Objectiu: persuadir o destruir Laporta

Barcelona - Dimecres, 17 de febrer de 2010

Joan Laporta va esdevenir una de les persones més ben valorades del país poc després d'aconseguir la presidència del Barça. La seva tasca a favor de la catalanització del club va provocar que la 'Brunete' mediàtica, guiada per les clavegueres de l'estat per destruir allò que trenca la uniformitat i l'assimilació espanyola, comencés a disparar. Això era d'esperar. És el que han fet amb Carod-Rovira, Ernest Benach, Juan José Ibarretxe, i tants d'altres.

Però amb la possible entrada a la política de Laporta, diversos sectors, primordialment, l'establishment del catalanisme oficial, s'han començat a posar nerviosos. Es pot permetre, es van preguntar, que algú trenqui l'status quo d'aquestes últimes dècades? El festeig amb Reagrupament va posar nerviós, en primer lloc, a Esquerra. Però setmanes després, l'aparell de CiU i els poders fàctics que el rodegen i que aspiren a governar amb Mas han començat a considerar que, quan la victòria i el canvi de "règim" està a tocar, un liberal sobiranista com Laporta pot impossibilitar l'àmplia majoria a què aspira Convergència.

Així, les també existents clavegueres catalanes van connectar amb els mitjans de paper i electrònics encarregats de la guerra bruta a casa nostra, i aquests, ben "untats", van començar a destil·lar un atac frontal contra Laporta i els seus suposats negocis i ambicions, arribant a l'extrem de ficar-se amb la seva vida privada i sexual. Tot començava a fer molta pudor.

Evidentment, des del Col·lectiu Joan Crexells no defensem la candidatura de Joan Laporta, perquè intentem ser plurals des de l'independentisme, però no ens agraden les formes de destrucció de persones i opcions. Per això ens alarma, no només la campanya ja feta en contra de l'actual president del Barça, sinó el fet que aquests dies ha estat pressionat molt fortament pels poders polítics, econòmics i financers de l'entorn de CiU, arribant a l'amenaça de foragitar la clientela del seu despatx d'advocats.

Sembla, doncs, que el general Patton i els seus oficials, que havien mantingut una actitud de prudència, també han començat a actuar amb decisió i subtilesa, sobre el propi Joan Laporta, però també sobre Joan Oliver, Sala i Martin, Vicent Sanchís, i tot l'entorn de la junta del Barça. A més, han fet arribar amb claredat al 'capo' Lluís Prenafeta de la Fundació Catalunya Oberta, que ha de fer tot el possible perquè Laporta no es presenti i doni el seu suport a Artur Mas.

CiU agafa PSOE i PP a contrapeu

Barcelona- Divendres, 12 de febrer de 2010

Els dirigents de Convergència i Unió han jugat bé les seves cartes aquesta setmana. El seu president, Artur Mas, va proposar un pacte d'Estat als socialistes que va deixar amb un pam de nas José Montilla i Mariano Rajoy. Tot i que acostar-se al mandatari espanyol, actualment, és com agafar-se a un clau roent, Mas va ser astut proposant-li una entesa davant la crisi econòmica.

D'aquesta manera, va posar en evidència que el grup català que pot decantar la balança a Madrid és CiU i no els diputats del PSC. I que pot tenir una posició de més força davant José Luis Rodríguez Zapatero que el propi Montilla. De l'altra, acostant-se als socialistes, Mas i els seus combaten les crítiques dels que donen per fet que s'entendran amb el PP, amb l'estigmatització política i social que això suposa al Principat. 

La proposta del pacte d'Estat tenia, a més, la virtut que ràpidament es podia matisar. No es tracta, asseguren des de CiU, d'una proposta de suport a Zapatero. No. És més aviat la consumació de l'evidència: la crisi és prou greu com perquè tots els actors polítics s'ajuntin i pactin uns mínims. L'acostament al PSOE ja estava fet, però amb aquest argument d'incloure tots els partits també es trenca la imatge d'una CiU agafant-se de bracet al president espanyol per recolzar-lo en les seves hores baixes.

Al cap d'uns dies de tot això, arribaria la trobada de Josep Antoni Duran i Lleida amb el president del PP. Una reunió que mostra el nerviosisme de les files populars davant l'atansament de CiU al PSOE. Rajoy sap que no pot arribar a la Moncloa sense millorar a Catalunya i, sobretot, sense el suport de la federació. I per arribar a aquest escenari cal creuar el pont català i aconseguir que el PP sigui necessari per CiU i que es vagi madurant un pacte que passa per la Generalitat, per l'alcaldia de Barcelona i arriba, finalment, a la presidència espanyola.

Els dirigents del carrer Génova estan preocupats pels moviments de CiU. No obstant això, tenen molt clara una cosa: segons ells, Mas i Duran s'entendran, necessàriament, amb qui governi a Espanya. Això vol dir que, si després de les eleccions catalanes Zapatero continua resistint, el pacte amb els populars haurà d'esperar. També tenen clar que Barcelona pot ser un punt d'inflexió però que la mare de totes les batalles són els comicis espanyols. Si el PP continua pujant i es confirma el que diuen les enquestes, els de Rajoy tenen assumit que hi haurà d'haver entesa amb CiU. Però fins i tot a les seves files ho tindran difícil, perquè el PP de Catalunya no acceptarà tornar a donar suport a la federació a canvi de res al Principat. És a dir, sense alguna conselleria. S'acosten temps interessants però, en tot cas, CiU està maniobrant amb intel·ligència.

Benvingut, senyor Patxi López l’identitari.

Barcelona - Dimecres, 10 de febrer de 2010

Els propers dies, al Cercle Financer de La Caixa, uns pocs centenars de representants de l'elit econòmica, social i política del país assistiran a un acte d'hipocresia nacional i de manipulació de la realitat d'Euskadi, la conferència de Patxi López.

L'actual lehendakari es va presentar com la persona que fugiria del debat identitari, dels plantejaments basquistes, i que es dedicaria al progrés econòmic i social de la societat basca, lluny de la "mania identitària" dels governs del PNB. I per fer aquesta operació gaudiria del suport d'un altre partit que a Euskadi gosa declarar-se no nacionalista amb un títol nou -el de constitucionalista-, el PP. Per vendre aquest objectiu, els dos partits van gaudir dels poder de l'Estat, de la Brunete mediàtica i, també, dels empresaris de premsa bascos lligats a l'oligarquia espanyola.

Hi havia, és cert, sectors de la societat basca, potser cansats de la lluita nacional, que van creure que Patxi López podia 'descrispar', despolititzar la societat basca; aconseguir augmentar les ja bones expectatives econòmiques i també, perquè no dir-ho, fer una certa alternança al poder ininterromput del PNB.

Però la realitat de Patxi López és que s'ha convertit en el lehendakari més "identitari" dels que han existit mai. Costa, en els mesos que porta governant, trobar alguna mesura o alguna actuació que no vagi en aquest sentit. El pacte PSOE-PP és un pacte nacional espanyol per convertir Euskadi en una "comunitat autònoma espanyola", dirigida per un 'Don Pelayo' que reconquesta les 'vascongadas' per la metròpoli.

Aquells que no havien de caure ni al debat ni a l'acció identitària, el que han fet amb eficàcia, contundència, rapidesa i sense escrúpols, és atacar frontalment la cultura basca i el seu eix fonamental: l'escola i l'euskaldunització; convertir ETB en una delegació de TVE/La Ser; desmuntar l'ertzaintza posant-la al servei dels cossos i forces de seguretat de l'estat; i desmantellant l'estructura de la política exterior basca. 
Caldrà veure, al Cercler Financer de La Caixa, què explica el senyor Patxi López, perquè als estats majors de les cavernes mediàtiques i polítiques els agradaria repetir l'operació Patxi-Don Pelayo-López a Catalunya. I per aquesta operació, evidentment, no els serveix Montilla, un "xarnego nacionalista català traïdor", o un PSC que té masses "nacionalistes-pujolians" a la seva direcció, que no són fàcilment manipulables com ho és la federació PP-PSOE a Euskadi. Tot i conèixer aquestes dificultats, hi ha qui pensa que és possible repetir aquesta fórmula al Principat, fet pel qual segur que la visita de López pot ser l'entremès d'un intent de vendre un producte d'assimilació com el que representa l'actual lehendakari basc.

A Catalunya, però, hi ha amplis sectors polítics, econòmics, intel·lectuals de totes les tendències polítiques de clar origen democràtic que hauria de desbaratar una possible maniobra d'aquestes característiques.

Benvingut, doncs, Patxi López, el que havia de ser el lehendakari de tots els bascos, però s'ha quedat amb el trist paperot de ser una titella dels interessos del nacionalisme espanyol.

El PNB ha de reflexionar, i juntament amb la majoria social basca abertzale, plantejar amb contundència una gran alternativa que caldria que inclogués també a amplis sectors socialistes que, a dia d'avui, se n'adonen de l'equivocació del pacte amb el PP. Euskadi necessita que mani la majoria social, que li permeti mantenir els seus signes d'identitat, la seva construcció nacional i el seu progrés econòmic.

