L'obligatori desafiament de l'economia espanyola: la Indústria 4.0

Febrer 8, 2018

Llegeixo que Espanya va bé. Que anirà raonablement bé. Que quan passi l'assumpte aquest que ens té ocupats, tornarem a la senda del creixement equilibrat. Que l'ocupació es crea sense descans. Que les famílies poden afrontar el futur amb esperança. Que ja podem hipotecar-nos una altra vegada. Que el pitjor ja va passar i que tornada a la casella de sortida. Molts analistes econòmics, davant l'evolució de l'economia, ja proclamen que per fi hem entrat en un cercle virtuós, superant les antigues dinàmiques basades en cicles d'endeutament públic i de l'holograma immobiliari.

Lamento tocar la trompeta de matinada. Si és cert que creixem en termes genèrics (recordem que basar-se en el PIB és molt arriscat doncs encara que és l'indicador utilitzat habitualment de progrés no atén a intercanvis econòmics, efectes de desigualtat o degradació mediambiental), cal focalitzar en la ferida, el lloc exacte del que surten aquestes mètriques i poc o gens tenen a veure amb que estiguem modelant un país innovador i de futur. Almenys no de manera intensiva. Aquest valor afegit que se li ha d'exigir a un país com el nostre no se situa a les platges i terrasses. El turisme que no falti, que les obres no es detinguin, però i si aprofitem que la cosa sembla *desperezarse per dinamitzar una economia vinculada a les noves tecnologies? i si anem preparant la nostra societat per a un món automàtic i robotitzat? Ho tracto diàriament en *workshops, conferències i *consultorias. I veig la preocupació de molts empresaris, treballadors i directius.

Quan les vaques estaven grosses no es va invertir a modernitzar la nostra economia. Era absurd, tot anava bé. Quan les vaques es van aprimar no es va poder invertir de manera destacable perquè no hi havia amb què. Ni amb molt ni amb poc, la qüestió és que els trens surten direcció al futur i no hi ha manera que prenguem cap. O millor dit, siguem justs, sí anem camí al futur i pujats en un tren, un tren de rodalies en el millor dels casos. I és que el futur està aquí, esperant. Allí estan milions de robots i automatismes. Sinó anem, vindran. Quan arribin, que arribaran, els substituts de tot, robots i programari intel·ligent capaç de fer qualsevol cosa que no tingui un valor afegit humà imprescindible, tot aquest creixement del que es *vanaglorian molts no servirà de res. No estem preparant aquesta bassa en el qual vivim. De moment és aigua cristal·lina, però quan s'assequi solament serà fang. I s'assecarà sinó es prenen decisions complexes, estratègiques i políticament valentes. Anàlisi des de les administracions que segueixen pendents i seran imprescindibles tard o d'hora. Vist en el que s'ocupen els nostres governants, té pinta que serà més tard que d'hora.

Parlàvem de crear un Ministeri del Futur. En alguns països hi ha coses similars. Aquí, per dir alguna cosa, no tenim ni Ministeri de la Innovació, Ministeri Digital o una Secretària d'Estat de la Societat 4.0. I és que no anem tan ben i alguna cosa, a nivell de previsió transversal, s'ha de fer. Perquè aquesta millora econòmica té una dada que ho rebat clarament. Es tracta de les xifres vinculades al comerç internacional de productes d'alta tecnologia. L'any passat van descendir aquestes exportacions alhora que augmentaven les importacions del mateix tipus. Òbviament no cal ser Premio Princesa d'Astúries per veure que això és totalment incompatible amb la pretensió de canviar el model productiu cap a un d'alt valor afegit, tecnològic, cognitiu i de futur. No existeix cap element que pugui fer-nos creure això que ens expliquen. El pitjor és que al davant, als quals ens expliquen el ben que anem, no hi ha gens. Discursos que àdhuc, probablement, ho complicarien tot més. Pujades d'impostos, polítiques aparentment socials que només empobririen les mecàniques de creació de riquesa i endarreriment definitiu de la modernització productiva del país.

Algú haurà de fer alguna cosa. L'estructura productiva espanyola no està canviant a la velocitat que exigeix el temps que vivim. Diguin el que diguin i escriguin el que escriguin. I escriuen. Leo l'Informe Societat Digital a Espanya 2017 de la Fundació Telefònica que 'el nostre país ha aconseguit la maduresa digital'. Pel que sembla, aquest fet es deu al fet que la cobertura de banda ampla és la tercera de major penetració als països de l'OCDE. És cert que això ajuda, no ho dubto, però l'assumpte en qüestió no és només si tenim un cable més gros o més llarg que el d'altres països. És evident que es necessita infraestructura per liderar la revolució industrial i tecnològica que vivim. Per descomptat que la transformació digital constitueix un repte en si mateix per a qualsevol país que vulgui conquistar el seu futur. Un futur que dependrà de la rapidesa d'adaptació a un nou model productiu que, no veig jo, s'estigui produint a la mateixa velocitat que instal·lem la *vanagloriada banda ampla. S'assembla allò de posar trens d'alta velocitat pertot arreu abans de crear l'escenari idoni perquè existeixin passatgers que els prenguin.

El futur, en el qual convergeixen robòtica i intel·ligència artificial, dependrà de la rapidesa d'adaptació al nou paradigma i de la digitalització com a eina essencial per arribar a tots els àmbits. En aquest sentit, a Espanya segueixen avançant a una velocitat certament preocupant les tecnologies que ens portaran a la Societat Cognitiva (robòtica, Intel·ligència artificial i Big Data) i a la Indústria 4.0 (Internet de les Coses, sistemes *ciberfísicos i tecnologies Self Organising Network). En la majoria dels casos aquesta velocitat, més que revisable, depèn més d'un lideratge polític i estratègic que concedeixi facilitats per a aquestes innovacions que a la falta de propostes privades. En països del nostre entorn els estímuls per canviar el model del passat són determinants, mentre que aquí no deixen de ser d'aurora boreal. 

A Espanya la innovació segueix sent una assignatura pendent en molts teixits productius. Hi ha moltes coses en les quals gastar abans que a innovar. Només el 12,8% d'aquests esforços corresponen a innovacions de producte o procés productiu, sent la resta canvis organitzatius i de comercialització, és a dir, innovacions no tecnològiques. Innovació en molts casos que provenen de la compra de programari, maquinària o maquinari. Pel que, al cap i a l'últim, no hi ha dubte que la innovació a Espanya no està al seu millor moment. Hi ha un declivi en les sol·licituds de patents des de fa anys i una retallada pública en R+D que situa al sector públic per sota de l'invertit en 2006. Així ja podem anar vanagloriándonos de creació d'ocupació i de creixement al 2 coma el que vulguis. Sense innovació no hi ha futur.

La llista de països que estan modificant el seu model productiu i de creixement econòmic cada vegada és major. Si escoltes les soflamas sobre les bondats del turisme sembla que aquí solament interessa competir amb Tunísia i Croàcia en lloc de fer-ho contra Alemanya i Regne Unit. De les seves senyories solament escoltaràs política de joguina i debats endogàmics. Poc lideratge i menys llums llargues. No hi ha llums llargues. Esperen que el sector privat resolgui constantment allò que ells no plantegen. I per descomptat que són les empreses, totes, les que han d'innovar, aplicar-se el conte de modificar processos i invertir, però, igual que els països que s'estan distanciant de l'escamot, es precisa de dinàmiques públiques que ho estimulin i ho defensin on faci mancada.

Sense transformació digital no hi haurà competitivitat en un món global. Espanya s'està quedant despenjada d'aquesta enorme olimpíada econòmica. Estem davant una nova onada de canvi tecnològic i la nostra estructura econòmica, de la qual ens alegrem pel seu creixement, no s'està adaptant. El nostre nínxol de mercat s'aferma precisament en la qual menys interessa per a aquest futur i seguim pensant que la inèrcia ens traurà d'aquesta, que els cicles econòmics ens ajuden a, després de passar-ho malament, viure en gran. Aquesta vegada no va a ser així. Això ja no tracta d'una crisi. Ni financera, ni de l'economia real, ni de res que se li sembli. Seguim en plena 'deflació del capital'.

Perquè s'entengui. Quan puges a un avió per saltar en paracaigudes a 4.000 metres, en un moment determinat, quan et veus allà dalt, et costa fer el pas de llançar-te a el 'buit'. Però ho fas perquè et diuen que ho facis. Saltes. La sensació és brutal. No obstant això passa alguna cosa tremend. Durant uns segons notes vent, molt vent, però no perceps que estiguis caient. Això només ho asseguis quan t'acostes al sòl. És quan obres el paracaigudes. Així estem, baixant sense notar-ho. Com preveuen els nostres governants que anem a enfrontar-nos a un món en el qual l'increment d'automatitzacions, robots, processos reduïts o substitució de persones en els serveis? Què han pensat? Quin és el pla per afrontar-ho?

La Federació Internacional de Robòtica espera que les instal·lacions de robots continuaran creixent a taxes anuals de dos dígits de moment. Això a causa que el cost per produir aquestes màquines segueix baixant, mentre les seves capacitats segueixen augmentant, i la densitat de robots és encara relativament baixa en la majoria de les indústries. Els robots no van a treure't l'ocupació, sempre que aquesta ocupació ho canviïs. És molt senzill. Estem canviant la nostra estructura productiva perquè quan això passi no sigui un drama? No parlo de dues dècades, això començarà en els següents minuts. De fet, ja ha començat. Fixem-nos on es crea ocupació, al fet que sectors es deuen aquests nombres. Preocupant. Res de nou.

La teva pensió, els serveis públics i l'ocupació dels teus fills dependran d'un robot.

Diguin el que diguin, la història demostra que l'automatització augmenta la productivitat i, en alguns casos, la demanda dels consumidors també, la qual cosa, d'alguna manera, crea més treballs. És un mite revisable que l'automatització destrueixi el creixement net de l'ocupació. Ho destrueix quan no hi ha una estratègia de transformació social i laboral prevista. Si seguim alimentant un model productiu i de creixement basat en la improvisació política i en l'espera d'esdeveniments, ens anem a donar una hòstia bíblica i d'aquesta no sortirem per acompanyament, doncs ningú ens va a acompanyar. La gasa fina entre el tercer món i el món automàtic es va a estrènyer. Anem amb compte, demanem que ho tinguin els qui van ser triats per garantir que el futur seria millor. De moment, em fa l'efecte, a Espanya i molts països del nostre entorn, ningú està pensant ni fent res sobre aquest tema. No, almenys, de manera eficient.

L'acolloni és general. La idea que els robots van a arruïnar-nos la vida tal com l'entenem està generalitzada. Els treballadors de mig món veuen amb inquietud l'amenaça que suposa l'automatització. No obstant això, aquest temor té molt a veure amb el com ens expliquen les coses i, sobretot, amb el model socioeconòmic que impulsi el poder públic de torn. Els cal parlen de limitar-ho i tornar a omplir les fàbriques d'humans per donar treball a més gent. Uns altres senzillament no diuen gens. Els primers s'obliden que el proteccionisme laboral en contra de l'eficiència porta al tancament a mitjà termini i els segons són, en el millor dels casos, uns irresponsables.

Existeix una tercera via. A Suècia pocs es preocupen per la previsible ona de de desocupació que ens aguaita i que l'automatització va a provocar. De fet, ells ho comparen al moment en el qual, per la globalització, els països de el 'primer' món van haver de competir amb els treballadors més barats situats a Àsia i Llatinoamèrica. I sota aquesta comparació consideren que el treball dels sindicats, el suport governamental i l'alta confiança que existeix entre ocupadors i empleats regeix tot el plantejament d'enfrontar-se a un futur robòtic.

La ministra sueca d'Ocupació Ylva Johansson va dir que 'a Suècia, si li preguntes a un líder sindical si li té por a la nova tecnologia, la resposta serà: 'No, em fa por la vella tecnologia''. La idea no és protegir el lloc de treball sinó als treballadors, pel que cal capacitar a la gent per a treballs nous que apareixen just quan els que feien desapareixen. Sembla senzill d'entendre. El que no és comprensible és que ni ens ho plantegem, ni s'analitzi des d'un punt de risc laboral immens i que, damunt, quan dius que els robots no són el risc sinó els propis humans gestionant la seva arribada, et tractin d'il·lús.

Segons els escandinaus, això es replica d'una manera semblada a Noruega, Finlàndia i fins i tot a Dinamarca, la clau està a garantir la innovació privada però subjecta al lideratge públic. Què fan a Suècia per garantir la innovació llavors? Senzillament, garantir-la. Al contrari del que succeeix en *Silicon *Valley, on el risc és consubstancial a la innovació, a Europa no estem ni cultural ni estructuralment preparats per a això. Aquí te la dónes i ho arrossegues tota la vida. Per això, tal vegada, cal buscar mètode diferent. No anem a crear un *siliconvalei en cap lloc per molt que insistim en això.

Suècia presenta la possibilitat que, en una era d'automatització, la innovació avanci mantenint suficient matalàs davant el fracàs. Una bona xarxa de seguretat és positiva per a les iniciatives empresarials que pretenen trobar un vincle realista i encertat entre robots i persones. A Suècia, si un projecte no va tenir èxit després de proposar un arriscat model innovador vinculat a aquesta ocupació del futur, no s'ha d'anar a la fallida directament o, almenys, no s'estigmatitza a qui no ho va aconseguir.

El curiós és que a Estats Units i la majoria de països del sud d'Europa i alguns llatinoamericans entre el 72% i el 88% de les persones consideren que els robots seran un problema, mentre que a Suècia el 80% considera que els robots i la intel·ligència artificial serà alguna cosa positiu necessàriament. Curiosament, els suecs tenen clar que la renda mínima universal o bàsica és alguna cosa que arribarà en els propers anys i en gran manera dependrà de la bona implantació dels models automàtics en la producció del país. Els altres, consideren que la renda bàsica acabarà amb el món tal com ho coneixem perquè generarà un planeta de vagues esperant el seu subsidi. Un bon debat.

A Suècia i la resta d'Escandinàvia, els governs proveeixen atenció mèdica a més d'educació gratuïta. Paguen generosos beneficis als aturats, mentre els ocupadors financen vasts programes de capacitació laboral. En general, els sindicats accepten l'automatització com un avantatge competitiu que torna més segurs els treballs. I curiosament, els pocs discursos polítics que s'obren sobre aquest tema en països com el nostre vénen del vessant de la izquerda representada per Podemos i algun sindicat i poc més. El que deixa el debat en terra *yerta.

L'error ho anem a pagar car. No pensar en això, no analitzar-ho, no discutir-ho i no exercir no sortirà gratis. La idea que defensa aquesta esquerra que considera l'exemple escandinau un bon model s'obliden d'un detall important: no som com ells. Però ni per remei. El seu model educatiu, la seva estructura econòmica i productiva, subjecta un magnífic sistema de benestar social. Aquesta *socialdemocracia no és equiparable perquè la seva conformació parteix de premisses molt diferents. No val quedar-te amb el que vols ser sense modificar el que t'ho permetrà ser en tot cas.

L'ona ve, s'acosta, i la majoria segueixen mirant a l'horitzó amb una miopia desesperante. Ningú sàpigues quants treballs estan sota l'amenaça robòtica i d'altres formes d'automatització, però les projeccions suggereixen una sacsejada descomunal. En un estudi de 2016 realitzat pel Fòrum Econòmic Mundial, es van fer enquestes en quinze economies importants que en conjunt representen dues terceres parts de la força laboral del món i es va concloure que l'ascens dels robots i la intel·ligència artificial destruirà una xarxa de 5,1 milions d'ocupacions per 2020. En amb prou feines un parell d'anys, més de cinc milions de persones van a tenir seriosos problemes i ningú està preveient res més que a posar benes quan arribi la ferida.

Però vegem el cas de Amazon. Tal vegada no hi hagi una empresa que personifiqui millor les ansietats al voltant de l'automatització que el monstre fundat per Jeff Bezos. A pesar que es culpa a aquesta empresa de destruir ocupació alhora que ho automatitza tot, la veritat és que la força laboral a nivell mundial de *Amazon és tres vegades major a la de Microsoft i divuit vegades més gran que la de Facebook. 

En 2014, l'empresa va començar a introduir robots en els seus cellers. Amazon té més de 100.000 robots en acció per tot el món i planeja afegir més. Fan que el treball en el magatzem sigui menys físic, al mateix temps que fan possible el tipus d'eficiència que permet que el client demani alguna cosa al matí i ho tingui en unes hores. Això seria impossible en costos i rendiment sense aquesta incorporació del poder robòtic. L'empresa ha aconseguit, segons ells, que les màquines realitzin la majoria de les tasques monòtones i que les persones tinguin treballs que els ocupin mentalment analitzant d'una manera humana la cadena de distribució per exemple. 

Alhora, l'empresa té més de 125.000 empleats sol en els seus magatzems.  Quan *Amazon va instal·lar els robots, algunes persones que abans apilaven els contenidors van prendre cursos per convertir-se en operadors de robots. Molts uns altres es van canviar a les estacionis receptores, on classifiquen de forma manual caixes grans amb mercaderia i les fiquen en els contenidors. No es va acomiadar a ningú quan es van instal·lar aquests robots i Amazon va trobar noves funcions per als treballadors desplaçats. La pregunta és què succeirà quan arribin les generacions més sofisticades de robots.

Al meu entendre té més risc la perduda de competitivitat que pot tenir una economia nacional com l'espanyola per no afrontar amb valentia el repte d'automatitzar, robotitzar i incorporar la intel·ligència artificial a l'estructura productiva del país, que seguir pensant que cal protegir el sistema econòmic en contra d'aquest progrés. L'atur es generarà de manera massiva, les pensions seran insostenibles i l'equilibri entre serveis públics i aportacions socials serà insostenible sinó s'entén que el món que ve és un altre i cal afrontar-ho amb estratègia i no amb tàctica. L'estratègia és preveure un món robòtic, tàctica és esperar a veure que passa.

El teu metge va a ser un robot. En alguns llocs ja ho és.

Ayako Yamashita és una dona de 67 anys a qui se li havia diagnosticat una leucèmia mieloide al gener de 2015. Cap tractament estàndard donava resultat. Uns mesos després el doctor Saturo Miyano i el seu equip de la Facultat de Medicina de la Universitat de Tòquio va decidir posar-la en mans d'un 'col·lega' artificial. Es tractava d'una evolució algorítmica de Watson d'IBM especialitzada a analitzar tractaments oncològics. Watson va revisar 20 milions d'estudis documentats i va comparar la condició de la dona amb les històries de casos existents. Va dissenyar un tractament que va resultar ser efectiu fins al punt que la senyora Yamashita és la primera pacient oficialment guarida d'un càncer per una computadora basada en Intel·ligència Artificial.

Existeixen molts avanços mèdics associats a la Indústria 4.0 i a la Transformació Digital. Un nou aspirant a doctor és a punt si es fes càrrec de la nostra salut. Es tracta dels metges sintètics. La intel·ligència artificial està arribant a hospitals de tot el món. Igual que el doctor Miyano, molts són els professionals de la medicina que consideren que la incorporació de la intel·ligència artificial no és una amenaça sinó una oportunitat magnífica. De fet la consideren una eina poderosa com mai abans van tenir i que els permet exercir la medicina amb una major celeritat i grau d'encert. I és que la introducció de la IA en la cura de la salut no té a veure necessàriament amb enfrontar a la ment humana contra les màquines. 

Bertalan Meskó, millor conegut com The Medical Futurist, ha cridat a la intel·ligència artificial el 'estetoscopi del segle XXI'.  La seva avaluació pot ser fins i tot més precisa del que esperava. Si bé diverses tècniques i exàmens els brinden tota la informació que necessiten per diagnosticar i tractar als pacients, els metges ja estan sobrecarregats de responsabilitats clíniques i administratives, i classificar la gran quantitat d'informació disponible és una tasca desalentadora, si no impossible.

No obstant això, les aplicacions de la IA en medicina van més enllà del treball administratiu. Des de poderosos algorismes de diagnòstic fins a robots quirúrgics finament sintonitzats, la tecnologia s'està fent notar en totes les disciplines mèdiques. Clarament, la IA té un lloc en la medicina encara que el que encara no sabem és el seu valor real. Per imaginar un futur en el qual IA sigui una part de l'equip d'atenció a l'un pacient, primer hem de comprendre com la intel·ligència artificial s'equilibra amb els metges humans i com es comparen en termes de precisió i de contribucions específiques o úniques que pot fer la IA. Una vegada que hàgim respost aquestes preguntes, podrem començar a deduir i després construir el futur impulsat per la intel·ligència artificial que volem. Anem a veure alguns exemples:

Investigadors de l'Hospital John Radcliffe a Oxford, Anglaterra, van desenvolupar un sistema de diagnòstic de IA que és més precís que els metges per diagnosticar malalties cardíaques, almenys el 80 per cent de les vegades. A la Universitat d'Harvard, els investigadors van crear un microscopi 'intel·ligent' que pot detectar infeccions sanguínies potencialment letals.

Un estudi de la Universitat de Showa en Yokohama, Japó va revelar que un nou sistema endoscópico assistit per computadora pot revelar signes de creixements potencialment cancerosos en el còlon amb un 94% de sensibilitat, un 79% d'especificitat i un 86% de precisió.

En un estudi, publicat en JAMA al desembre de 2017, els algorismes de 'deep learning' van ser capaços de diagnosticar millor el càncer de mama metastàtic que els radiòlegs humans. Mentre que els radiòlegs humans poden tenir èxit quan tenen temps il·limitat per revisar casos, al món real (especialment en entorns de gran volum i resposta ràpida com a sales d'emergència) un diagnòstic ràpid podria marcar la diferència entre la vida i la mort dels pacients.

Els experts humans triguen 160 hores a revisar i proporcionar recomanacions de tractament a partir de certa informació de les dades genètiques en les cèl·lules tumorals. Alguna cosa que Watson, per exemple, fa en amb prou feines deu minuts. L'eina d'Intel·ligència Artificial en versió de codi obert de Google, DeepVariant, va ser l'eina més precisa mai presentada en el conegut Examen de FDA Truth Challenge de l'any passat.

A l'abril, investigadors de la Universitat de Nottingham van publicar un estudi que va mostrar que, entrenada en dades extenses de 378,256 pacients, una IA autodidacta va predir un 7,6 per cent més de crisis cardiovasculars en pacients que el model tradicional de detecció. Per posar aquesta xifra en perspectiva, és important saber que l'univers utilitzat en aquesta prova va ser aproximadament de 83,000 registres, la qual cosa equival al fet que 355 pacients més dels quals per mètodes 'humans' s'haguessin estat detectats, van ser salvats d'una crisi cardíaca letal.

La IA és potser més útil per donar sentit a grans quantitats de dades que serien aclaparants per als humans. Això és exactament el que es necessita en el creixent camp de la medicina de precisió. Amb l'esperança d'omplir aquest buit està The Human Diagnosi Project (Human Dx), que combina l'aprenentatge automàtic amb l'experiència real dels metges està recopilant informació de 7.500 metges i 500 institucions sanitàries en més de 80 països, amb la finalitat de desenvolupar un sistema al que qualsevol persona (pacient, metge, organització, desenvolupador de dispositius o investigador) pugui accedir per prendre decisions clíniques més informades.

