Barcelona - Divendres, 2 d'octubre de 2009
Des que el president del PP, Mariano Rajoy, va reafirmar el lideratge del partit a València, fa prop d'un any i mig, Alberto Ruiz-Gallardón va apartar-se de la cursa que mantenia amb Esperanza Aguirre per ser el futur candidat dels populars a la Moncloa.
L'alcalde de Madrid, veient que se li acabaven les opcions a mig termini, va jurar lleialtat a Rajoy i va optar per volcar-se amb cos i ànima a la candidatura de la seva ciutat als Jocs Olímpics del 2016. Ara, un cop confirmat que la capital espanyola no serà seu olímpica, es pot dir també que a Gallardón no li ha sortit bé l'aposta i el seu futur és més negre que mai. Al seu partit, tant els que li volen bé com els que li volen mal, no dubtaven que intentaria aprofitar els jocs per presentar-se a la presidència del govern espanyol. Ara, en canvi, el veuen més com un cadàver polític que altra cosa.
L'alcalde de Madrid coneix bé Catalunya i sap com va evolucionar la figura de l'ex-president de la Generalitat, Pasqual Maragall, gràcies als jocs del 92. A la seva ciutat, Gallardón ha intentat aplicar un model similar. Tot i que va perdre davant Londres la possibilitat d'organitzar les olimpíades el 2012, va tirar endavant el full de ruta que tenia al cap per reformar la ciutat. És per això que, entre els madrilenys, el nom Gallardón va associat a les obres de l'M-30, el cinturó que va deixar la ciutat potes enlaire durant més de dos anys. Per què arriscar-se tan amb un projecte que pot ser impopular? En primer lloc, perquè a la llarga -diu Gallardón- es recullen els fruits. En segon lloc, i això no ho reconeix l'alcalde, perquè transformar Madrid dóna molts punts per acabar ocupant el palauet de les afores: el de la Moncloa.
Actualment, Gallardón té cinquanta anys clavats. Encara que Rajoy guanyés les properes eleccions, el 2012, l'alcalde de Madrid podria haver esperat perfectament els vuit anys que el de Pontevedra estaria al poder per succeir-lo el 2020, quatre anys després d'haver organitzat els jocs i haver-los rendibilitzat. Gallardón tindria seixanta anys i un currículum envejable: president de la comunitat de Madrid, alcalde de la capital espanyola i organitzador d'unes olimpíades. No en va, s'ha posat el projecte a l'esquena i n'ha estat la cara més visible. El problema, però, de posar-hi la cara, és que el fracàs, igual que l'èxit, s'associa al personatge i Gallardón estarà sempre marcat per haver-s'ho proposat dues vegades i no haver-ho aconseguit. En altres paraules, se'l veurà com un perdedor, i no només davant la presidenta de la comunitat de Madrid, Esperanza Aguirre. És per tot això que Gallardón ja es pot començar a acomiadar de la carrera brillant que molts li pronosticaven.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada