Artur Mas marca perfil sobiranista en la presa de possessió

Barcelona - Dilluns, 27 de desembre de 2010

"Ho prometo en plena fidelitat al poble de Catalunya". Amb aquesta frase el nou president de la Generalitat, Artur Mas, ha assumit aquest matí el seu càrrec. En la presa de possessió, Mas, a diferència dels seus successors més recents, ha deixat clar que les decisions que prengui el poble de Catalunya passaran per sobre del marc legal vigent. Mas en cap moment ha parlat de referèndum, de consultes, de concert econòmic o d'independència, però tot el discurs estava enfocat a remarcar el perfil sobiranista del nou president. 

A diferència del que va passar en el debat d'investidura, en el qual Mas estava obligat a buscar un mínim consens per sortir escollit, avui no hi ha hagut ambigüitats. Després d'explicar que la vida de les nacions és molt més llarga que la dels estats, el nou president ha declarat que aspira "a la sobirania plena de Catalunya", tot i que ha demanat paciència perquè "la construcció nacional no és feina per a impacients". 

De fet, l'acte de presa de possessió ha estat plegat de detalls que marquen l'inici d'una nova etapa. El vicepresident del govern espanyol Manuel Chaves, per exemple, no ha parlat com en d'altres ocasions ho havia fet el representant de l'Estat. A diferència de fa quatre anys, quan el president Zapatero va ser protagonista de la presa de possessió de Montilla, Chaves ha quedat reduït a un segon pla. 

Cal destacar també la dignitat institucional del president Montilla, que deixa la presidència havent fet un traspàs exemplar, en paraules del mateix Mas. Més còmode en el comiat que en l'arribada, Montilla ha citat Vicens Vives i Espriu en el seu discurs, en què ha assegurat que continuarà treballant perquè Catalunya es cuidi més "del fer que del ser". 

A banda dels actes protocolaris, la presa de possessió de Mas també ha estat marcada pel miler de persones que han desafiat el fred assistint a la plaça Sant Jaume. Un cop investit, el president ha sortit al balcó a saludar-les entre crits de "Mas president" i "independència". Espontàniament, el públic i les autoritats que hi havia al balcó han acabat entonant per segon cop els Segadors.

L’Apartheid català ¿?

Barcelona - Dilluns, 27 de desembre de 2010

L'Espanyol ha embogit després de la derrota contra el Barça a Cornellà – El Prat. Joan Collet, Mauricio Pochettino i Luis Garcia han escenificat la cruesa i el malestar que ha suposat l'un a cinc. Que el Conseller Delegat del Real Club Deportiu Espanyol, Joan Collet digui que "el que s'està fent amb l'Espanyol és un apartheid", és tan desafortunat que mereix, com a mínim, una disculpa.

D'entrada, comparar l'apartheid amb qualsevol cosa relacionada amb l'esport en democràcia, ja és una aberració. Però comparar el tracte que, segons Collet, rep el seu club per part dels mitjans i del país en general amb el genocidi racial dels negres sudafricans, és molt greu. Massa greu com per deixar-ho passar. 

Les paraules de Collet reforcen el discurs del capità blanc-i-blau, Luis Garcia, que a inicis d'aquesta setmana acusava alguns mitjans "d'odiar" el club perico. I subratllen, també, el discurs de Pochettino aquesta setmana, en dir que "quan jugues contra el Barça sembla que no siguis català". 

D'entrada, destacar el moment escollit pel directiu, l'entrenador i el capità, per fer aquestes confessions. Arriben just la setmana després de rebre una bona tova per part de l'etern rival, l'enemic, que diuen, en el que havia de ser el derbi més igualat dels últims anys. Fa quatre dies éren en posicions de Champions, i tothom en destacava el bon joc, les virtuts, els grans resultats i el bon treball amb el planter. Tot eren elogis i atencions per part de la premsa. I d'això, no en deien ni mu. 

Però no cal ser malpensat. Aquesta - diuen – és una reivindicació històrica per una entitat amb més de 100 anys des de la seva fundació. D'acord. És a dir, que Catalunya no els ha tractat mai bé. No se senten estimats. És comprensible. Però abans de parlar d'apartheid, potser caldria preguntar-se què ha fet l'Espanyol pel país? Sense anar més lluny, no va ni adherir-se a la campanya en favor de l'Estatut de Catalunya que va organitzar tota la premsa escrita catalana. 