Fins i tot en la salut mental hi ha aspectes determinants. Per exemple, el desenvolupament Cogito ha estat utilitzant el reconeixement i anàlisi de veu impulsat per intel·ligència artificial per millorar les interaccions de servei al client en moltes indústries. La incursió de la companyia en la cura de la salut es diu Cogito Companion, una aplicació de salut mental que rastreja el comportament d'un pacient. L'aplicació monitorea el telèfon d'un pacient i analitza el comportament actiu i passiu, dades d'ubicació que podrien indicar que un pacient no ha sortit de la seva casa en dies o registres de comunicació que indiquen que no li han enviat missatges de text o parlat amb ningú en setmanes. L'equip d'atenció del pacient pot controlar els informes posteriors a la recerca de signes que, al seu torn, poden indicar canvis en la salut mental general del pacient.

Aquesta aplicació també utilitza algorismes d'aprenentatge automàtic per analitzar 'registres d'àudio', enregistraments de veu que fa el pacient com si fossin un diari amb veu. Els algorismes estan dissenyats per captar senyals emocionals, tal com ho farien dos humans parlant. A partir d'aquí, els humans entrenem l'algorisme per identificar la veu d'algú que està deprimit, o les diferències en la veu d'un pacient bipolar a temps real.

També hi ha cirurgians sintètics. Ningú està exempt de veure's superat. En la majoria dels casos, els robots quirúrgics (el més conegut és dóna Vinci) funcionen com una extensió del cirurgià humà, que controla el dispositiu des d'una consola propera. Un dels procediments més ambiciosos, que suposadament va ser el primer del món, es va dur a terme a Mont-real en 2010. Va ser la primera operació quirúrgica completa d'un robot cirurgià i un anestesioleg robot (divertidament anomenat McSleepy) on les dades recopilades sobre el procediment reflecteixen l'impressionant rendiment d'aquests metges robòtics. Em pregunto si un pacient pot demandar a un robot per negligència en el cas que alguna cosa surti malament.

S'acosten debats interessants. Sobre les dades i sobre les implicacions. La inversió prevista per als propers anys en tot aquest assumpte va a multiplicar-se per més molt. D'amb prou feines 600 milions d'euros aportats a aquest tipus de desenvolupaments en 2017 passarem a més de 12.000 milions en 2020. Per als clínics més receptius a tot això, l'atractiu immediat dels projectes com Human Dx és que, de manera contradictòria, els permetria dedicar menys temps a la tecnologia. Està documentat que més del 50% del temps que ocupa un metge actualment transcorre enfront d'una pantalla. La *IA pot retornar-li als metges la llibertat per ser mèdics una altra vegada i fer-ho humanament. Quanta més tecnologia, més humanitat. La Intel·ligència Artificial no substitueix humans, els converteix en humans augmentats.

Ens dirigim a la salut del Big Data, un escenari impossible de gestionar des d'un punt de vista només humà. Es fa imprescindible que els nostres governants sàpiguen d'això. Legislin para això. Estimulin la inversió en això. La vida de molta gent està en joc. No és una aposta 'cool' per quedar modern, és obligatori. A Japó, a Suïssa, en el Regne Unit i altres països van camí de normalitzar algunes d'aquestes eines 'del futur', uns altres, ni cas. Segueixen amb les seves dissorts, les seves misèries de parlament i els seus problemes endogàmics que no interessen a ningú. Només a ells i als tertulianos assalariats. No és obligatori saber de tecnologia per governar, però si és una necessitat tenir coneixement del que la tecnologia permet per millorar el benestar dels governats.

La fi dels Influencers? La transformació digital del retail i el seu futur imminent.

Amb prou feines en uns anys et vestiràs tu. Et vestirà el teu telèfon. Les compres 'intel·ligents' partiran d'una anàlisi de varietat i condicionants que el teu assistent virtual establirà per tu. Al meu personalment m'atabala seleccionar el que em vaig a posar cada dia. Això és alguna cosa que aviat podrem deixar de fer. Despertaràs i sobre la base del calendari, les teves activitats del dia, les teves reunions, viatges o esdeveniments, el teu assistent virtual triarà el teu abillament ideal i, sinó ho tens, t'ho comprarà el dia abans. De fet, això és alguna cosa que ja pots fer en major o menor mesura. En amb prou feines un lustre, estarà normalitzat. Les i els influencers tenen els dies explicats. O millor dit, els influencers del futur immediat seran una successió d'algorismes.

A la seu central de Bestseller a Màlaga es va oferir una conferència i un workshop sobre la Transformació Digital en el negoci B2B de la moda i de com la tecnologia afecta i afectarà al món del retail en general. Les grans empreses amb interessos minoristes estan afrontant aquesta mutació en diversos sentits: l'automatització de processos, la integració de la intel·ligència artificial, estimular el talent existent i la d'incorporar elements que posin al client al centre de la cadena de valor.

I és normal que així sigui. 2017 ha estat un any transcendental per a la indústria minorista. A Estats Units que, ens agradi o no, sol avançar algunes tendències econòmiques, es van tancar més de 8.000 tendes, de les quals 6.700 estaven vinculades a la moda. Per primera vegada es van superar les 6.163 que van baixar la persiana durant la crisi financera de 2008. En aquella ocasió el problema era del capital, ara està motivat per un canvi notable en el comportament d'un consumidor tecnològic i digitalitzat. Les notícies que indiquen aquest canvi se succeeixen. C&A tancarà 23 tendes a Espanya. Mànec entra en pèrdues per primera vegada en la seva història. Grup Vips tancarà la meitat de la seva xarxa de tendes. DIA s'escalabra amb 271 tendes fent fallida en un any. Topshop tanca definitivament totes les seves tendes a Espanya. Descens de visites a centres comercials a l'inici de l'any. Inditex en problemes: el comerç digital limita la seva rendibilitat.

