He patit veient i rellegint l'entrevista de Jordi Évole al Papa. Francisco s'ha convertit en referent moral del món, amb Mandela i Obama fora d'escena, i el Dalai Lama mal comprès per una societat occidental que ell tampoc acaba d'interioritzar. I pateixo perquè es pretén que, en aquesta tessitura, el papa parli del que és humà i el diví, valgui l'expressió, es mesuri amb peu de rei cada paraula que pronunciï i s'esperi que en un tres i no res present a l'audiència l'Església Catòlica que cadascú voldria veure en peu. Però prou feina té Francisco amb la tasca gegantina que li ha tocat: evitar que l'Església s'enfonsi per les seves pròpies dificultats i alhora per l'enemiga de moltes altres forces. Els "progressistes" estan disposats a escandalitzar-se per cada expressió que consideren dubtosa o insuficient, i no s'adonen --perquè no els dóna la gana-- que Francisco s'està enfrontant a una oposició ferotge a la cúria i les sentines vaticanes ( que haver-les haylas) i que li han posat físicament en missió, en plena Europa, a l'ideòleg de Trump, Steve Bannon (instal·lat per a més inri a Itàlia). Tot això a aquest progressisme desproveït del menor sentit de l'estratègia li porta sense cura, sense pensar que si cau Francisco s'acaba una oportunitat d'or d'aconseguir una integració planetària en clau d'una sola humanitat. Mentre el progresío calibrava d'aquesta manera al papa el nostre home pronunciava al Marroc unes paraules i emprenia unes accions tendents a la mútua acceptació del que radicalment diferent que superava per l'esquerra qualsevol discurs maçònic relatiu a la fraternitat i la tolerància, per posar un exemple.
En aquests inicis del segle XXI els progressistes pagarem car l'enorme error històric de l'anticlericalisme i la manca de visió estratègica per saber escollir els aliats. La gent creu que una societat sense religió possible seria com la cançó de John Lennon quan de fet són els camps del silenci de Pol Pot o l'Escola de Mecànica de l'Armada a Argentina.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada