dijous, 2 de novembre del 2017

Suau cinisme

El suau cinisme

Saps qui també se sent molt defraudat amb la suavitat de l'article 155, Àngels? Els dos Jordis. Des de les seves cel·les, cada dia maleeixen el dia en què l'Estat va decidir tractar la qüestió catalana des de la proporcionalitat i el sentit comú. No se'n saben avenir. Com és possible. Què hem fet malament perquè al final no hagin acabat empresonant-nos per motius purament polítics, es diuen l'un a l'altre amb gest pensatiu. Què hem fet malament.

Els Jordis tenen motius per sentir-se defraudats, sí. Normal, la meticulosa suavitat de l'Estat els ha deixat perplexos. Com també va quedar força perplex el noi que l'1 d'octubre va perdre un ull a causa d'una bala prohibida mentre defensava que altres ciutadans poguessin votar. Quina merdeta de 155 encobert, va pensar quan va arribar a casa després de patir en primera persona la brutalitat de la invasió policial més salvatge que ha viscut aquest territori. Quina finor, exclamà. I amb ell ho exclamaren també les més de 1000 persones que van resultar suaument ferides, ja fossin grans o joves, per exercir el seu dret a vot.

Per tant, no és només Carles Puigdemont que se sent defraudat pel titubeig de l'Estat, Àngels. És molta més gent. També els membres del seu govern, un govern escollit democràticament a les urnes i eliminat amb una suavitat inèdita per l'insípid 155. La clàssica eliminació d'un govern democràtic; què t'he d'explicar, Àngels, que ets periodista. Una purga que després ha continuat amb total normalitat amb altres alts càrrecs legítims, que han estat substituïts per no ser del gust del partit que no arriba ni als dos dígits de percentatge de vot a Catalunya. Tot plegat forma part de la normalitat democràtica que, per cert, ha arribat a llepar també la pell de TV3 i Catalunya Ràdio, mitjans públics que, per fer la seva feina a anys llum de les manipulacions del poder mediàtic espanyol, han estat considerades com una autèntica amenaça per a l'Estat. Una amenaça que sembla que no suposa el teu programa.

Sí, l'Estat ha estat suau a l'hora d'aplicar el 155, efectivament. També a l'hora d'atribuir a Carme Forcadell i a cinc membres de la Mesa del Parlament un delicte de rebel·lió penat amb entre 15 i 30 anys de presó, encara que ni s'hagi olorat cap mena de violència enlloc. O a l'hora de fixar una suau fiança de 6,2 milions d'euros per a Puigdemont i 13 càrrecs del govern, una fiança que hauran de pagar en el termini de només 3 dies. 3 dies, Àngels! Tu creus que és normal que els hagin regalat fins a 72 hores per fer el pagament? Que els regalin trenta dies, ja que hi són! Quina vergonyeta de 155, verge santa. Quina vergonyeta.

En fi, que la sensació de frau és lògica i compartida. Sensació d'engany, et diria. D'estafa. D'haver estat ignorats per un Estat que fins i tot ens ignora a l'hora d'aplicar el 155 amb la contundència que reclamem de genolls. És comprensible, doncs, que el govern de la Generalitat se senti defraudat per la suavitat estatal. És normal que les famílies de Jordi Cuixart i Jordi Sánchez estiguin en aquests moments amb uns morros de pam i mig als menjadors de casa seva, indignades perquè l'Estat només els ha segrestat sine die un marit, un pare, un fill, i res més que això. Res més que la suau llibertat.

Modernet

dilluns, 30 d’octubre del 2017

Prediccions per 2025 que afectaran la nostra economia i la nostra vida.

De nen em gastava la paga setmanal en una col·lecció de llibres de ciència ficció que el *quiosquero del barri em lliurava orgullós cada dissabte al matí. Era el meu moment. Connectava amb el futur alhora que descobria que el que imaginem i el que succeeix sol ser molt diferent. El més rellevant és sempre la mateixa variable: la tecnologia que canviarà tot no existeix quan imaginem aquest futur. Avui dia es llancen prediccions, algunes des d'universitats i organitzacions de gran prestigi, sobre com serà el món allà pel 2070. Vengen d'on vengen, ningú sap, no es pot saber, com serà el món en aquells dies.

Si tens la meva edat, si vas néixer en els anys setanta, i no t'ocorre gens fora del comú, coneixeràs el món de l'any 2060. La mitjana d'edat de la qual ja et beneficies rondarà els 90 anys. Si les coses evolucionen com està previst, tal vegada, aquesta edat serà superada amb certa entitat quan tu, i jo espero, l'aconseguim. Es considera que la nostra mitjana d'edat ens *propulsará a poder ser testimonis dels successos l'any 2080 o 2090. Imagina com serà tot. No pots. El més apassionant és pensar que el meu fill, de 12 anys, arribarà a veure un món inimaginable ara mateix l'any 2150. Quines tecnologies actuals hauran evolucionat exponencialment? Quina tecnologia, que ni tan sols hem pensat, dominaran la nostra vida quotidiana?

L'any que va néixer la meva àvia, 1919, era difícil imaginar la televisió, complicat la telefonia mòbil i impossible pensar en alguna cosa semblat a Internet o disposar del món sencer en un sol objecte de butxaca. I ho va veure. Ho va usar. Quan llegia en aquells primers anys com a lector de ciència ficció els mons que imaginaven Arthur C. *Clarke, *Asimov, *Wells, *Bradbury o *Huxley, a pesar que apareixien detalls identificables avui dia, la manera i la forma en què eren representats gens tenen a veure amb un món real completament diferent. Van escriure sobre l'espai, la intel·ligència artificial, els robots o la comunicació instantània, però cap va imaginar Apple, Google, *Amazon o el *bitcoin. Ningú va reflectir tal com és en grandària i importància la tecnologia que ens governa.

Per aquest motiu, i per uns altres més pragmàtics, m'agrada parlar de futur en una dimensió temporal lògica. *Abarcable, potencialment assumible. La *Singularity *University sol fer prediccions a mig segle vista. És molt efectista i permet als seus ambaixadors donar conferencies tipus '*wao' per tot el món. No obstant això, probablement, la majoria del que expliquen no serà com adverteixen. Ara bé, en estar composta pels investigadors brillants, les seves prediccions més immediates si tenen moltíssimes possibilitats de ser certes.

Recentment, un dels seus fundadors, Peter *Diamandis, ha compilat en un llistat, les 8 que considera que van a complir-se d'una manera exacta en amb prou feines una dècada. Són les següents:

1. Un cervell humà en la nostra butxaca per menys de 1000 euros. En 2025 *Diamandis assegura que una computadora portàtil calcularà 10.000 trilions de cicles per segon.

2. En aquest mateix 2025, la Internet del Tot superarà els 100 mil milions de dispositius connectats, cadascun amb una dotzena o més de sensors que recopilin dades. Li criden l'economia del trilió de sensors. La revolució de les dades que ve no és imaginable i el valor econòmic rondarà els 20 trilions de dòlars.

3. No és difícil pensar que ens dirigim cap a un món on el coneixement aconsegueixi la perfecció. Un bilió de sensors prenent dades a tota hora i a tot arreu (cotxes, *drones, satèl·lits, dispositius de tot tipus, càmeres) podrem saber tot el que vulguem instantàniament i processament prèviament. La resposta perfecta a qualsevol dubte cada vegada està més a prop.

4. Per aquesta data, prop de 8.000 milions de persones estaran connectades. Projectes com Facebook (Internet.*org), *SpaceX, Google (*Project *Loon), *Qualcomm i Virgin (*OneWeb) calculen que a mitjan propera dècada podran proporcionar connectivitat global a tots els éssers humans a la Terra a velocitats que superaran una mega per segon. Anem a passar de tres mil milions a vuit mil milions els éssers connectats. Això va a canviar-ho tot. Econòmicament i socialment. Aquesta població connectada superior al doble de la qual actualment ho està no ho farà a partir d'algun tipus de *cachivache bàsic com fossin els mòdem a 9600 amb els quals va començar tot aquest embolic digital. No, parlem de persones connectades i usant el núvol, la intel·ligència artificial, el *crowdfunding, el *bitcoin, les xarxes o plataformes d'economia circular.

5. Les institucions de salut existents van a ser substituïdes i molt ràpid a partir de la irrupció de nous models de negoci que siguin més eficients que els convencionals. La detecció biomètrica (*wearables) i l'AI ens vetllaran per la nostra pròpia salut. La seqüenciació genòmica a gran escala i l'aprenentatge automàtic ens permetran comprendre la causa arrel del càncer, les malalties cardíaques i les malalties *neurodegenerativas, i què fer sobre aquest tema. Tal vegada, a la fi de la propera dècada, no gaire més, els cirurgians robots operaran a un cost molt reduït.  

6. Quan s'inverteixen milers de milions s'espera alguna cosa a canvi. Quan, en un mateix sentit, ho fan un bon nombre d'empreses és més que probable que alguna cosa succeeixi. Facebook (*Oculus), Google (*Magic *Leap), Microsoft (*Hololens), Sony, *Qualcomm, *HTC i uns altres estan creant una nova generació de pantalles i interfícies d'usuari que suposen l'entrada de ple a un món desconegut, i virtual.

La pantalla tal com la coneixem, en el teu telèfon, en la teva computadora o en el teu televisor, desapareixerà progressivament i serà reemplaçada per ulleres. Però segons la *Singularity, en menys de 10 anys aquesta substitució no serà per unes ulleres *geek tipus Google *Glass, sinó l'equivalent al que coneixem per unes ulleres graduades o de sol tradicional. El resultat serà una disrupció massiva en una sèrie d'indústries que van des del *retail, l'immobiliari, l'educació, els viatges, l'entreteniment i les formes més bàsiques i fonamentals amb les quals operem com a éssers humans.

7. La recerca en intel·ligència artificial avançarà més que gens en aquesta dècada que ve. Si creïs que *Siri és útil ara, la generació de *Siri de la propera dècada s'assemblarà molt més a un assistent de qualsevol pel·lícula de ciència ficció que conversa, aconsella i proposa amb els seus 'amos'. Empreses com a IBM Watson, *DeepMind i *Vicarious continuen treballant, ja amb cert èxit, a oferir en pocs anys una nova '*Siri' però amb capacitats ampliades per comprendre i respondre intel·ligentment i a un cost residual. És molt probable, igual que ara donem accés a Google al fet que sàpiga que fem a la xarxa, que li donem accés a un programari intel·ligent a totes les nostres converses, correus, dades biomètriques, agenda o el que sigui a canvi d'una comoditat a la qual a poc a poc anirem acostumant-nos i a la qual no estarem disposats a renunciar.

8. Tret que vives en una cova i no hagis sortit d'ella en els últims quatre anys, hauràs sentit parlar del *blockchain, del *bitcoin o de *ethereum. Les *criptomonedas descentralitzades que es considera van a canviar el món econòmic. El problema, o virtut, és que el tema vinculat a la divisa és el de menys. La veritable innovació és el *blockchain en si mateix. Un protocol que permet transferències digitals de valor segures i directes (sense intermediaris) i actius (no sols diners sinó també contractes, accions o identitats). En menys de deu anys, el concepte *blockchain va a commocionar el món com ho va fer Internet fa amb prou feines un parell de dècades.

Tal vegada no vaig passar tot això en 10 anys, podria ser en 15, però també en 5. No obstant això, en aquests 8 punts no cal preguntar-se si passarà o no, la pregunta és demà o passat? Curiosament no parla de cotxes autònoms.

dijous, 19 d’octubre del 2017

Combatre el 'ciberbullying' a través de la Transformació Digital i l'e-mobile.

Octubre 10, 2017

Avui em sento com fa un any llarg. Era dissabte a la tarda i s'emetia un dels primers episodis del meu programa de televisió 'Economia de Butxaca'. Resulta que aquella tarda coincidia en horari amb dos partits de futbol decisius. Jugaven d'una banda el Reial Madrid contra no recordo qui i el Barça contra un altre equip que tampoc tinc en la memòria. Tot semblava indicar que molt poca gent estaria veient un programa d'economia. El *share que se'ns suposava anava a ser catastròfic. El resultat final va ser superior a la mitjana de la cadena. Avui és semblat. Escric i publico sense saber si realment és dia de lectura de temes com aquest. Portem dies amb tothom pendent de la ràdio, la televisió, els mitjans digitals, els blogs polítics, les xarxes i tot el que permeti exposar el #ser real del conflicte que es viu a Catalunya i, per derivació, en tota Espanya.

Però estic segur que avui, moltes persones, seguiran pensant que cal *desintoxicarse de tot el que l'actualitat suposa. I és per això que vull posar en coneixement de tots vosaltres que, en una dels projectes en els quals treball, hem engegat la tercera edició dels Digital *Transformation *Projects del *Mobile *World Capital. Alguna cosa que executem des de l'anomenat d-LAB, entitat que estudia les agendes i prioritats de les organitzacions internacionals, parla amb diferents governs a nivell local i nacional i reuneix als seus socis per parlar dels reptes actuals de la nostra societat.

Cada any llancem 3 reptes socials a través d'una convocatòria de '*Call *for *Proposals'. Cada repte rep el suport de diferents referents en l'àmbit del repte. Sempre són projectes de transformació digital que responen a reptes socials i que aportin solucions que transformin vides. Després dels dos primers desafiaments, que van versar en l'àmbit de la 'Transformació dels models d'ús i *gobernanza de les dades personals de salut' i de el 'Apoderament de les persones amb discapacitat a través de les tecnologies mòbils'. Ara, en el tercer desafiament, el tema central és el '*Fighting *cyberbullying *through *mobile *technologies'.

El *ciberbullying és un problema creixent a nivell global i és considerat per les Nacions Unides com una manifestació seriosa de violència per Internet. A pesar que el nombre de víctimes varien depenent de cada país, existeix un gran nombre de nens i adolescents que afirmen estar preocupats per això. El *ciberbullying pot prendre diferents formes, com a burles, rumors o amenaces, i pot tenir greus conseqüències en les seves víctimes, a causa de la gran capacitat de propagació a través del temps i espai geogràfic. Per aquesta raó, les tecnologies mòbils han de ser una eina per a la seva prevenció, sensibilització, reducció, protecció i prestació de suport a les seves víctimes.

A pesar que no existeix una definició consensuada pel *ciberbullying a nivell europeu, generalment s'accepta que aquest consisteix en un assetjament verbal i psicològic repetit, i que ocorre mitjançant l'ús de mitjans electrònics i digitals. La majoria de les vegades és dut a terme amb la intenció de causar dany, sovint de manera repetitiva i amb un desequilibri de poder entre les víctimes i els *perpetradores. Els que perpetuen els atacs estan recolzats per una sensació d'anonimat i absència de responsabilitat, ja que tenen la capacitat d'arribar fàcilment a un gran públic sense fronteres geogràfiques i temporals.

Aquest repte busca solucions, enfocaments i projectes innovadors que tinguin una base digital o mòbil i que puguin prevenir, augmentar la conscienciació, oferir suport, promoure la denúncia d'incidents i ajudar als *perpetradores a comprendre els efectes del seu comportament. Seran benvingudes les solucions que incloguin a múltiples actors com a pares, mestres, nens i adolescents, i que donin prioritat a la prevenció més que a la punició. Les solucions poden ser o incloure, entre uns altres, materials educatius i eines accessibles per Internet; sessions i projectes de promoció; adolescents com a agents actius; filtres i eines de reporti.

El Centre de Recerca sobre *ciberbullying als Estats Units ha descobert que al voltant del 28% dels estudiants adolescents han experimentat algun tipus d'assetjament per Internet, mentre que el 10% admet haver comès assetjament per Internet a uns altres. A Espanya, fins al 81% dels nens entre 8 i 17 anys admeten estar preocupats pel *ciberbullying, i el 19% admeten assetjar o haver assetjat a algú per Internet. A Catalunya, un de cada set estudiants afirma haver estat assetjat a l'escola.

Un sondeig realitzat en 2014 a Europa va mostrar que el 55% dels nens víctimes del *ciberbullying es van deprimir com a conseqüència d'això: el 38% va considerar suïcidar-se i el 35% va considerar que es *lastimaba. A més, el 80% de les víctimes assetjades per Internet també són víctimes de la intimidació tradicional. En la majoria dels països europeus, l'edat més crítica és entre 13 i 14 anys, per a tots dos sexes.

A Espanya, el 97% dels adolescents entre 14 i 17 anys utilitzen diàriament les xarxes socials, i els majors de 15 anys passen tots els dies més de dues hores i mitjana connectats. Els adolescents *hiperconectados, com els quals passen més de 3 hores tots els dies en Internet, són 110% més propensos a ser víctimes d'assetjament cibernètic, en comparació d'aquells que no passen tant temps a les xarxes socials.

L'eina més utilitzada per assetjar és el telèfon mòbil, sent *WhatsApp l'aplicació més emprada per dur a terme l'assetjament cibernètic, en el 81% dels casos. Les càmeres dels telèfons mòbils són un altre dels focus del problema: fins a un 10% dels estudiants se senten amenaçats, avergonyits o incòmodes amb les fotos que li fan amb aquestes càmeres, ja que no tenen control sobre la utilització futura d'aquestes fotos.

Si tens un projecte que encaixi amb aquest desafiament no dubtis a presentar-ho aplicant al Tercer *Challenge d-LAB del *Mobile *World Capital. Tens fins al 23 de novembre. L'1 de desembre, David *Altabev, Director del *City Sonar, *Boyd Cohen, Director de Recerca, Professor de *Emprendimiento i Sostenibilitat, Eva *Fabry, Directora del Centre Europeu per a les Dones i la Tecnologia, T. *Jamaa, la Directora General del *GSM, *Genís Roca, Cofundador *deRocaSalvatella i jo mateix, donarem a conèixer la primera ronda de seleccionats, el 3 de gener els finalistes i al febrer els guanyadors.

*Porsche presenta la seva proposta per passar de producte a servei.

*October 18, 2017

En essència, la transformació digital es redueix a digerir el fet que les persones i els seus comportaments digitals són completament diferents a la dels clients tradicionals. Es tracta doncs d'una major comprensió de la naturalesa i context d'aquesta disrupció, avaluant als qui ho protagonitzen i avançant-se als qui ho protagonitzaran.

Els punts que destacaria en aquest sentit podrien ser en primer lloc la importància d'entendre el ritme d'aquestes accions *disruptivas, en segon terme el motiu pel qual s'acumula tal nombre de canvis, en un tercer aspecte és important saber els qui són part d'ells i finalment detectar que tipus d'empreses van a retorçar encara més l'escenari econòmic digital. 

Un dels canvis més determinants estimulats per la digitalització és el pas de producte a servei de tot allò que sigui factible de sofrir-ho. Alguna cosa que ja no es redueix a discos, llibres, viatges o productes que en la seva mutació a servei el resultat semblava fins i tot lògic a mitjà termini. Un dels sectors que està pendent del seu berenar particular és l'automobilístic. Ho hem comentat moltes vegades. Sabem que la transició s'ha iniciat i a poc a poc el camí es va a recórrer. En concret, fins que arribin els cotxes autònoms, l'espai a ocupar és el del servei de mobilitat en lloc de la venda de productes 'cotxes'.

I en això que marques com *Porsche es posen a l'avantguarda. *Porsche presenta un 'servei de subscripció' per a clients que podrien accedir a una quantitat determinada dels seus esportius i *SUV. La prova pilot començarà aquest mateix novembre a Atlanta. El fabricant d'aquests esportius ha batejat el servei '*white-*glove' i els usuaris podran accedir a ell a través d'una aplicació concreta desenvolupada per *Clutch *Technologies. Aquest experiment forma part de l'estratègia 2025 de la companyia vinculada a explorar el concepte mobilitat per sobre de la venda directa de cotxes, alguna cosa que moltes marques ja tenen assumit que està canviant irremeiablement.
*the-*porsche-*car-*connect-*app-*provides-*drivers-a-*variety-*of-*functions-*on-*thei-*min.*jpg
A títol de curiositat, la *membresía *Porsche *Passport de 2,000 dòlars al mes dóna accés a models com el 718 *Boxster, el 718 *Cayman S i altres sis models; el pla més car de 3,000 dòlars permetrà conduir qualsevol dels 22 models *Porsche, *includio l'estel·lar *Cayenne I-*Hybrid. Una subscripció a *Porsche *Passport cobreix tots els impostos, el segur, el manteniment i la resta de detalls necessaris per oblidar-te de les tradicionals preocupacions de tenir un cotxe propi. Hi ha una tarifa d'activació de 500 dòlars i una verificació de crèdit obligatòria, però els usuaris d'Apple *iOS i *Android poden descarregar l'aplicació i programar intercanvis de vehicles del mateix dia o futur a través de l'aplicació *Porsche *Passport.

El passaport *Porsche estaria a mig camí entre el servei Audi *On *Demand que actualment opera en Sant Francisco i el pla de subscripció *Care *By *Volvo. El pas definitiu de producte a servei en el sector automobilístic ja ha començat a accelerar. I si parlem d'accelerar, un *Porsche ho fa molt ràpid.

La combinació ideal: '*millennials', '*viejenials' i *big data.

October 19, 2017

Totes les professions, en cada indústria i en qualsevol lloc del món, estan canviant simultàniament. En tota aquesta mutació hi ha un nou element que ho està alterant tot: les dades. Una massiva ingesta de coneixement, sumat a les eines que permeten gestionar-ho, ens equipen per repensar la nostra ocupació, la nostra vida i les nostres relacions. Al mateix temps, tot això, està generant una sèrie de pràctiques de retenció del talent, que van des d'augmentar la transparència i la simplificació de les tasques administratives, fins a la creació d'entorns de treball col·laboratiu com mai abans havíem conegut.

Sens dubte, l'automatització, la *robotización, la intel·ligència artificial i la gestió d'aquestes dades massives són reptes ineludibles, però també ho serà la manera en el qual les persones es vinculin a aquest univers digitalitzat a l'extrem on l'ésser humà no ha de ser un passatger, sinó el conductor. Alguna cosa gens senzill d'altra banda a causa de la mescla de percepcions i de maneres d'entendre com aquesta tecnologia ha d'afectar-nos o estimular-nos.

A mesura que etiquetem compulsivament a les diferents generacions que convivim, ho compliquem tot. La diferència entre *millennials i '*viejenials' és molt menor del que sembla a simple vista. Ens esforcem que així sigui doncs permet generar models comercials, de gestió laboral i d'ús més simples, però no és així de senzill.

Els batejats com '*viejenials', englobats oficialment en la generació X i en la generació '*boomer', s'han anat adaptant a un món líquid i digitalitzat amb una enorme predisposició i, probablement, gran entusiasme. Fins i tot aquelles característiques que es consideren úniques dels nascuts a partir de 1982, estan sent integrades per generacions anteriors amb una naturalitat inesperada. Els nascuts en els setanta som usuaris de l'economia col·laborativa, ens interessa el respecte al medi ambient, vam comprar considerant el valor de la dada que aportem i tenim clar que la intel·ligència artificial no és més que un com, ja que el perquè seguim sent nosaltres. Vam veure néixer Internet, i això és alguna cosa que explicarem a uns néts *incrédulos algun dia. Alguna cosa que té molt més valor del que ara mateix imaginem.

Les distincions generacionals solen ser estereotipades, massa àmplies per ser exactes o útils, i potencialment discriminatòries. Aconsello a les empreses que es trobin vincles significatius entre els empleats tractant-los com a individus i prendre mesures en conseqüència. Les anàlisis col·lectives no ajuden al fet que millorin les experiències d'aquests membres de les organitzacions en el lloc de treball. La innovació prové de la cerca, la inspiració de la diversitat en totes les seves dimensions i la mà d'obra està situada en les habilitats futures.

Però en tot aquest escenari, com deia abans, ha irromput un nou element determinant. Un nou empleat. Un agent que distorsiona. Estem endinsant-nos amb determinació al món de les dades. Les dades són el nou petroli o fins i tot el nou patrimoni immobiliari de les companyies. No obstant això, actualment només utilitzem el 20% de les dades als quals podríem accedir. El futur dels negocis és en l'altre 80%, el lloc on els negocis es desenvoluparan en breu. Estar allí o no estar-ho, no és opcional. Que tots els membres de l'empresa incorporin aquest valor i ho gestionin d'una manera intergeneracional, també. No és només formar, és traslladar el valor d'aquest nou factor. El desequilibri en la seva comprensió per part de diferents generacions és un factor molt negatiu per a qualsevol organització. Equalitzar-ho una garantia d'èxit.

Encara que es generen quantitats massives de dades contínuament, es malgasta una formidable quantitat d'aquestes dades. Normalment per no entendre la importància que tenen o, pitjor encara, per no saber com fer-ho. Menys del 1% de totes aquestes dades s'utilitza realment. De la mateixa manera que els cineastes poden gravar hores de pel·lícula per cada minut que veiem en la pantalla, es recull una gran quantitat de dades que mai s'analitzen, i molt menys es *monetizan. Aquestes dades són un recurs sense explotar en la majoria dels casos quan en realitat ofereix enormes oportunitats per a nous productes i models de negoci. En gran manera és una de les peticions de consultoria que més rebut. Interpreto la dificultat per saber exactament com és el valor real de tot aquest nou univers.

Però, aquestes dades, han de comprendre'ls tots. No val deixar-ho en mans d'uns i que uns altres no sàpiguen com és la seva utilitat, el seu potencial. Si tot això ho combinem amb un model educacional en l'empresa que permeti la relació estimulant entre diferents generacions i models de gestió derivades, tenim davant nosaltres un univers tremendament rendible. El desafiament és el que crido '*mentorizació inversa'. Joves traduint un món digitalment complex a companys experimentats, a directius de molta experiència traslladant als més joves metodologies mixtes i a sistemes automatitzats per a la gestió de dades recolzant predictivament a tots.

Recorda, l'energia no és rendible sense experiència, i l'experiència no aconsegueix la seva plenitud sense energia. Ara haurem d'afegir, no hi haurà energia ni experiència sense dades.

dissabte, 7 d’octubre del 2017

🗞 *[LECTURA RECOMANADA]* 🗞

Recomano l'article 📰 *'La realitat'*, escrit per Eduard Voltas ➡ http://elmon.cat/opinio/25308/la-realitat 👇🏻

*LA REALITAT*

En una demostració més de la seva capacitat de seducció i de generar adhesió a través d'un projecte nacional modern, cívic i acollidor, l'estat ha activat l'estratègia del pànic per intentar retenir Catalunya. Ho fa jugant amb dues pors universals, que compartim tots els éssers humans: la por física (policia i guàrdia civil) i la por de l'empobriment (fugida d'empreses). La batalla és, més que mai, psicològica. A través de la por, es pretén fer trontollar el moviment social més important d'Europa i els seus dirigents, introduir-hi la divisió i, finalment, paralitzar-lo.
 
Vostè està a favor de la independència i ha tingut por en algun moment des de diumenge? Jo també. Vaig tenir por davant del meu col·legi electoral mentre ens arribaven les imatges del que passava en altres llocs. Vaig tenir por les dues vegades que (falsa alarma) ens van dir que la policia arribava i vam trencar les cues per posar-nos tots ben junts davant la porta del Casal. Aquesta setmana, com molts de vostès, he sentit ben a dins meu el vertigen del salt al buit de la declaració d'independència. I també se'm va fer un nus a l'estómac quan vaig començar a llegir les notícies dels canvis de seu social dels bancs.
 
Puc explicar com he vençut la por: observant la realitat. La realitat diu que ni els serveis d'informació de la policia i la guàrdia civil, ni el CNI, van ser capaços de trobar i requisar una sola de les urnes que els meus conciutadans tenien amagades a casa. La realitat diu que les paperetes van arribar a totes les escoles. La realitat diu que el meu Govern va preparar i executar la jugada del cens universal sense que l'estat, amb totes les seves escoltes telefòniques i els seus satèl·lits i el seu ciberespionatge, ni tan sols ho ensumés. La realitat diu que, sabent perfectament que els podia caure un cop de porra al cap i a les costelles, més de dos milions de persones van sortir de casa per votar. I també diu que, posant-hi tot l'esforç repressiu i milers d'agents traslladats especialment, l'estat només va aconseguir tancar el 10% dels col·legis.
 
La realitat diu més coses. Diu que ni la Caixa ni el Sabadell han tancat ni tenen previst tancar ni una sola oficina a Catalunya, que no traslladen ni un sol treballador, i que el senyor Fainé i el senyor Oliu continuen vivint on sempre i tenint el despatx on sempre. La realitat diu que els efectes reals de traslladar la seu social (una seu social pot ser una habitació de 8 metres quadrats i un telèfon) són insignificants. La realitat diu que el deute espanyol supera des d'aquest estiu el 100% del PIB, i que, si no reconeixen l'estat català i negocien actius i passius, serà literalment impagable i faran fallida. La realitat també diu que el tractat de la Unió Europea prohibeix expressament utilitzar l'exèrcit contra els propis ciutadans, sota pena d'expulsió de la Unió, i que per tant l'única força que poden utilitzar contra nosaltres i les nostres institucions és la mateixa que només va poder tancar el 10% dels col·legis.
 
I, sobretot, la realitat diu que som molts, que hem demostrat una capacitat organitzativa i una resiliència mai vista a l'Europa occidental, que som gent pacífica, que diumenge vam aprendre a passar por junts i que dimarts vam aprendre que podem aturar el país cada vegada que ens ho proposem, que el cas de Catalunya ja està definitivament sobre la taula de totes les cancelleries, que els mitjans de comunicació internacionals li estan dient unànimement al govern espanyol que segui a negociar, i que tenim un Govern intel·ligent, compromès, responsable i audaç alhora, que ha fet una feina extraordinària fins ara i que mereix la nostra confiança. No és moment d'abaixar el cap. És moment d'ajudar-nos, d'estimar-nos i, sobretot, de confiar en nosaltres mateixos.

(Article d'Eduard Voltas publicat al diari 'El món' 07/10/2017)

dijous, 5 d’octubre del 2017

Irresponsabilidad afectiva.

IVAN MARTINS 

Al usar esa expresión, la gente asume que el otro actuó para confundir y sacar ventaja, y descarta que él o ella tenga control imperfecto de sus deseos y emociones, como nosotros.


Internet está llena de videos criticando a hombres que se portan mal con las mujeres. A veces son comentarios genéricos, otras veces son testimonios en que una chica acusa a un tipo, específicamente, de engañarla y maltratarla. Surgió hasta un término para dar forma a esa acusación: irresponsabilidad afectiva. Él describe la acción de seducir y después abandonar al sufrimiento, de la forma más inconsecuente. 

 Como mucho de lo que ha ocurrido en los últimos años, esa es una discusión que ha migrado del campo privado al público. En el pasado, una chica que se sintiera equivocada o destratada podría detonar al responsable en su círculo de amigos y amigas. Hoy en día, puede grabar un vídeo o publicar un texto en las redes sociales, con efecto represalias mucho mayor. El que causó daño íntimo pagará por él con exposición pública. 

 La posibilidad de destrucción de carácter ofrecida por Internet no es la única novedad en ese asunto. Crece en nuestro medio la noción de que se permite - y, en realidad, necesario - corregir agresivamente el comportamiento de los hombres, denunciando y esculando a quienes agreden la dignidad de las mujeres. Hay una sutil exhortación al hacer esto, en nombre del combate al machismo. Pero, como estas cosas están en el terreno incierto de la subjetividad, hay espacio para que el resentimiento de una sola persona se confunda con la defensa de todas las mujeres - y que cuestiones personales sean tratadas indebidamente como cosas públicas. 

 Con esas ponderaciones, intento transmitir mi incomodidad con los justicios emocionales promovidos en internet, sean hechos por hombres o por mujeres. El tipo que divulga desnudos de la ex novia en las redes sociales, para castigarla por haberlo abandonado, comete un crimen odioso previsto en ley, y debe ser juzgado por ello. Pero, ¿cómo se debería tratar a la muchacha que decide destruir en internet la reputación del hombre que la sedujo y por alguna razón dejó de quererla? 

Usted me dicen Si quieren saber por qué me estoy metiendo en ese asunto espinoso, yo explico. 

 Primero, porque es importante. Estoy seguro de que en los próximos años la internet será usada cada vez más como palmatoria del mundo, sirviendo para humillar e intimidar a aquellos que las grandes corrientes de opinión (o los grupos organizados) creen que necesitan ser castigados. 
El linchamiento moral por Internet, con todos sus equívocos y terribles consecuencias, es una tendencia que estará con nosotros durante muchos años. 

 El segundo motivo que me hace escribir sobre eso es mi duda sobre llevar a público cosas que suceden en la vida privada. Es claro que una agresión dentro de casa no es asunto sólo de marido y mujer. Es evidente que cualquier amenaza a los niños debe notificarse a las autoridades. Evidentemente hay muchos hombres (y algunas mujeres) que asedian a parejas a punto de convertirse en amenazas, y en este caso la persona debe denunciar y pedir ayuda. Quien desea barrer bajo la alfombra doméstica las violencias, los abusos, el acoso y las patologías no merece apoyo ni comprensión. 

Pero no es de eso que trata airresponsabilidad afectiva. Este concepto es vago, subjetivo. Por medio de él, una persona acusa a la otra de haber provocado emociones y expectativas elevadas, que después no quiso o no fue capaz de satisfacer. 
Quien acusa asume que la persona actuó premeditadamente para confundir y sacar ventaja de sus sentimientos - y descarta la posibilidad de que el otro, como ella, no tenga perfecto control de sus deseos, acciones o emociones.

Debe haber caras que mienten conscientemente para obtener sexo o suplir su carencia (y eso puede ser llamado de escrotud), pero ¿cómo estar seguro de que ese fue el caso? Y, aunque fuera, ese comportamiento condenable justificaría una denuncia en las redes sociales, cuyas consecuencias para la vida personal y social del otro son imprevisibles y pueden ser devastadoras? Yo no sé. 
Por fin, una persona a veces no dice mucho, o dice absolutamente nada, y, aún así, dispara en la cabeza de la pareja o del compañero casual un montón de expectativas sobre el futuro. ¿Sería justo atacar a alguien públicamente por ese tipo de desencuentro sentimental? Creo que no. Por encima de todo, cuando acusa a alguien de irresponsabilidad afectiva, denuncio su libertad de actuar con total independencia en relación a mí, en el preciso momento en que las mujeres, en todo el mundo, reivindican el derecho de actuar con absoluta libertad sexual y afectiva en en relación con sus socios o parejas, sin ser juzgadas como p ..., vias o lo que sea. 