L'exemple de com les grans marques pensen afrontar la següent fase de la Quarta Revolució Industrial que els ha explotat en la cara és l'obertura que el grup Inditex pensa fer a Londres. La seva marca insígnia, Zara, va inaugurar fa pocs dies una tenda als afores de la capital britànica on solament es podrà comprar online. Un pas cap al que s'ha denominat 'hibridació' entre el món digital i el convencional. El local, situat al centre comercial Westfield en Stratford, exposa una petita part de la col·lecció de Zara i permet al client veure aquests productes físicament i comprar-los a través del seu web oficial. Una vegada tramitat la comanda, el comprador pot recollir la seva comanda en aquesta mateixa tenda. Un espai sense emprovadors ni caixes de cobrament.

A partir d'anècdotes com la dels seus miralls pantalla, en els quals es mostren com queden les peces exposades en la tenda i maneres de combinar aquests articles, s'amaga una prova pilot que persegueix obtenir dades massives de cadascuna de les accions i gestos que fan els potencials clients. El coneixement d'això va a ser fonamental en els propers anys. És obvi que aquest és el primer de molts espais similars que seguiran barrejant ambdues realitats, l'analògica i la digital. Alguna cosa que, d'altra banda, faran la resta de marques i detallistes a mitjà termini.

Si bé hi ha hagut molta innovació en el comerç minorista, algunes tendències de tecnologia de consum es destaquen l'augment de la demanda de productes en temps real, les compres en línia altament personalitzades a través de subscripcions i serveis i l'increment de les interfícies conversacionals basades en intel·ligència artificial. Aquest últim punt va a ser transcendental per col·locar al client al centre de la cadena de valor i per exercir una oportunitat de millora en tots els sentits. Imagina que estàs entrant en una tenda, què passaria si poguessis simplement usar la teva veu per preguntar a l'aplicació d'aquesta tenda on es troba el producte que desitges i mostrar-li exactament on està en un mapa per la mateixa tenda? I si ni tan sols haguessis d'anar però mantinguessis aquesta conversa? I si el sistema en lloc de mostrar-te al teu inflluencer favorita en Instagram t'exposa en pantalla com et quedaria a tu directament qualsevol peça que el sistema interpreta que et va a agradar abans que ni tan sols sàpigues que ho vols?

No obstant això hi ha molt més. Les compra online personalitzades permet experiències molt més rendibles. L'empresa Stitchfix utilitza algorismes sofisticats per preparar caixes d'articles personalment seleccionats. Els clients ja no necessiten pensar a la roba que compren perquè la relació comercial es torna més intel·ligent en funció del que el client manté o retorna. Algorismes que ja treballen en una nova manera de servir productes molt més complexa i preocupant sinó s'afronta estratègicament. Parlo de la impressió 3D. La tendència dels consumidors d'avui és impulsar la tecnologia del matí. La demanda actual en temps real es veurà substituïda pels avanços a la tecnologia tèxtil de fabricació 3D oferint compres personalitzades en destinació.

Aquest 'tricotado' en 3D permetrà realitzar compres personalitzades en temps real que es podrà recollir en tendes semblants a la qual comentàvem de Zara. Les dades, la intel·ligència artificial, la impressió 3D, la personalització i la integració de la físic i el digital van a revolucionar, de nou, tot el model productiu i econòmic del retail. La primera disrupció en el sector va ser la venda online. Record quan es deia, no fa molt, que la gent no compraria roba per Internet perquè la roba s'ha de tocar, veure, provar, fer olor i sentir. Avui la venda online de roba és una cosa irrenunciable.

El futur de la moda, el retail, el comerç minorista passa per la digestió tecnològica. Productes personalitzats, recomanats per la intel·ligència artificial, amb automatitzacions en la compra i el lliurament, amb dades massives treballant per i per a nosaltres i, per descomptat, amb espais físics cada vegada menys convencionals. De l'experiència de client passarem al client amb experiència, una experiència, per cert, tremendament digital i automatitzada. Es va acabar això de passejar amb borses pels centres comercials. Això segur.

Els teus clients han canviat, ha canviat la teva empresa?

En els últims 6 mesos has automatitzat alguna cosa en la teva empresa? En els últims tres mesos has modificat algun procés operatiu? En l'últim mes has analitzat algun reporti de '*business *inteligence'? Durant la setmana passada has analitzat les reaccions a les xarxes socials a les teves publicacions? La teva empresa diferenciava entre digitalitzar-se i transformar-se digitalment abans d'avui? I entre tàctica digital i estratègia de transformació? Existeix una comunicació personalitzada per a cada client? Teniu eines per a la captura de dades i exercir venda predictiva? Tens a temps real dades d'oferta, publicitat, processos de la competència? La comanda online encara és menor al 50%? Si, com a empresa, has respost no a alguna pregunta o has dubtat en les teves respostes afirmatives, aquest article t'interessa. 

*Netflix ofereix el seu servei a més d'un terç de la població britànica amb amb prou feines un centenar d'empleats. *Sky, la plataforma de continguts que opera al mateix territori, per fer arribar el seu catàleg a la meitat dels britànics, precisa més de 25.000 treballadors. És cert que la segona assumeix infraestructura i aspectes vinculats a la telefonia i xarxa, però es calcula no obstant això que, directament, prop d'una quarta part de la plantilla de *Sky tenen a veure directament amb la plataforma de continguts únicament.

Ni els mes digitals es lliuren de les complicacions que suposa la digitalització i la necessària transformació que es deriva. Adaptar-se a un nou entorn i mercat exigeix flexibilitat, estalvi de costos ajustant processos, conèixer al client, col·locar-ho al centre de la cadena de valor, enfocar una nova oferta basada en les dades i substituir productes per un catàleg de serveis, generant nous models de negoci a fi d'evitar la irrupció de competència on menys tenies previst.