De fet, sí que va aparèixier el nom i el reconeixement de l'entitat com una de les que hi donava suport. Però en la Junta General d'Accionistes del dimarts 1 de desembre de 2009, el president Daniel Sánchez Llibre va haver de donar explicacions. "Va ser una consideració exclusivament a títol personal - va dir -, mai he barrejat la política amb el club ni mai ho faré". Ningú no aturarà aquest victimisme d'un club que no mouria ni una pedra pel país? Deu ser això l'apartheid català.

Mas busca la presidència amb un discurs ambiciós i realista

Barcelona - Dilluns, 20 de desembre de 2010

"El gran repte de país és obrir la transició catalana basada en el dret a decidir, amb el Pacte Fiscal com a primer objectiu". Aquesta és la frase més destacada

 del discurs d'investidura que Artur Mas ha pronunciat al Parlament. El presidenciable ha optat per un discurs molt realista, sobretot pel que fa a les mesures econòmiques, però no ha renunciat a l'ambició nacional, tal com alguns havien previst. Mas no ha estat concret, però tampoc ambigu.El discurs, molt ben calculat i argumentat, fa pensar que estem davant d'una nova Convergència i Unió, decidida a no arrugar-se a l'hora de la veritat i plantar cara a Madrid. A falta de saber què contestarà Mas a la resta de formacions nacionalistes en el torn de rèpliques, el presidenciable convergent té clar, però, que abans d'anar a Madrid cal un consens català a prova de bombes. Si la resta de partits nacionalistes l'ajuden, Mas està disposat a liderar la reclamació catalana a Madrid, sempre amb el dret a decidir com a bandera.

El discurs de Mas no  ha anat només dirigit als altres 134 diputats del Parlament. L'apel·lació a la necessitat que la societat civil doni suport als partits ha sortit més de dos i de tres vegades en el discurs del presidenciable. Cal tenir en compte que avui més que mai les organitzacions empresarials i els sindicats són conscients que sense un nou pacte fiscal -en cap moment ha fet referència al concert econòmic- és imprescindible perquè l'economia catalana surti amb certa rapidesa de la crisi.

El candidat fins i tot ha tingut temps de parlar de sentiments i explicar que no actuarà "amb esperit de revenja o ressentiment". Venen temps per cicatritzar ferides obertes des de fa massa temps. Amb tot, això no vol dir que no compleixi dos dels seus principals compromisos adquirits durant la campanya i que tenen com a protagonista Iniciativa per Catalunya. Les primeres decisions que prendrà Mas com a president seran l'eliminació de la limitació a 80 km/h i la retirada del codi ètic dels Mossos d'Esquadra, cosa bàsica per restablir la imatge i el prestigi de la policia nacional de Catalunya.

Aeroport del Prat: el pitjor dels escenaris per Catalunya

Barcelona - Dilluns, 13 de desembre de 2010

Gràcies a la vaga de controladors el govern espanyol va poder camuflar una de les decisions que més laminen la capacitat d'autogovern en els darrers temps. El canvi del model de gestió aeroportuària situa Catalunya en el pitjor dels escenaris: una privatització de l'aeroport del Prat sota el control i la tutela d'Aena.

Malgrat el govern espanyol i el que queda del català vulguin fer veure que el nou model afavorirà la competència entre aeroports, el cert és que la privatització de la gestió del Prat i Barajas no té res a veure amb les decisions estratègiques. Si es manté el que el consell de ministres va aprovar la setmana passada, Aena mantindrà la capacitat de fixar taxes i, per tant, de decidir sobre les pròpies inversions. Només el traspàs als mateixos aeroports d'aquesta potestat permetria una competència entre ells. Sense poder apujar o abaixar taxes és impossible dur a terme una política pròpia d'inversions.

No és estrany que el model proposat pel govern agradi tan a les empreses privades. Es privatitza tot allò que no és estratègic, cosa que representa el 70% del benefici econòmic d'un aeroport. Un negoci amb un baixíssim risc i unes altes expectatives de benefici. De fet, una de les virtuts d'aquesta privatització centralitzada que ha fet Zapatero és que ha dividit el consens que hi havia a Catalunya sobre la necessitat d'un traspàs de la gestió.

L'acte de l'IESE va suposar la unió de gent de sensibilitat molt diferent per reclamar la gestió d'una infraestructura estratègica. Allà hi havien empresaris i institucions de dretes i esquerres, catalanistes i espanyolistes. Tots amb l'objectiu comú d'un model que permetés la gestió autònoma de l'aeroport.