Tot és qüestió de l’escala de valors

Barcelona - Dimarts, 2 de febrer de 2010 14:52

Aquestes darreres hores a Reagrupament s'han produït un seguit de fets que han generat un debat, al meu entendre equivocat, en els mitjans de comunicació. Reagrupament és i ha de ser una eina per no cometre errors del passat. És lògic que hi hagi gent (en aquest cas 4 de 3.400) que hagin vist en aquesta tendra formació la possibilitat de fer càbales personals.

El que en la resta de formacions polítiques és normal, quotidià, i fins i tot permès, a Reagrupament no ho és. És una qüestió d'escala de valors. El que per altres és el mínim i normal a Reagrupament.cat és pecat i greu. Això és dignitat i puresa en les actuacions i actituds dels nostres associats. El que en l'actual mapa polític es porta de manera condescendent, nosaltres som rígids i severs, fins a l'extrem si cal.

Durant tots els darrers anys de gestació i consolidació del projecte hi hagut persones, patriotes que han tingut canvis de rol, moments de més protagonisme i menys. Fins i tot hem tingut discrepàncies davant els reptes que se'ns presentaven: sortida d'Esquerra, creació d'una proposta electoral, tipus de proposta, etc.

Els companys que s'havien trobat que no estaven d'acord en els plantejaments majoritaris i es trobaven incòmodes de continuar en primera línia, havien fet un pas enrere i havien continuat ajudant al projecte.

En la darrera reunió de la Junta (molts d'ells ja havien tingut reunions personals amb en Joan Carretero per tal de canviar les actituds) això no es va produir. Davant la demanda de 14 membres que posessin el càrrec a disposició van preferir enrocar-se i mostrar així el perquè se'ls havia perdut la confiança. No es van negar a fer declaracions. Ells, especialment els dos que hi eren presents, coneixien perfectament la reacció clara i contundent d'en Joan Carretero, per tant eren conscients que el seu bloqueig podia perjudicar el projecte.

Per acabar, m'agradaria recordar un fet que moltes vegades els mitjans s'obliden de contextualitzar: al Sr. Joan Carretero ja no li queden pràcticament dies de VACANCES. El 100% de la Junta i dels Associats treballen pel projecte a partir de les 19:00h, en acabar la feina. No fem política des d'escons o des de càrrecs pagats per tots els ciutadans. Això vol dir que en el món del voluntarisme la capacitat d'aguantar impertinències és molt diferent que quan et paguen un sou per fer-ho.

A les properes eleccions jo vull una candidatura que es proposi trencar l'actual possibilisme nacional/regional i faci un acte de dignitat. Com el que ha fet Reagrupament mostrant el seu nivell d'autoexigència.

El Segon Tripartit.

Aquest segon tripartit durarà el que ells vulguin que duri, però cada dia que passa es fa més evident que tot plegat ja no s'aguanta per enlloc. I qui paga els plats trencats és el país.
Fa uns dies llegia que Joan HERRERA declarava que ICV s'havia sentit abandonada pels seus companys de Govern, en relació als fets de l'incendi d'Horta de Sant Joan. Però, de debò, no creuen que encara els han fet un favor deixant-los continuar al Govern? Què volien, que a més a més apareguessin al seu costat i es co-responsabilitzessin dels disbarats que la parella eco-socialista ha fet en tot aquest tema?
Ahir, en PUIGCERCÓS, potser recollint el guant de Joan HERRERA, es despenjava amb unes declaracions recollides per la majoria dels mitjans del país (us enllaço les notícies de LA VANGUARDIA i l'AVUI ) en les que, de fet, venia a proposar pel futur un govern sense els conductors del 'dragon-khan' del segon tripartit. Òbviament, interessadament, oblida que els inventors del concepte van ser els seus, és clar.
I la gent d'ICV no va trigar gaire, ahir mateix, a dir-hi la seva (AVUI).
I tots plegats, però, comparteixen i seguiran compartint govern. Però queda clar, i les notícies enllaçades només en són un exemple, el penúltim, que tripartit i treball en equip són conceptes antitètics. Han demostrat que no són capaços d'elaborar un projecte comú i executar-lo. Tots a la seva, i a procurar satisfer cadascú la seva clientela per poder recollir prous vots per repetir l'invent. La resta, tot el que sentirem d'ara en endavant i fins les eleccions, no deixen de ser recursos retòrics per anar tirant.
Però el país no necessita, avui, de recursos retòrics. Necessita de projecte, de programa i d'un equip que comparteixi la totalitat del projecte i que sigui prou cohesionat per tirar endavant un programa de govern ambiciós i posat al servei del país i la ciutadania. I, ai làs, aquí se'm fa dificil trobar-hi el PSC, ICV o Esquerra. I, menys encara, junts.

 

F. Gambús.

El tripartit cotitza a la baixa en l’any electoral

Dimecres, 31 de desembre de 2009

Quan entrem al 2010 ho farem amb una sensació similar a la que hi havia en els mesos anteriors a les eleccions catalanes de l'any 2006. Pocs donaven aleshores un sol ral per la reedició del tripartit i molt pocs el donen ara. Però aquesta va ser la fórmula de govern que es va tornar a imposar tot i que hi havia seriosos indicis de que els socis no tornarien a sumar o que, arribat el cas, ni el PSC ni ERC estarien per la labor de tornar-se a entendre per fer president José Montilla, més després de la forma en que es va resoldre la negociació de l'Estatut de Catalunya.

Aquest cop la situació no és massa diferent. Hi ha, però, un factor intern clau que ara ofereix arguments més sòlids per pensar que l'actual fórmula de govern està esgotada. Malgrat que la legislatura està sent, tot i la permanent espasa de Dàmocles del Tribunal Constitucional damunt de l'Estatut, molt més plàcida i productiva que l'anterior i que el president Montilla l'esgotarà, segueix faltant cultura de govern de coalició entre els socis. Els tres partits segueixen entestats a funcionar com compartiments estancs, més preocupats de preservar el seu perfil o impedir que un altre dels socis es destaqui que no pas a lluir l'acció de govern. D'això en són els darrers exemples polèmiques com la de l'impost de Successions o el debat sobre les vegueries.

No hi ha, doncs, un relat del tripartit i, com sempre ha passat, només ICV es mostra plenament convençuda amb l'aliança, que és l'única que continua contemplant la formació ecosocialista. El PSC i ERC obren, de nou, les seves portes als pactes amb CiU o a passar a l'oposició. La sensació que s'escampa sobre que la federació nacionalista tornarà al govern i que ho farà amb un govern en minoria que rebi suports puntuals de PSC, ERC o el PP és l'escenari ideal per Artur Mas i els seus, però també pot fer que, al llarg de 2010, es relaxin i confiïn més del compte.

A tot això tampoc no sembla que el ball d'escons hagi de ser excessius. CiU quedarà, de nou, lluny dels 60 escons somiats i tampoc ERC rebrà a les urnes el sever correctiu que esperen els que més s'han acarnissat amb els republicans per la seva política de pactes. Tot, però, a l'espera de quina sigui a la fi la decisió de Joan Laporta sobre la seva entrada a la política i de si el Reagrupament de Joan Carretero, una formació que aporta més incògnites que respostes a hores d'ara, té algun futur i aconsegueix superar les barreres del sistema de partits.

Es verdad, de Miquel Roca i Junyent en La Vanguardia

¿"Falsedades"? ¿"Sandeces"? Veámoslo:

¿Es verdad, sí o no, que el PSOE y el PP vienen incumpliendo con su obligación constitucional de conformar una mayoría cualificada en el Congreso y el Senado que permita renovar a cuatro magistrados del Tribunal Constitucional cuyo cargo expiró hace dos años?

¿Es verdad, sí o no, que ambos partidos han extendido aquel incumplimiento a la sustitución de un magistrado del Constitucional que ha fallecido y han dejado así incompleta la composición del referido tribunal?

¿Es verdad, sí o no, que no consta que se haya iniciado ninguna investigación sobre las constantes filtraciones sobre las deliberaciones del Constitucional, en clara infracción de la obligación legal de mantener su secreto y confidencialidad?

¿Es verdad, sí o no, que son muchos los editoriales de periódicos que durante los últimos tres años han reclamado del Tribunal Constitucional que declare la inconstitucionalidad del Estatut de Catalunya, sin que por ello se les haya acusado de presionar a este Alto Tribunal?

¿Es verdad, sí o no, que en el Estatuto de Autonomía de Andalucía y, en menor medida, en el de Valencia se reproducen literalmente artículos del Estatut de Catalunya que no tan sólo no han sido recurridos por el Partido Popular, sino que este expresamente los aprobó al tiempo de su elaboración en los parlamentos andaluz y valenciano?

¿Es verdad, sí o no, que en la Constitución sólo existen dos referéndums vinculantes: el de la reforma de la propia Constitución y el de los estatutos de las nacionalidades históricas, de tal manera que, en el caso de Catalunya, el proyecto pactado entre las Cortes Generales y el Parlamento catalán sólo devenía ley en la medida en que fuera finalmente aprobado por el pueblo de Catalunya?

¿Es verdad, sí o no, que nadie pretende que la reforma de la Constitución, una vez refrendada, pueda ser revisada por el Tribunal Constitucional?

¿Es verdad, sí o no, que las reglas del juego sólo se pueden invocar por quienes cumplen las que les corresponden?

Pues, sí; todo es verdad.