 ¿Tiene sentido lo que estoy diciendo? Suponga, por ejemplo, que un tipo convencer a la muchacha, después de alguna insistencia, de que está enamorado de ella. Ante esta "garantía" (uso comillas porque no hay garantías en la vida sentimental), ella baja la guardia, se entrega física y emocionalmente, pero, después de algunos días, el sujeto desaparece. Estoy seguro de que habría gente dispuesta a grabar un vídeo en internet denunciando ese tipo por la responsabilidad afectiva. Pero sería justo? Sus sentimientos pueden haber cambiado. Antes, se sentía apasionado. Después, dejó de sentirse. Esto sucede todo el tiempo, con hombres y mujeres. Puede ser, también, que él haya exagerado lo que sentía antes de transar, movido por el deseo. Esto también ocurre, con hombres y mujeres, en general de forma inconsciente. 
Antes de tener sexo, la persona cree que está enamorada. Después, descubre que era sólo lujuria. ¿Qué hacer en este caso: fingir que todavía siente lo que no siente más?

Todo lo que se ha dicho anteriormente se aplica de la misma manera al comportamiento de las mujeres en relación a los hombres. 
Ellas no deben ser demonizadas por ejercer radicalmente su libertad. Las mujeres también seducen sin saber lo que quieren o lo que sienten: puede ser que, allá adelante, quede serio o que no quede nada. También las mujeres conviven con un grado enorme de incertidumbre en relación a sus propios sentimientos y no por eso dejan de tomar decisiones emocionales y actuar. Eso es humano. 

Aunque las parejas contaran detalladamente lo que sienten el uno por el otro, cada 24 horas, con absoluta sinceridad, al cabo de algunos días todavía habría dudas sobre los sentimientos mutuos, y cada uno estaría incierto sobre sus propios sentimientos, porque las cosas del amor funcionan de forma inconsciente. Ellas no son claras, aunque pueden ser deliciosamente simples, a veces. 

Los conceptos de honestidad y sinceridad no se aplican a las relaciones afectivas como se aplican a otras áreas de la vida humana. Un pacto amoroso no es un contrato de venta o alquiler. Usted no quiere que alguien se quede a su lado sólo porque asumió un compromiso y no puede volver atrás. Usted, yo y todos los demás queremos ser amados, nada menos. Si no es amor, mejor que el otro se vaya. Cuando las personas se quejan de la falta de honestidad del socio o de la pareja, a menudo se quejan de rechazo. Si el rechazo fue sincero o disimulado, poco importa. El desamor machaca igual.

Creo que existe en nuestra sociedad, en este momento, un inconformismo general con el sufrimiento. La gente no quiere tratar con él. Cuando el dolor aparece, hay que externalizarla inmediatamente, responsabilizando a alguien por ella. Es un comportamiento esencialmente infantil, que se expresa claramente en la vida amorosa. 
El machista que ataca y persigue a la ex novia, o divulga fotos de ella en internet, intenta castigarla por hacerlo sufrir. Las muchachas que se sienten tentadas a denunciar irresponsables afectivos en Internet tal vez debieran considerar-antes de hacerlo- la posibilidad de estar actuando de la misma forma, sólo con la señal intercambiada. 

Hay un grado de sufrimiento intrínseco a las relaciones humanas. Ellas suponen desencuentros, equívocos e incluso un elemento de crueldad recíproca, que así como la ternura y la lealtad forma parte de nuestro repertorio emocional. Hacer adulto significa manejar estas situaciones y con esas emociones. A veces la gente lastima; en otras, es herido. Con el tiempo, aprende a evitar las mismas trampas, descubre lo que le gusta y (con suerte) deja las robadas hacia atrás. A lo largo de la vida, la gente percibe, sobre todo, cuál es nuestra propia responsabilidad en nuestros procesos de sufrimiento, y eso nos ayuda a evitar personas y comportamientos que nos hacen mal. 

En los días que siguen, ese proceso lento, doloroso y complicado corre el riesgo de ser cambiado por la demonización pública de los ex socios o ex-socios, cuyo comportamiento responsabilizamos íntegramente por nuestro sufrimiento. Yo, personalmente, nunca conseguí ver las cosas de esa manera. Siempre me pareció que yo era responsable de mis elecciones afectivas, y que el carácter de las mujeres que me hicieron sufrir estaba a la vista desde el primer encuentro. Incluso cuando sentí que actuaron mal conmigo, aquello estaba de alguna manera previsto en el paquete original. 

La verdad es que la vida es compleja, el amor es difícil, y no hay forma de forzar a las personas a caber en el marco de nuestros deseos y de nuestra visión del mundo. Podemos intentar castigarlas con denuncias en internet -como antes se ha intentado con las reglas del control patriarcal - pero yo, francamente, no creo que vaya bien. Muchas personas, hombres y mujeres, continuarán haciéndonos sufrir, con o sin responsabilidad afectiva.