En tot el procés de negociació del nou model cal destacar el nou fracàs del PSC, que esperava un model que permetés a la Generalitat tenir una certa capacitat de decisió. Res de tot això: Madrid, molt necessitat de diners, ha decidit tirar pel dret i fer una privatització sense cap mena de traspàs a la Generalitat, que es limitarà atenir una cadira per escoltar en un futur consorci entre el govern espanyol i el gestor de l'aeroport.

On van els vots d'Esquerra?

Barcelona - Dijous, 9 de desembre de 2010

 

L'estrepitosa caiguda d'Esquerra a les eleccions del 28N dibuixa un mapa electoral amb el vot independentista fragmentat.  Les enquestes preelectorals i també les primeres postelectorals ens diuen que molt de vot perdut per ERC va a CIU, per tant, vol dir que no tot el vot que perd ERC va a SI I RCAT i, que no tot el vot que va  SI I RCAT prové d'ERC.

De tota manera, la correlació entre les caigudes d'Esquerra i els resultats  de les dues noves candidatures són prou rellevants per analitzar-les conjuntament.

De cada 10 vots a grups independentistes, han anat 6 per Esquerra, 3 per SI i 1 per RCAT. Però depenent del territori aquestes proporcions han variat considerablement. Destaquen les comarques on SI s'ha apropat a Esquerra (Bages, Anoia) o fins i tot  ha arribat a superar-los com el Berguedà o Osona. Reagrupament, que ha tingut millors percentatges a les comarques de Lleida i Girona, va superar Esquerra i SI a la Cerdanya.

 

En general a la majoria de municipis, els vots que perd ERC són superiors als que sumen els dos nous partits. De mitjana, els tres partits independentistes sumen el 86% del percentatge assolit per ERC el 2006. On aquesta diferencia és mes petita és en aquelles poblacions on SI o RCAT obtenen millors resultats i, on coincideix generalment, amb comarques on tradicionalment el vot nacionalista ha estat molt elevat.  En aquests casos les pèrdues de vot globals dels partits independentistes són molt baixes o en algun cas superen, com és el cas del Berguedà, els resultats d'ERC de 2006.

Un cas invers serien aquelles poblacions, moltes de l'àrea metropolitana, on ERC també perd la meitat dels vots però en canvi SI i RCAT només en poden recollir una petita part. És el cas del Baix Llobregat, poblacions com Badalona, L'Hospitalet, el Districte de Nou Barris a Barcelona o també la ciutat de Tarragona. En aquestes poblacions, l'independentisme només suma al voltant del 70% del percentatge de vots obtingut el 2006 i és, en canvi, on s'han produït els ascensos més contundents de CiU.

Finalment, cal dir que en diverses zones de les circumscripcions de Lleida i de Tarragona les caigudes d'Esquerra no són tan grans com a la resta del país. Però només en municipis petits que tenen alcalde republicà, com Carme (Anoia) o Santa Maria d'Oló (Bates), Esquerra acapara gairebé tot el vot independentista.

Independentisme: una reflexió necessària

Barcelona - Dimarts, 30 de novembre de 2010

Sobre el paper, els resultats de les eleccions pel que fa a les opcions independentistes no han estat bons. Aquells partits que es defineixen com a tals han patit una baixada espectacular, començant per ERC, que ha perdut 11 escons, Reagrupament ni tant sols ha entrat a la cambra i només la formació de Joan Laporta, Solidaritat Independentista, es pot apuntar l'èxit de tenir quatre escons per primera vegada, tot i que no arriba a tenir grup parlamentari propi al Parlament. Sumats, hi ha 14 diputats independentistes al Parlament, menys que la legislatura passada (21), o l'anterior (23). Aquestes xifres no són del tot exactes, perquè hi ha diputats de CiU que es consideren independentistes, tot i que la seva formació no se'n defineix.

Si analitzem el nombre de vots, el panorama no és millor. Sumats els vots d'ERC, Laporta i Carretero, fan 359.000 sufragis, lluny dels 416.000 vots que van obtenir els republicanes a les eleccions catalanes del 2006. Són 57.000 que probablement s'han repartit entre CiU i el vot en blanc. Hi ha molts independentistes que han optat per CiU com a mal menor per no veure un nou tripartit presidit per Montilla.

Hi ha, per tant, dues reflexions a fer-se: aquells que veuen les eleccions com una derrota del sobiranisme només tenen raó en una part, perquè CiU s'ha sobiranitzat també electoralment i això obligarà Mas a fer una política nacional més ambiciosa si vol seguir conservant aquests electors.

El fracàs més gran està en el sector de l'esquerra independentista, liderada per Joan Puigcercós, que ha pagat sobretot les successives escissions internes, que en el cas de Reagrupament, han acabat en l'extraparlamentarisme. En el cas d'ERC, sembla raonable que no hi hagi dimissions immediates, perquè tampoc s'albira un relleu intern capaç d'aglutinar tots els sectors del partit. El més important ara com ara és analitzar bé el que ha passat, treure'n conclusions, bastir una nova estratègia i només llavors, parlar de persones. Fer-ho al revés només portaria al caos.

28-N: CiU, ERC, ens cal una majoria nacional!

Barcelona - Divendres, 26 de novembre de 2010

Aquest diumenge obrim una nova etapa. Les hipoteques i els complexes de la transició democràtica s'han esvaït amb la sentència del Tribunal Constitucional. Però continua l'odi cap a Catalunya, impulsat principalment pel PP, sectors espanyolistes del PSOE i els aparells de l'estat, que des de les clavegueres i la brunete mediàtica intenten desprestigiar el projecte nacional català, destruint els seus líders, les seves forces polítiques, les seves estratègies i els avenços de l'autogovern aconseguits amb la creació de diverses estructures d'Estat.

Mai els instruments i les estructures de construcció nacional no havien sofert una ofensiva tan forta. La immersió lingüística, la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals, el finançament i el nostre model policial estan constantment en el punt de mira. Tot s'hi val per destruir-los, menysprear-los o caricaturitzar-los.

Davant d'aquesta situació, les dues forces polítiques majoritàries, netament catalanistes o sobiranistes, CiU i ERC, tenen la responsabilitat històrica d'assolir una majoria electoral i social àmplia, que permeti resistir l'ofensiva espanyolista. I més encara, si en les properes eleccions espanyoles guanya el PP.

CiU arriba al 28-N com a cavall vencedor, amb un Artur Mas que ha evitat cometre els errors de les dues últimes legislatures. S'ha acabat la prepotència, els atacs fratricides a les altres forces nacionalistes i s'han llançat missatges de complicitat relacionats amb bona part de les reivindicacions de la societat civil mobilitzada, com el del concert econòmic. I, d'una manera més contundent, Artur Mas ha assegurat que ell, personalment, votaria sí a un referèndum per l'autodeterminació de Catalunya. A més, Mas ha adoptat una actitud de presidenciable, que vol solucionar la greu crisi econòmica del país i està disposat a no fer de titella d'Espanya. Però, tot això, ho haurà de demostrar...

Esquerra arriba al 28-N amb el llast del tripartit i tant el partit com els seus màxims dirigents han estat atacats per terra, mar i aire. S'ha minoritzat i despreciat la seva obra de govern, que algun dia, serà valorada més positivament que ara.

Però en l'ADN d'ERC hi ha algun problema que provoca cíclicament que els seus dirigents s'enfrontin. Caldria anar a fons amb aquest problema, que sembla personal, i caldria saber si no hi ha alguna cosa més... Però en el míting central de campanya d'Esquerra al Palau, s'hi va observar un bri d'esperança. Les 1.400 persones assistents, amb els seus aplaudiments, van donar una lliçó a la direcció d'ERC: un llarg aplaudiment a Josep-Lluís Carod-Rovira i un altre a Joan Puigcercós va servir per mostrar què pensa el militant, quines són les seves cartes, quin és el seu posicionament. Les bases de la formació demanen unitat i, més encara, quan no hi ha diferències ideològiques ni estratègiques.

En la campanya del 28-N, Joan Puigcercós i la seva mà dret executora, Xavier Vendrell, han fet una seriosa i ben muntada estratègia electoral, amb un argument central final: que el PP no sigui la tercera força, la força política decisora a Catalunya. Aquest fet i el full de ruta concert econòmic/referèndum d'autodeterminació pot fer que molts independentistes desmoralitzats facin el vot útil a ERC.

Un pacte Artur Mas-Joan Puigcercós seria el que provocaria una majoria electoral, social i nacional, que permetria que hi hagués una acumulació de forces i, a la vegada, el temps necessari perquè maduressin la resta de forces independentistes.

Si Puigcercós i ERC donen a CiU el suport desinteressat per aconseguir el concert econòmic, caldria que, en cas de no aconseguir-se, Artur Mas i CiU acceptessin la proposta de Puigcercós de convocar un referèndum d'autodeterminació.