Fa molt temps que el meu treball consisteix precisament a convertir a qualsevol empresa en una altra que pugui ser un bon exemple de transformació digital, anant molt més allà d'operatives internes o d'ajustos puntuals. Sempre es tracta d'una visió completa i transversal en la qual van a tenir molt a fer tots els membres d'aquesta companyia, però també en com s'aprofita el talent existent i s'atreu al que encara no es disposa. En aquest temps he vist que quan una empresa suggereix que hem de treballar en la seva digitalització, en la seva adaptació a un món tecnològic i canviant, al principi li costa assumir que ja no parlem de com incorporar elements tecnològics, sinó que es tracta en la manera en el qual abordem aquesta transformació tecnològica perquè es converteixi en estratègies de negoci en si mateixes.

https://youtu.be/hqUCkLZwqI4 

La impressió 3D és una de les tecnologies més disruptives actualment.

Podria semblar complex, però després d'aquest procés sempre hi ha una metodologia, o hauria d'haver-la. Un mètode que assumeixi un fet rellevant i inèdit. Avui dia és la primera vegada que la pròpia tecnologia determina de manera completa els plans de negoci i el creixement d'una companyia. Si ben antigament es dissenyava un pla de negoci i a partir d'aquí s'enllaçava amb les tecnologies disponibles, ara és molt diferent. Vivim un temps en el qual és la pròpia tecnologia la que cristal·litza qualsevol estratègia amb la qual afrontar qualsevol repte futur.

És més, les tecnologies disponibles no poden veure's com a unitats inconnexes que requereixen focus diferents. La tecnologia ara és un tot que estableix l'estratègia completa d'una empresa. Hi ha tecnologies que afecten inicialment a un sector o a un tipus d'empresa, però al final tots hauran d'incorporar-la als seus plans de negoci doncs irromprà de manera transversal. Per posar un exemple, el '*blockchain' va molt més allà del *Bitcoin, el Ethereum o de qualsevol *criptomoneda. Parlem de l'inici d'una nova revolució que l'hi va a portar tot per davant. Si som capaços d'eliminar la fullaraca de les divises i l'especulació que les envolta, veurem que la 'cadena de blocs' afectarà a totes les empreses del món, no només les financeres. Internet va permetre la desintermediació de la informació. El *blockchain *desintermediará les relacions de tota la nostra espècie.

I no hi ha límits. El *blockchain, la impressió 3d, la robòtica, l'automatització, la intel·ligència artificial i la internet de les coses van a modificar irremeiablement la manera en el qual ens enfrontarem al futur. No obstant això, l'aterratge de tot, dependrà de nosaltres. De ser alguna cosa tremendament beneficiós bé pot convertir-se en un sobirà desastre. La digitalització i les dades que emet en tots els espectres no és més que una eina no un motiu. De vegades, algunes empreses incorporen tecnologia disponible pel nero fet que cal incorporar-la. Aquest error és habitual. La tecnologia, en plena quarta revolució industrial, exigeix d'un gir del punt de vista com deia. Ara no és una eina, és la definició d'una estratègia.

Sabem que ja hi ha tecnologia disponible capaç d'aportar solucions abans que existeixi el propi problema. Això és un avantatge si s'utilitza correctament. La intel·ligència artificial combinada amb el '*machine *learning' ho aconsegueix en fases inicials i en exercicis ja demostrables. El problema radica en el desafiament sobre la seguretat digital que això exigeix. Falten experts en això. En els propers anys es van a necessitar milions d'ocupacions en *ciberseguridad. Uns tres milions de desenvolupadors d'intel·ligència artificial, robòtica assistida i analítica. Encara que, per sort, com deia abans, també faran mancada filòsofs capaços d'entrar al debat ètic al que ens enfrontem.

L'assumpte és, al fet que països va a anar-se tota aquesta ocupació? Allí on ja s'està assumint el repte, analitzant el moment i liderant el desenvolupament o on encara seguim analitzant la nostra realitat econòmica amb una miopia *desesperante? Quines empreses han iniciat aquest canvi? Quins sectors i en què serveis o productes s'engloben aquestes transformacions? Ets tu la demanda del futur? La teva empresa sap com demandar-ho? Aquest és el gran desafiament.

Els clients estan canviant i les empreses han de canviar també per satisfer millor aquestes noves necessitats. Pensa en el teu sector i després pregunta't el grau de digitalització en el qual et trobes. Fes un examen detallat de cada àrea, de cada departament, analitza que succeeix amb la tecnologia actual i que no. Pregunta si ho necessites. Pren decisions si la cosa no pinta com esperaves inicialment. Això no va d'esperar. La pregunta no ha de ser m'afectarà la disrupció en la meva empresa o en el meu sector? La pregunta correcta és quan? i també amb quina tecnologia va a succeir?

El día de la banderita Arrimadas es carne de plató, se come la cámara, y el micro es su mejor amigo.

La plaza Universitat, más que un mar ilimitado, era un estanque doméstico repleto de enseñas nacionales, de señeras y de insignias de la Unión Europea. El formato era de mitin clásico, nada de modernidades ni virguerías. Un estrado elevado para los oradores, una música máquina rutilante para amenizar la espera y un público de mediana edad para arriba, que se expresaba única y exclusivamente en castellano, algún matrimonio joven con niño en carrito y una pareja de gais. Había una parada con globitos y unas mozas jóvenes y guapetonas que repartían banderas. La roja y gualda tenía un gran predicamento. Había quien la hacía ondear sin parar, víctima de un desasosiego; quien la llevaba a la espalda en forma de capa o la utilizaba a modo de pañuelo al cuello; quien la portaba con mástil como quien efectúa una penitencia; quien se la ceñía a la cintura como falda, e incluso quien la utilizaba para recubrir al perrito que le acompañaba.

La señora Inés Arrimadas ha efectuado el paseíllo vestida de azul cobalto, besando a cuanto se le ponía a su paso mientras que la música subía de volumen y ella las escaleras de la tribuna. No le han hecho justicia los teloneros que la acompañaban. El señor Villegas, secretario general de Cs, ha hecho un discurso sobre la efeméride del Día de la Constitución plomizo y abigarrado que ha sido aplaudido con cortesía. El catedrático Francesc de Carreras ha tirado de pedagogía y ha explicado que la Constitución es como el reglamento del fútbol y "si cambian la pelota y es cuadrada ya no es fútbol, es otra cosa" Después se ha sentado.

