situació complicada, sense solucions màgiques, ni tan sols fàcils, a la vista. Ara no és el moment de retreure la passada expansió per les Espanyes, ni de cercar bocs expiatoris, ans d'assegurar la supervivència de l'entitat. D'una forma o una altra, ha de reformar el seu àmbit geogràfic, que ha de deixar de ser un estat tercermundista i hostil envers la lliure empresa per a passar a ser el món, els cinc continents, amb base i centres de decisió a un estat modern i business-friendly, amb regulacions mínimes però de qualitat. El problema és com passar d'un escenari a l'altre sense perdre bou i esquelles. Vendre's actius a Espanya en el moment actual és complicat, per la situació del mercat, la previsible hostilitat oficial, i la possible reacció negativa dels clients d'aquell país. Esperar a un intercanvi d'actius dintre d'un pacte d'estat a estat entre Barcelona i Madrid es basa en un escenari, el divorci civilitzat amb reconeixement mutu i divisió del deute nacional espanyol, que tot i ser desitjable i defensat quan arribi el moment per les grans potències, no podem de cap manera assegurar que estigui garantit.
