Quan alguna cosa inquieta, et turmenta o et pertorba. Ànima.

Possiblement, avui és un d'aquells dies en què t'agradaria sortir corrent. Córrer fins a no poder més, fins a allunyar-me del món i topar-me amb el no-res. No tenim la virtut del moment oportú, ni de riure en tot moment, ni tan sols de posar bona cara, si és cert això que diuen, de què aquesta, és el mirall de l'ànima. Hi ha cops en les que l'ànima ens parla, es manifesta i ens demana un respir. No sempre podem carregar-la de pes, de pedres que van desgastant-la, molt a pesar nostre. Però mai ens van ensenyar a conèixer aquest límit, ni tampoc a consolar quan més ens necessita.

Em resulta impossible aconseguir apaivagar-la, detenir-la i envoltar-la. Vull fer-ho, però no puc (penses). L'ànima és gran i estable, però no té consistència per mantenir-se sempre en peu. De vegades també és feble, perquè ja està acostumada a lluitar diàriament amb milions de sensacions, a les que rep per igual i no sempre procedeixen del mateix sentiment.

De què serveix actuar correctament si ella és la perjudicada? No ho sabem. Pensar m'acapara, m'entristeix.
Intenta fer un bon ús de la teva i creu que ella mereix molt més del que dóna. La veritat és que, cada dia em fa més pena. Tant de bo sabés com funciona el seu temps, apartar-la de mi durant una estona, per unes hores, i així poder alliberar-la de tanta muntanya russa.  

Fa poc vaig llegir una frase que deia "La vida és tan bonica que sembla que és veritat", jo penso  que és tan injusta i incerta que sembla de mentida. Sembla el fruit d'una mala nit, d'un terrible malson o la sortida d'un angoixant laberint, del qual no sabem escapar. És una casualitat que depèn dels ulls que ho mirin.

És una contradicció sense final. Meravellosa i bella, però alhora, dura i dolorosa. En aquest cas podríem dir que és bipolar, extremista o fins i tot paranoica; Encara que, descobrir-la és un risc que mereixem córrer. M'agrada escriure sobre ella perquè, cada vegada que ho faig, descobreixo nous detalls que no havia observat abans. I per això sóc aquí, un cop més, parlant amb la meva pantalla d'ordinador, esperant no sé el què i sense una raó, però que el seu esdevenir ha convertit en protagonista de la meva excèntrica rutina.

Aquesta nit vull dormir i tapar-me amb el llençol, per protegir-me segur, allunyat d'aquesta font problemàtica que vivim amb l'arribada dels primers raigs de sol. Això em recorda a quan de petit vivia, en una bombolla permanent d'amor i afecte, de la que creia que no en sortiria mai. Però va caldre fer-ho. Es diu madurar, però avui em sento tant fart d'haver crescut, tan cansat d'alimentar aquest sentiment, que odio i ansiós de calma, de tranquil·litat beneïda.

El meu cos i ànima, avui, no estan en sintonia. I jo només vull tornar a ser feliç amb una joguina, per menjar ou amb patates o ficar-me a la banyera amb el ninot que feia bombolles. Busco aquell nen que es sentia tan ple, que m'expliqués que es compleix, encara, que la llum segueix brillant al final del túnel, que encara té energia. Que aparegui aquí, i em recordi que els mals dies també acaben.  

Rafel A.

reedició 07Març '19.