El turisme del futur, el futur del turisme i el Fitur més tecnològic.

El turisme, les seves estratègies, les seves marques, els seus models de negoci, les seves possibilitats de digitalització o els seus plans de transformació que tinc la sort de poder desenvolupar amb alguns dels meus clients del sector. No obstant això, és important en qualsevol anàlisi, ordenar les peces i entendre el context. Reduiré el focus a Espanya. El turisme va créixer en 2019 un 1,5%, cosa que és el mateix que créixer per sota del PIB i, també, la pitjor dada des de 2013. És evident que amb unes xifres que suposen liderar en molts aspectes el mercat turístic global, repetir creixements pròxims al dos o al tres per cent és molt complicat. La reducció de turistes britànics i alemanys, els nostres principals mercats emissors es va compensar amb el turisme nacional. A més, l'ocupació creix a pesar que el sector s'alenteix.

Alguns asseguren que el turisme ha deixat de tirar del carro de l'economia espanyola. Jo no ho crec, és més, considero que cal continuar pensant que és el nostre motor. Per a això hem d'assumir algunes xifres d'alerta per a prendre mesures. Ja en 2018 va créixer per sota del PIB i en 2019 avançarà només un 1,5%, menys que l'economia nacional que va fregar el 2%. Per a entendre la dimensió d'aquesta frenada sapiguem que això no passava des de 2010. Alguna cosa que, des del punt de vista socioeconòmic, té un detonant vinculat al fet que Alemanya ha estat a la vora de la recessió el que va desembocar en una caiguda del 6,5% de turistes germans, la devaluació de la lliura britànica que va procurar un descens del 5,2% de turistes del Regne Unit i una frenada molt important de turistes nòrdics amb múltiples causes entre les quals s'inclou la fallida de l'operador Thomas Cook i el seu model empaquetat d'experiències turístiques de qualitat més que revisable.
El saldo positiu, no obstant això, s'ha produït en el turisme nacional. Els espanyols han estat els que enguany han contribuït al creixement del sector augmentant les pernoctacions en hotels un 2,6%, en turisme rural un 3,3%, en vols interiors un 6,6% i en passatgers de l'AVE, un 4,7%. Per curiositat, és cridaner el fet que les pernoctacions d'espanyols en hotels de cinc estrelles són les que més creixen, un 4,9%, front l'augment de tot just l'1% en hotels d'una a tres estrelles.

Enguany he tingut l'honor de participar en la inauguració de la fira internacional Fitur, concretament des del pavelló Fiturtech. L'escenari d'anàlisi, mostra i debat de cap a on ha d'anar l'ús tecnològic en el sector turístic. Alguna cosa que, per descomptat, no pot ser ni secundari ni retardar-se massa. Més quan la competència per preu és un escenari complex en el mitjà termini i el de continuar venent productes turístics com el passat segle alguna cosa que és més que revisable.
En 2019 han caigut les destinacions de sol i platja però creixen els alternatius. Les arribades de turistes alemanys i els procedents de països nòrdics han caigut en general, però creixen en les destinacions d'interior i en els de l'anomenada 'Espanya verda'. El sector fa temps que intenta impulsar un canvi de model, que no sols se centri en les destinacions de costa. Es pretén 'desmassificar' les zones saturades i desviar viatgers a altres llocs menys plens. Considero que a aquest comportament ha d'unir-se una aposta profunda per la tecnologia i pel turisme del futur.

D'això últim vaig tenir oportunitat de parlar durant la meva conferència en la jornada inaugural de Fitur. De les claus de la transformació digital en el sector que ocupa més gent i pes més en el PIB a Espanya. Claus que se centren en una modificació notable de la manera en el qual es col·loca al client en el centre de la cadena de valor, de com s'obtenen dades intel·ligents de cada procés en els models d'explotació turística, de la generació de nous models de negoci en el mateix sector i que noves habilitats hauran d'incorporar les persones que hagin de treballar amb entorns tecnològics. No és el mateix un cambrer que recull el plat i el porta a la taula que un altre que espera que aquest plat el porti un robot. Canvien notablement els seus requeriments, coneixement i formació.

Espanya no té petroli, no és una potència industrial i no és, atesa la repercussió del PIB, un destacat centre aeronàutic. Per tant, com això serà molt complicat de canviar, s'hauria de potenciar la innovació, la modernització i la implantació tecnològica en els sectors que sí que suposen una garantia de creixement. La idea d'automatitzar molts elements de la cadena de valor turística no ha de suposar necessàriament desocupació sinó tot el contrari. El que passa que generarà una altra ocupació (que hem de formar) i una eficiència inèdita (per a vendre més).

L'ús de dades per a transformar-los en informació i finalment en coneixement no és alguna cosa que es pugui fer d'esquena a la tecnologia. És per aquesta raó que tot el sector, des dels grans operadors fins a les petites explotacions turístiques no tenen una altra que abraçar la tecnologia i les seves expectatives. Només d'aquesta manera tindrem una indústria (que no deixarà de ser clau per a l'economia espanyola) absolutament competitiva durant un futur digital i exponencial en el qual entrem des de ja mateix.

Tenim clar un món imminent que s'albira per l'horitzó i que no sembla reservar molt d'espai a models econòmics dependents de sectors sense actualització tecnològica. Un futur que parla de pensions en risc, societat del benestar en escac i models productius obligats a viure una disrupció inevitable. Una disrupció que ja viu el sector turístic. La competència està pertot arreu i dispara des de totes direccions. Qualsevol element imprevist pot canviar-ho tot ràpidament. L'automatització i l'adaptació al món de la dada, la robotització i la intel·ligència artificial seran el seu mur de contenció i en el qual han d'iniciar la seva transformació. Si no es transforma absolutament, allunyats de l'anecdòtic, la pèrdua de pes en l'economia nacional, suposaria una catàstrofe laboral similar a la viscuda fa uns anys amb el sector immobiliari.

Activar polítiques fiscals, laborals, formatives i d'estímul a la modernització són imprescindibles. Establir un espai professional en el qual apujar el salari mínim sigui una obvietat factible perquè estigui lligat a la productivitat real és absolutament urgent. El turisme no té recanvi i això, per si mateix, no hauria de ser un problema. El que passa és que s'ha d'anar transformant contínuament per a ser, sempre, el motor actualitzat que permeti el seu lideratge. Parlant amb els responsables del gremi, vaig percebre aquest interès per liderar el canvi, continuar amb aquesta modernització homologable i a transformar digitalment l'escenari turístic espanyol.

He vist el grau de responsabilitat dels qui se saben clau en l'economia d'un país. Agraeixo que em permetessin parlar no tan sols del futur del turisme sinó també del turisme del futur. Un futur tecnològicament més humà, però especialment més eficient i rendible. La clau estarà en els processos, en les dades, en les experiències predictives i en la formació d'un nou model laboral. Ens va molt en això, no som l'Aràbia Saudita, el Canadà o Finlàndia, nosaltres tenim una estructura de creixement en els serveis turístics, estimulem el seu 'update' (modernització).

A El Periódico: 'Amb ocupació precària, no pagarem les pensions'

Amb motiu de parlar sobre el meu últim llibre ‘L'Era de la Humanitat’, em va contactar Fran Leal del suplement Byzness de ‘El  Periódico’ per a conversar de temes que es tracten en el llibre. L'enllaç de l'entrevista publicada originalment és aquest, però si vols llegir-lo aquí mateix te'l transcric a continuació.

‘Amb ocupacions cada vegada més precaris, no pagarem les pensions’.

El desenvolupament tecnològic ja està transformant la nostra manera de viure i treballar. I, en el futur més pròxim, aquests canvis seran més profunds. Estem en disposició d'afrontar-ho? Sobre això xerrem amb Marc Vidal, autor de 'L'era de la humanitat'

El futur pròxim, en molts aspectes, és tota una incògnita. En bona part, a causa del desenvolupament tecnològic al qual estem assistint i a la seva arribada de manera massiva als centres de treball, que tindrà un impacte molt important. En aquest context, preparar-nos per als canvis que comportarà l'automatització generalitzada és una qüestió primordial que no estem abordant com a país. Marc Vidal, expert en l'àrea de la Transformació Digital, posa l'accent en aquesta idea en el seu últim llibre, ‘L'era de la humanitat’ (Deusto, 2019), on repassa de manera detallada els canvis, les disrupcions i les innovacions que veurem en el curt termini, derivats precisament d'aquesta revolució tecnològica, i que impactaran directament en els negocis i, també, en el nostre dia a dia com a ciutadans.

El títol del llibre resulta molt evocador, però no es correspon amb el que molts pensen que està per venir… Per què vam mostrar tanta resistència al canvi, en aquest cas tecnològic? 

És habitual que l'ésser humà quan arriba una era revolucionària quant a la tecnologia la identifiqui com un risc, alguna cosa que li agredeix. Ja va passar en la primera revolució industrial. A més, cada vegada el temps de transició és menor, el termini d'adaptació i adopció de la tecnologia és cada vegada més curt.

No obstant això, cal no oblidar que nosaltres som hereus dels nostres ancestres més poregosos. És normal que vegem la tecnologia com una cosa inabastable moltes vegades, però la veritat és que, a mitjan la dècada vinent, estarem en una situació en la qual pràcticament arribarem a un escenari pròxim a la singularitat, és a dir, la tecnologia per si mateixa serà capaç de ser més intel·ligent que nosaltres i fins i tot reparar-se o millorar-se a si mateixa. I això espanta.

Arribarem a veure realment aquest salt tecnològic? 

Hi ha cert consens global quant a que arribarà un punt en què, simplement en l'àmbit de la capacitat de càlcul, a la fi de la dècada vinent, hi haurà ordinadors que computin més o menys a la mateixa velocitat que el nostre cervell. Si som capaços de desenvolupar aquesta tecnologia, haurem d'anar adaptant-nos a aquesta tecnologia que serà més ràpida que nosaltres, que des del punt de vista tècnic serà més intel·ligent i que l'única cosa que no podrà fer seran coses que els éssers humans haurem d'estimular, que tenen més a veure amb les habilitats des del punt de vista creatiu, el sentit crític, la socialització, etc.

Unes noves habilitats que es reclamen des del mercat laboral, al costat dels perfils tècnics. En ocupació, ens estem preparant per al que vindrà? 

Hi ha de tot: uns, no; uns altres, una mica, i molt pocs, bastant. Això va per barris. Hi ha països que no estan en el debat per a res en aquests moments i Espanya és un exemple d'això. Aquí estem debatent si són convenients o no les llums de nadal en una població, si uns seran o no ministres, però ningú està debatent si hi haurà una cartera que es cridi, per exemple, ministeri del futur, i que des d'un punt de vista metafòric sigui transversal i capaç d'aportar valor de futur a qualsevol àrea de qualsevol govern.

Un bon exemple és Suècia, que té una cartera que, encara que no és un ministeri sí que té rang de tal, i impregna pràcticament a la resta de ministeris d'aspectes que tenen a veure amb l'anàlisi del futur. O Aràbia Saudita, un país que considerem petrolier, però que té tot un desenvolupament ministerial vinculat a la Intel·ligència Artificial (IA). En definitiva, hi ha exemples de països que, al contrari del que fem nosaltres, tenen plantejaments de quin serà la seva estratègia en el desplegament de la IA.

Quan el nostre model de creixement havia d'haver començat a canviar, amb l'explosió de la bombolla immobiliària, tots els diners que va sortir disponible no es va utilitzar per a canviar el model per un més tecnològic. En lloc de modernitzar-ho, continuem depenent en un 30% de l'immobiliari i el turisme.

Per als polítics d'aquí, el tema és com si no existís...

En el debat de televisió dels candidats de l'última campanya, en el minut 178 (dels 181 que va durar), apareix per primera vegada la paraula innovació. Però és que la paraula digital no apareix, ni tan sols en pla cosmètic per a quedar bé. Això demostra que, clarament, no és un aspecte que estigui en el debat.

I no és tant parlar de digital, com parlar clarament de què es farà, per exemple, amb una renda bàsica universal a mitjà termini, què es farà amb la gent que no es podrà reciclar… No serà fàcil reciclar a persones de 55 anys, perquè on han estat treballant sempre de manera manual, arriba una màquina i comença a fer les coses millor que ells. I cap empresa els mantindrà en l'ocupació.

S'aveïnen èpoques molt dures, llavors? 

Jo sóc molt optimista en tot, però hi ha característiques de la nostra situació econòmica i de plantejament de com afrontarem aquesta situació que no donen motius per a ser-ho. No tenim un pla estratègic en res que tingui a veure amb el futur, ni amb un canvi de model de creixement. De fet, no hi ha ni un model de modernització dels sectors en els quals som capdavanters. Això és un problema enorme.

El gran repte és com un país amb el 14% d'atur s'enfronta a una situació en la qual la destrucció d'ocupació ningú l'està preveient, amb una creació d'ocupació cada vegada més precari i amb cada vegada més pobres assalariats. I aquí tenim un problema, perquè les pensions les haurà de pagar algú, i amb ocupacions precàries no es paguen.

Però en el cas de la renda bàsica, sobrevola l'etiqueta de ser una mesura ‘d'esquerres’. Com es pot bandejar aquest mantra? 

El problema de les solucions al futur immediat és que se'ls fica ideologia per mitjà. La ideologia és bona, sempre que serveixi per a estimular coses, no per a parar-les. El problema és quan ideologitzem coses que des d'un punt de vista tècnic s'haurien d'analitzar d'una altra manera.

La renda bàsica universal, quan la mires des del punt de vista d'esquerres, et plantegen que és alguna cosa que s'ha de sumar a una sèrie de subsidis i ajudes que ja existeixen. Des de la dreta, es retiren tots els subsidis i totes les ajudes, i es crea una única renda per a tots. No és tant quin model és millor, sinó que resulta inevitable posar el tema sobre la taula.

Un altre de les esferes més polèmiques és l'educativa. Cap a on ens hem de dirigir? 

La tendència global és que allò en el que hauríem d'estimular a les criatures, les habilitats, algunes d'elles són més que revisables. No pot ser que continuem entrenant als nostres fills perquè siguin robots, perquè sempre hi haurà robots més potents que ells. I és el que estem fent, mentre que les habilitats que seran essencials quan treballem amb robots no hi ha manera que les entrenem adequadament.

Al final, la IA es basa en dades, que transforma en informació, però són els humans els que ho transformen en coneixement. Fins que no entenguem això, seguirem amb el problema educatiu.

En la situació d'emergència climàtica en què estem immersos, quin és el paper que juga la tecnologia?

La tecnologia consumeix energia i en aquest consum no tot l'estem fent en la direcció correcta. Això és evident. Alhora que empreses desenvolupen algun tipus de tecnologia, també s'hauria de saber que aquest desenvolupament potser ha d'anar a una velocitat no tan alta. Parar una mica i veure que aquests avanços no suposen una agressió a la naturalesa. És a dir, en comptes d'inventar 3 coses, inventem 2, que s'hagi innovat prou com perquè no siguin tan contaminants.

De totes maneres, crec que l'ésser humà és capaç de trobar solucions a tots els problemes. Aquest del clima és un problema tan global, genèric i evident, que posar-lo en dubte és difícil. Però jo el que sí que poso en dubte és que l'ésser humà no vagi a ser capaç amb la tecnologia de paralitzar algunes de les grans agressions al planeta que estem vivint. Precisament en aquesta mescla entre consciència i tecnologia és on podria estar la solució a aquest assumpte. Perquè, sincerament, em costa entendre que l'ésser humà es vagi a portar per davant una cosa tan bella com la Terra.

Via @marcvidal

El desafiament econòmic i tecnològic de Nadia Calviño

En el llibre ‘L'Era de la Humanitat’ es transcriu una carta que es va escriure al president Pedro Sánchez poc després d'erigir-se com a cap de l'executiu espanyol després de la moció de censura en 2018. En ella es suggeria crear un Ministeri del Futur o, en defecte d'això com a mínim, un d'intel·ligència artificial. A més, es pregava que incorporés en el màxim rang possible l'estratègia de Transformació Digital en el seu executiu. No ho va fer en aquella ocasió però, després dels nomenaments d'aquests dies en el seu nou organigrama, una mica d'això sí reflecteix. Evidentment dubto que tingui a veure amb la meva carta, però ens val igual.

 

De moment, el que sabem és que tenim a Nadia Calviño com a Vicepresidenta d'Economia i Transformació Digital i a Carme Artigas com a Secretària d'Estat de Digitalització i Intel·ligència Artificial. Aquest segon nomenament, en concret, em sembla especialment encertat. El meu únic dubte és si el contingut d'aquest àrea serà realment profund o, per el contrari, darrere de la nomenclatura d'aquest cartapacio només hi ha cosmètica.  Serà rellevant saber si hi ha realment una voluntat política per modificar el model de creixement d'aquest país. Confio, en aquest apartat, que sí.

 

Ara bé, el problema radica en com combina un pla de transformació digital amb la resta de carteres, fonamentalment ateses pels socis de govern d'Unides Podemos, que ja han explicat el règim d'augment de despesa i tipus impositius per al sector tecnològic i financer. El primer té certa facilitat per a situar-se en entorns més amables i el segon acaba refugiant-se en models menys intervencionistes. Veurem perquè hi ha anàlisi que adverteixen que el dèficit públic es dispararà enguany al 3,5% del PIB si es duen a terme totes les propostes recollides en l'acord es contemplen 25.000 milions d'euros de despesa més, però només uns ingressos de 6.200 milions previstos.

 

Perquè el canvi de model de creixement es produeixi cal també canviar el model econòmic que el subjecta. El deute espanyol és del 100% del PIB, el segon país del món amb més deute exterior. I caldrà pagar-la encara que alguns pensin que el deute és una cosa onírica o virtual. Em preocupa la manera en el qual es coordinaran polítiques tecnològiques amb la  derogació gairebé total de la reforma laboral, ja que, davant la més que evident frenada en la creació d'ocupació, continuar complicant la contractació, convertint-la en la més cara del nostre entorn, ho complicarà tot.

 

La desacceleració és aquí, ho negui qui ho negui. Creixem al 1,9% i enguany es dubta que arribem al 1.6%. Amb aquestes xifres no es crea ocupació. Encara que en altres països europeus aquest creixement fins i tot és menor, cal recordar que el nostre model laboral actual és feble tecnològicament parlant i que per sota del 2,4% només es crea ocupació precària i d'escàs valor productiu. Difícilment s'estimula un model laboral tecnològic en aquest paisatge.

 

La pujada d'imposats -tributació mínima del 15% a grans corporacions i del 18% per a entitats financeres-, el gravamen del 5% sobre els dividends que repatrien les multinacionals o la creació de tributs com la taxa Google o el referit a les transaccions financeres, no van en la línia d'un model econòmic enllaçat a la societat del coneixement i tecnològic. Les insolvències empresarials van tornar a créixer l'any passat per primera vegada des de 2013. Mal senyal. Ho fa a un 4,7%, un dels majors ritmes de l'Eurozona. Afrontar el repte tecnològic sense assumir la situació econòmica i aportant increments en la columna de despeses i sense saber com aconseguirem equilibrar-ho amb la columna d'ingressos, és suïcida.

 

És evident la doblegui vessant d'aquest govern. Una totalment enfocada a polítiques impositives i de despesa social sense atendre les veritables opcions existents, on el ‘progrés’ es defineix com a reducció de desigualtats però oblidant-se que per a distribuir primer cal crear. Una altra, més socialdemòcrata, enfocada, segons els nomenaments i missatges inicials, a atendre d'una vegada, el canvi econòmic que la Quarta Revolució industrial ens exigeix i que ens ofereix, a mitjà termini, la manera en el qual entrarem en la Cinquena.

 

M'hauria agradat que el meu país hagués estat el primer a disposar d'una Vicepresidència del Futur, un ministeri capaç de proposar la manera de legislar amb una visió i prospecció a mitjà termini. Alguna cosa que hauria de ser obligatori per cert i que depengués d'una visió transversal que identifiqui la complexitat dels riscos i reptes que ens ofereix una revolució tecno-cultural com la que vivim. Una bona solució, un primer pas com a mínim, bé podria ser aquest Ministre del Futur o com es consideri que ha de dir-se. Algú que fos capaç d'aportar el coneixement necessari, i la visió política professional, que requeriria afrontar un futur líquid, flexible i canviant com el que ens espera.

 

Almenys    el Consell de Ministres ha nomenat a Iván Redondo, el director del Gabinet de Presidència, com el director de l'Oficina Nacional de Prospectiva i Estratègia de País a llarg termini. Una espècie de ‘foresight unit’ semblant a la qual ja funciona al Canadà, els EUA, França, Finlàndia o Regne Unit des de fa bastants anys. La seva funció, en tots aquests llocs, no és la d'endevinar el futur, sinó la d'analitzar de manera sistemàtica els possibles reptes i oportunitats que un país haurà d'afrontar en el llarg termini, i de com preparar-se davant ells.

 

En tot cas, el camí es fa caminant i veurem si això són focs artificials o realment respon a una preocupació real. Afrontar decididament i d'una manera estratègica i polític els grans desafiaments que, la Quarta Revolució Industrial, la deflació del capital i l'automatització de tot, suposen. Els governs no poden mantenir-se aliens a la imminent arribada dels cotxes sense conductor, la robotización, l'anàlisi de la renda mínima universal o, fins i tot, la imprescindible incorporació de l'economia circular als processos productius. Tot això no es pot tractar només en una legislatura ni per un o dos ministeris o quatre secretaries d'estat, és una cosa molt més transversal, complex i de llarg termini.

 

Igual que les empreses estableixen unitats en les seves organitzacions l'únic treball de les quals és predir el que s'aveïna i com afrontar-ho per a obtenir avantatges, un govern hauria de fer una cosa semblant. Un Ministeri del Futur, amb secretàries d'estat d'alt nivell tecnològic lideraria la recerca basada en l'evidència, coordinaria la planificació d'escenaris que afectés a qualsevol dels altres ministeris o àrees. Està per veure si el de Transformació Digital liderat per Nadia Calviño pugui intentar una cosa així.

 

Tal vegada pensis que no és necessari, finalment, un Ministeri del Futur. Però estaràs amb mi en què el que cal erradicar són els Ministeris del Passat, almenys els que ens aboquen a un passat allunyat dels temps que corren. El problema radica en el fet que, a vegades, el diagnòstic que es fa de la realitat és d'aurora boreal i, darrere de grans missatges i nomenaments, s'acomoda la inèrcia. I la inèrcia no és més que tàctica disfressada de tranquil·litat. L'estratègia, la veritable eina dels estadistes, dels països amb projecció a mitjà termini, ha brillat per la seva absència des de fa molt en aquest país.

 

Projectar no és fàcil quan el que has de tenir en compte un escenari futur disruptivo i en el qual molts dels aspectes que ho regiran fins i tot no existeixen o és complicat deduir-los. Confio que hi ha voluntat però no tinc clar si va si pot ser en un executiu tan complex i conformat per sensibilitats econòmiques tan diferents. Per aquest motiu li demani a Nadia Calviño que assumeixi el repte històric que estem vivint des del punt de vista econòmic i tecnològic. A Espanya, encara, no hi ha qui parli des de l'escenari polític sobre això. Almenys no fins ara i només des d'una manera superficial.

 

El desafiament és enorme. Canviar el model de creixement d'aquest país dependent en gran manera encara del turisme, la construcció i els seus derivats, no serà fàcil, però és imprescindible. Industrialitzar l'economia des d'una perspectiva que miri més a la futura cinquena revolució industrial que a les reconversions del passat, no és alguna cosa que depengui de missatges i focs artificials. Exigeix comprendre-ho i llums llargues. Per posar un exemple del necessari de repensar els models. Aquest és un país en el qual avui les pensions i l'atur sostenen l'economia de tot l'oest d'Espanya. Des d'Astúries fins a Andalusia, un terç de la renda disponible de les llars procedeix de les transferències socials, bàsicament pensions i assegurances de desocupació. Això és insostenible sinó es modifica el model de creixement estructuralment.

 

Em preocupen algunes directrius que es desprenen del que parlava al principi d'aquest article. El fet d'elevar els costos fiscals als qui podrien estimular el canvi d'estructura econòmica no sembla una gran idea. Augmentar costos de contractació a les empreses i castigar la inversió amb taxes de tota mena, no prefiguren una situació ideal perquè tot el que un ministeri econòmic i digital necessitarà. Però veurem. Independentment de les meves afinitats ideològiques espero que, pel rellevant del moment, aquest executiu encerti en l'econòmic i en el tecnològic. El que es faci aquests quatre anys determinarà els pròxims trenta.

 

@marcvidal.

2019, el millor any de la humanitat. Feliç 2020!

Acabem l'any en positiu.

Segons molts indicadors, 2019 ha estat el millor de la història de la humanitat. És cert que seguim amb mals endèmics i problemes les solucions dels quals encara semblen a anys llum, però no obstant això, en termes generals, el món està millor que mai. Des que els humans moderns van sorgir fa uns 200.000 anys, aquest ha estat l'any en què els nens han tingut menys probabilitats de morir o els adults menys probabilitats de ser analfabets.

 

Quan van néixer els meus pares, gairebé en la dècada de 1940, la majoria de la població mundial era analfabeta i vivia en la pobresa extrema. Per a quan jo mori, segons l'esperança de vida actual a Espanya, l'analfabetisme i la pobresa extrema hauran estat erradicats. És difícil imaginar un major triomf per a la humanitat que aquesta comparativa que afecta únicament a dues generacions.

 

En 2019, com indica l'article del New York Times ‘This Has Been the Best Year Ever’, tots els dies d'aquest any que ja acaba, 325.000 persones van obtenir el seu primer accés a l'energia elèctrica, més de 200.000 van accedir a l'aigua corrent per primera vegada i unes 650.000 es van connectar a Internet per primera vegada en la seva vida. Cada dia de 2019, xifres que no s'havien produït a aquest nivell mai abans.

 

Al 1950, el 27% de tots els nens continuaven morint als 15 anys. Ara aquesta xifra s'ha reduït a només un 4%. Max Roser, un economista de la Universitat d'Oxford que dirigeix World in Data assegura que ‘si se't donés l'oportunitat de triar el moment en què néixer, seria molt arriscat triar un moment en qualsevol de les milers de generacions en el passat perquè en totes elles, excepte les últimes tres o quatre, gairebé la totalitat de la població mundial vivia en la pobresa extrema. Parlem del 90% de la gent. A més, les fams i les malalties han estat comunes a tot aquest temps. El millor és viure avui, en aquest temps’.

 

I veient aquestes xifres, em pregunto perquè continuem atenent notícies negatives constantment. Els descobriments mèdics s'amunteguen en la llista de conceptes que canviessin la nostra vida a millor en un breu espai de temps. En aquest blog explico sobint quins són. Perquè els periòdics i televisions no encapçalen les seves portades amb alguna cosa així com que ‘Altres 170,000 van sortir de la pobresa extrema ahir’? O una altra opció podria ser ‘el nombre de persones que viuen amb més de 10 dòlars al dia ha augmentat en 245,000 ahir mateix’.

 

Fa mig segle, la majoria de la gent del món era analfabeta; ara ens acostem al 90 per cent de l'alfabetització d'adults. Hi ha hagut avanços particularment grans en l'educació de les nenes, i poques forces canvien el món tant com l'educació i l'apoderament de les dones. A més, curiosament, quan els pares confien que els seus fills sobreviuran alhora que tenen accés al control de natalitat, tenen menys fills i el cicle de creixement s'equilibra i es fa més sostenible. És terrible que qualsevol nen mori en el món cada sis segons, però el dia que es fundava Facebook (per posar un fil temporal actual), això succeïa cada tres.

L'objectiu de les Nacions Unides d'eliminar la pobresa extrema en 2030. La tecnologia pot ajudar com mai abans. L'automatització, la intel·ligència artificial, l'ús de les dades, la robòtica, l'edició genètica o altres avanços mèdics poden aconseguir-lo. Som la primera generació en disposició d'erradicar la pobresa global i cal aprofitar-ho. El món ha canviat al llarg de la història i ara és el millor moment per a haver nascut en termes generals. No obstant això, com diu el Max Roser, ‘tres coses són certes al mateix temps: el món és molt millor, el món és horrible, el món pot ser molt millor.

 

Permet-me un final típic però necessari. Desig per a aquest 2020, que la tendència global de millora en tots els camps continuï i, si és possible, s'acceleri. També, a tots, us desitjo el millor per a aquest any que ve. Hi ha molt a fer, molt a aprendre.

La era de la humanidad: Hacia la quinta revolución industrial (COLECCION DEUSTO) MARC VIDAL

És ja un lloc comú parlar de la quarta revolució industrial com el paradigma de les grans transformacions.

Un canvi protagonitzat fonamentalment pel seu component tecnològic: la nanotecnologia, els drons, la

impressió 3D, la realitat virtual i augmentada, i la intel·ligència artificial. Una revolució que està provocant

alteracions profundes que percebem en el nostre dia a dia: l'economia evoluciona i canvien les demandes

d'habilitats, com també canvia la pròpia naturalesa de l'ocupació i les professions.

Però aquesta revolució no és més que l'avantsala d'una transformació l'abast de la qual serà molt major: la

cinquena revolució industrial, que es caracteritzarà, sobretot, per l'expansió de la intel·ligència automatitzada,

provocarà pertorbacions en els models socials molt majors de les quals ara podem predir i canviarà per complet

la manera en el qual les empreses es relacionen amb els consumidors.

Amb una mirada a llarg termini que defuig el catastrofisme, Marc Vidal aposta per un futur en el qual l'ésser humà

podrà aprofitar aquestes transformacions per a viure millor. I traça un mapa realista i esperançador d'un demà

immediat en el qual tot canviarà i per al qual hem d'estar preparats.

I si les teves dades anònimes poguessin identificar-te igualment?

November 20, 2019

La Global Alliance of Data-Driven Màrqueting Associations va encarregar una enquesta global sobre com veiem en diversos països el fet que les nostres dades i els nostres moviments siguin utilitzats per l'administració. De tot quan es desprèn de l'estudi destaca la diferència de percepció que té per exemple la societat xinesa i la britànica en el moment d'acceptar, o no, que els carrers estiguin replets de càmeres de vigilància i de sistemes de reconeixement facial actius. A la Xina els importa més la seguretat ciutadana que la privacitat i en qualsevol país anglosaxó, tot el contrari.

En els dies en què els nostres moviments són monitorats sobre la base del macro estudi sol·licitat per l'INE a les operadores de telefonia, aquest debat és interessant. Tinc clar que les garanties que només s'usen les dades de manera anònima i que no hi ha cap complot per a observar-nos són absolutes. No obstant això, em molesten dues coses que distorsionen el fet en si. D'una banda que sigui realment molt difícil poder evitar-ho de manera particular i, per un altre, que es comercialitzi amb aquesta informació. En teoria, les operadores transaccionaran amb l'INE a partir de l'oferta de les dades que nosaltres generem en moure'ns.

No obstant això, ho accepto, aquestes dades també són mercaderia, gairebé sense saber res sobre aquest tema, cada vegada que utilitzem els nostres dispositius en qualsevol plataforma comercial, xarxa social o aplicació. I no ens queixem massa. Solem entendre que després d'aquesta cessió involuntària moltes vegades s'amaga un benefici o un altre que ens farà la vida més fàcil. Quan l'assumpte és l'administració pública ens intranquil·litza una mica més perquè no identifiquem clarament com és el benefici que obtindrem. Parlen de facilitar la mobilitat.

Però em preocupa l'assimilació de comportaments que haurien de debatre's més àmpliament. Si a una granota la tires a un cassó amb aigua bullent, en sentir que es crema saltarà ferida fora del recipient. Si a una granota que està en un cassó amb aigua freda vas posant de manera gradual aigua cada vegada més tèbia i calenta fins a arribar al fet que bulli, aquesta granota morirà per costum. No s'adonarà que l'aigua crema fins que sigui massa tarda. A vegades un té la sensació que ens van tirant, tant empreses com administracions, aigua cada vegada més calenta en el cassó que conté les nostres dades.

És important analitzar d'arrel que significa l'ús anònim de les nostres dades i si realment, pel fet de no associar-los a una identitat concreta, estan realment a resguard de la seva identificació final. Posem com a exemple als científics que han trobat una manera d'identificar pràcticament qualsevol ciutadà a partir de qualsevol conjunt de dades amb l'ús de tan sols 15 atributs. En principi es tracta de característiques identificades de qualsevol perfil anònim que no tenen associada a cap persona concreta. No obstant això, atributs tan simples com el gènere, el codi postal o l'estat civil sumats als teus registres mèdics sense incorporar de qui són, poden identificar-te sense marge d'error.

És possible que després de donar les teves dades en un àmbit de relació qualsevol, se t'informi que 'es van eliminar les teves dades d'identificació personal'. D'alguna manera tenim la sensació que una vegada eliminat el link entre aquestes dades i la teva identitat, aquests han quedat perfectament 'anonimizados'. Però pel que sembla això no és tan senzill perquè científics de l'Imperial College London i de la Université Catholique de Louvain, a Bèlgica, van publicar en la revista Nature Communications que havien ideat un algorisme informàtic capaç d'identificar al 99,98% dels estatunidencs de gairebé qualsevol conjunt de dades disponible amb tan sols 15 atributs bàsics. Aquests investigadors van desenvolupar un mètode per a tornar a identificar a les persones a partir de fragments del que se suposava que eren dades anònimes.

A més apareix un interessant punt d'anàlisi. En la major part del món, les dades anònimes no es consideren dades personals; la informació es pot compartir i vendre sense violar les lleis de privacitat. Fins i tot sabent que hi ha un mercat de dades global, que hi ha agents disposats a pagar a brokers de dades anònimes sobre preferències en xarxes de cites, tendències polítiques, compres o selecció de links favorits, ens desinteressem per aquest fet i continuem amb la nostra vida esperant que tot això repercuteixi en un benefici en algun moment. Aquestes dades vinculades entre si, ara ja sabem que amb tan sols 15 atributs, es pot saber a qui pertanyen. De moment la demostració només s'ha fet amb estatunidenques. El transcendent és que aquests científics van publicar aquest codi de programari online perquè qualsevol el pogués utilitzar.

Per a major preocupació, aquesta no és la primera vegada que es demostra que les dades anònimes no són tan anònims com creem. En 2016, es van identificar individus a partir dels historials de navegació web de tres milions d'alemanys, dades que s'havien comprat a un proveïdor. Els genetistes han demostrat que els individus poden identificar-se en bases de dades d'ADN suposadament anònimes per exemple.

El debat no radica en la privacitat de les dades o si són per a millorar la nostra vida en un cas o un altre, si són per al govern o són per a una empresa. L'assumpte ha de girar en si realment, quan algú ens demana aquestes dades amb l'oferta que ningú sabrà a qui pertanyen, aquests realment tenen garantia de ser totalment anònims o no.

La 'Ilíada' reneix en vers per inaugurar la col.lecció Bernat Metge Universal

La traducció l'ha feta Pau Sabaté i el pròleg és d'Enric Casasses

‘Si Homer es presenta com un vell, vol dir que en algun moment va ser jove, i si és cec, és possible que perdés la vista al llarg del temps i per això jo crec que va ser un jove de mirada profunda.’ El poeta Enric Casasses defensa així la visió que dóna del poeta en el pròleg que ha fet especialment per a la versió de la Ilíada que acaba de publicar l’editorial Alpha, del grup Som, per inaugurar la col·lecció Bernat Metge Universal. La traducció del text ha anat a càrrec de Pau Sabaté, i és la primera vegada en quaranta anys que es tradueix en vers.

La recuperació d’aquest text fundacional de la literatura universal s’emmarca en el projecte de la Casa dels Clàssics. El seu president, Raül Garrigasait, explica: ‘La nostra intenció sempre ha estat posar els clàssics al centre de la cultura d’avui, i per això inaugurem aquesta col·lecció, que vol fer clàssics de tots els temps per a tothom, amb traduccions noves i amb pròlegs escrits per creadors que es mirin les obres no des del perfil de l’acadèmia sinó parlant-hi de tu a tu. I, evidentment, havíem de començar per la Ilíada.’

Garrigasait diu: ‘Aquest poema és terrible perquè parla d’una guerra amb tota la seva cruesa, però a la vegada té moments de tendresa excelsa. Així les coses, l’heroi més cruel de l’exèrcit grec, Aquil·les, plora la mort del seu estimat Patrocle abraçat al rei Príam, que plora els seus fills morts, precisament a mans d’Aquil·les. És una de les imatges més impactants de la literatura.’

Enric Casasses, per la seva banda, defensa que el text és totalment contemporani. ‘Parla de la guerra i de les càrregues, com el que pot passar a l’autopista AP-7, però sobretot parla de les coses que no es veuen a les notícies, parla de la vida. Homer és el gran poeta de les comparacions i el llibre és extraordinari en aquest sentit, és el poeta que parla millor de la família, per exemple.’

Casasses també ha entrat en l’etern debat sobre l’existència d’Homer o de més d’un Homer i diu que el text de la Ilíada és molt compacte i molt sòlid, amb petites escenes diferenciades, però sobretot amb una unitat formal molt sòlida. ‘L’Odissea, en canvi, és quelcom molt més episòdic. Abans n’era molt més fan, però ara, immers durant tot l’estiu dins la Ilíada, he de reconèixer que el llibre m’agrada molt més, que la Ilíada és el meu preferit.’

Una traducció que no defuig els col·loquialismes

Pau Sabaté és un dels traductors més interessants de la nova fornada de versionadors de textos al català. I tot i que per les seves mans ja havien passat alguns textos molt importants del grec, res s’assembla a una traducció com la de la Ilíada. ‘He intentat de mantenir la flama del text i he fet algunes petites trampes, com deslligar una mica l’hexàmetre per donar-li una prosòdia més catalana. Pel que fa a la llengua, pels vocables i l’estil, sempre hi ha tendència a fer servir un llenguatge marmori i jo he volgut acostar la meva traducció a una llengua viva, amb vocables directes i que soni clar i diàfan. No hem de fer una llengua estranya i no he dubtat a fer servir col·loquialismes si calia.’

La versió que ara es posa a l’abast dels lectors arriba sense notes a peu de pàgina, una altra de les grans diferències amb versions anteriors. Garrigasait explica: ‘Hem optat per no entorpir la lectura, volíem fer un llibre molt clar, que res destorbés la lectura. Hem fet un índex de noms al final del llibre. Tots els personatges que hi apareixen, fins i tot aquells que només hi treuen el cap per morir, hi surten referenciats i, d’aquesta manera, cada lector pot saber exactament qui són, en cas que es perdin. Però és que també hem optat per fer una introducció en prosa a cada un dels cants. Amb aquests resums queda tota la trama argumental ben explicada i el lector no es perdrà en cap moment. Així ens evitem tota la càrrega de notes.’

Un dels principals problemes que havien tingut fins ara les traduccions de la Ilíada, segons Garrigasait, és que ‘s’havia imposat una manera neoclàssica de llegir-la, buscant molta grandesa, molta tibantor’. ‘I en realitat, els grecs parlaven d’una manera molt més senzilla, que s’acosta molt més a la traducció que presentem, molt més senzilla.’

Sabaté explica que mentre traduïa el llibre no consultava cap altra versió catalana, ni tan sols la que ha publicat aquest mateix any l’editorial Adesiara, un text que acara la versió grega i la catalana, tot i que la catalana es presenta en prosa. ‘Quan tradueixo no consulto mai cap altra versió, per evitar distorsions del meu text. És la meva manera de treballar.’

Xavier Mallafré, del grup Som, diu: ‘Quan vam decidir d’incorporar l’editorial Alpha, sabíem que incorporàvem una entitat que ens aportava molta història i que donava un sentit afegit al grup. Fem molt pocs llibres l’any, en aquest projecte de la Casa dels Clàssics, però els hem de fer molt bé i hem de situar els clàssics al centre. Estem molt contents per la complicitat de moltes institucions del país.’

La versió de la Ilíada, amb tota la seva èpica, podria ser un dels grans textos que es llegissin en qualsevol de les manifestacions que aquests dies sacsegen el país. Segons Enric Casasses, ‘no desentonaria gens en un escenari de la AP-7, de fet ja hi ha hagut molta poesia, passa que els que canten, com els Txarango, són els que s’emporten els titulars, però allà han passat moltes coses interessants.’

El grup Som també està d’enhorabona perquè recentment ha rebut el premi Bibliofília espanyol per l’edició de l’Àurea Dicta, de Miquel Barceló, un altre dels grans projectes fets aquests darrers temps.

Font Vilaweb.