La candidata de Ciudadanos debe de tener tanta idea de política como yo de física cuántica pero transmite a la concurrencia el firme convencimiento de que sí, de que ella va a ganar. Está que se sale. Guapa a morir, con una sonrisa que es un arma de destrucción masiva y una insultante juventud. Se dirige al auditorio con el reiterado latiguillo "...y os digo una cosa", como si acabara de descubrir la ley de la gravedad, y acto seguido pronuncia cualquier obviedad. Es carne de plató, se come la cámara, y el micro es su mejor amigo. ¿Lo que dice...? ¿A quién le interesa lo que dice? El día que Núria de Gispert, vía Twitter, la envió de vuelta a su Cádiz natal le hizo el favor de su vida. Tiene a la novena provincia andaluza metida en el bolsillo. Y olé.

MANUEL TRALLERO - 07.12.2017 00:00 h.

El fantasma ets tu, Pablo

El fantasma ets tu, Pablo

Jordi Borràs

Sonia Rescalvo, transsexual assassinada l'any 1991 per un grup de cap rapats neonazis al Parc de la Ciutadella de Barcelona. La van matar a puntades de peu. Guillem Agulló, un jove maulet assassinat l'any 1993 d'una punyalada al cor. Va morir fruit d'una emboscada criminal perpetrada per un grup de neonazis a Montanejos, al País Valencià. Susana Ruíz, agredida sexualment i estrangulada fins a la mort en sortir d'una casa okupada de Madrid l'any 1993. El seu assassí confés també era un neonazi. Aitor Zabaleta, un basc de 28 anys aficionat de la Reial Societat apunyalat mortalment l'any 1998 per un grup de caps rapats seguidors de l'Atlètic de Madrid que anaven a la caça d'aficionats bascos. Roger Albert, un jove punk assassinat d'una punyalada al coll amb un ganivet d'escorxar. El va matar un cap rapat neonazi un fatídic 15 d'agost de 2004 al barri de Gràcia de Barcelona, mai t'oblidarem, Roger. Carlos Javier Palomino, de només 16 anys. Un militar d'ideologia neonazi li va segar la vida d'una ganivetada al Metro de Madrid l'any 2007. Carlos Gustavo Bueno, assassinat l'any 2010 d'una pallissa a Cornellà de Llobregat al crit de «sudaca de merda».

Aquests són només alguns dels exemples que recull l'estudi Crims d'Odi, elaborat pels periodistes Miquel Ramos i David Bou i presentat fa un parell d'anys. La recerca recull els crims d'origen ideològic perpetrats a l'Estat espanyol entre 1990 i 2015. El seu denominador comú és la intolerància: transfòbia, xenofòbia, racisme, aporofòbia... L'estudi il·lustra amb dades, noms i cognoms, les víctimes mortals de la intolerància amb unes xifres que posen els pèls de punta: 19 assassinats a Catalunya, 33 arreu dels Països Catalans, un total de 88 a tot l'Estat espanyol. Cap d'ells, ni un de sol, està vinculat amb el procés d'independència que viu Catalunya des de fa uns pocs anys. Això no vol dir que no patim la violència ultradretana, com m'he fet un fart de denunciar, sinó que l'odi del feixisme i els seus derivats mai no han desaparegut dels nostres carrers. No és un fantasma, és una realitat ben viva que no ha deixat mai de vomitar odi amb total impunitat des de 1939. El feixisme no ha despertat, només crida perquè se sap la pàtria amenaçada, car la seva obsessió des de la primerenca Falange Española, ha estat la de garantir la sagrada unitat d'Espanya.

Encara em tremolen les mans de ràbia en sentir Pablo Iglesias acusant l'independentisme de «despertar el fantasma del feixisme». Unes declaracions, per cert, ratificades per Monedero i que marquen la desgraciada línia argumental d'una campanya electoral que tot just ha començat. No em puc treure del cap les paraules d'Iglesias, però encara menys els aplaudiments del públic que l'escoltava a Sant Adrià del Besòs. La deshumanització i criminalització dels independentistes ja és un fenomen transversal a Espanya: des de l'extrema dreta fins a l'esquerra plastilina, ens acusa de ser el MAL, en majúscules. L'argument d'Iglesias té molta mala llet, perquè no em crec que el timoner de Podem, tant llegit que és ell, no sàpiga que amb Franco no va morir el feixisme. No m'empasso que ignori que les estructures d'un Estat que va patir la dictadura feixista més llarga del món, amb total i absoluta impunitat fins a dia d'avui, no les va eliminar la Constitució espanyola que ell celebrarà demà. No em crec que Iglesias no sàpiga tot això. Ell sap perfectament que el monstre —no és cap fantasma, il·lús— és ben viu. És per això que Iglesias prefereix la mentida, per molt incendiària que sigui, perquè li farà guanyar un grapat de vots a la Meseta a costa dels que perdrà Domènech a Catalunya. És la història de sempre: terra cremada, terra catalana, també pels de morat. Una pena.

Tindria la barra Iglesias de culpar els republicans espanyols del cop d'Estat feixista de 1936? I les feministes? Les culparia de la violència masclista? Responsabilitzaria els refugiats sirians de l'entrada de l'extrema dreta d'AfD al Bundestag alemany? És evident que no, una cosa és mentir, l'altra, ben diferent, és ser un ruc. N'hi ha que prefereixen fer-nos creure que el feixisme dormia, mentre altres ens conjurem per combatre'l a diari, i pagant-ne massa vegades, un preu massa alt. Pregunta't què has fet malament perquè el feixisme no et temi, potser llavors entendràs d'una vegada i per totes que el que passa a Catalunya és, també, una lluita antifeixista. Ah, i fes-t'ho mirar, no sigui que el fantasma siguis tu, Pablo.