Tot just avui fa setanta anys Orson Welles va dirigir 'The War of The Worlds' un programa (escolteu-lo en mp3) de la sèrie Mercury Theatre on the Air que es va emetre per la cadena Columbia Broadcasting System (CBS). L'emissió va durar una hora i constava d'una sèrie de butlletins informatius simulats que relataven en directe i amb tota mena de testimonis la invasió de la Terra per part dels marcians. En realitat es tractava d'una farsa, cap marcià no intentava conquerir el planeta, però Welles va aconseguir espantar milers de nord-americans. El 30 d'octubre de 1938, entre les vuit i les nou del vespre, Orson Welles tan sols va adaptar la novel·la 'The War of The Worlds', d'H. G. Wells, d'una manera que va resultar molt creïble per a milers de nord-americans. Aquell programa va causar molta polèmica però també va donar a conèixer un jove Welles, que tot just tenia vint-i-tres anys, i que va acabar essent un escriptor i director de cinema mundialment reconegut. La Comissió Federal de Comunicacions dels EUA va investigar el cas i, tot i que molts mitjans van dir que gernacions d'americans havien abandonat casa seva presos pel pànic, estudis posteriors diuen que milers d'americans es van espantar però que no es va arribar tan lluny. Avui fa setanta anys de l'emissió de 'La guerra dels móns' d'Orson Welles ·
De tot allò n'han sorgit centenars d'estudis, llibres i fins i tot una pel·lícula: 'The Night That Panicked America'. Aquest estiu el teatre Romea de Barcelona va recordar el programa i la vida de Welles a l'obra de teatre 'Su seguro servidor, Orson Welles', dirigida per Esteve Riambau i interpretada per Josep Maria Pou.
El llibre d'H. G. Wells
El programa d'Orson Welles era una adaptació de la novel·la de ciència ficció 'The War of the Worlds', escrita per H. G. Wells i publicada el 1989. Des de llavors se n'han fet centenars d'edicions, aquí podeu veure tres-centes cinquanta portades diferents del llibre i aquí il·lustracions d'algunes de les edicions. La novel·la, de fet, és considerada una de les obres cabdals de la literatura de ciència ficció i encara és molt influent. Se n'han fet dues pel·lícules, l'una el 1953 (que podeu veure a YouTube) i l'altra el 2005. De fet, fins i tot se n'ha fet un musical (vegeu-ne unvídeo) i un còmic que es pot llegir per internet.
divendres, 31 d’octubre del 2008
El programa de ràdio que va espantar Amèrica
Xocolata desfeta a Navarra
Mica en mica, des de fa unes setmanes, l'eix de la política basca s'ha desplaçat d'Euskadi a Navarra. En aquesta comunitat el govern espanyol i ETA mantenen un pols que, de moment, s'ha saldat amb un intercanvi de cops: quatre detinguts per la policia, acusats de formar part del reconstituït Comando Nafarroa i, com a resposta, atemptat amb cotxe bomba contra les instal·lacions de la Universitat de Navarra. Això pel que fa a l'actualitat més recent, però des del punt de vista històric, si alguna cosa ha quedat clara en l'últim segle és que la dreta espanyola, per sobre de diferències i sigles, sempre acaba fent causa comuna quan toca unir forces.
El darrer i dramàtic exemple va ser la Guerra de 1936. Per tant, la ruptura entre UPN i el PP és circumstancial, puntual. Sí, és cert, els populars obriran locals a Navarra i reclutaran militància pròpia al marge del partit regionalista, però quan convingui, i això serà força sovint en el futur, es tornaran a donar la mà per derrotar als enemics tradicionals: els socialistes –amb els quals rivalitzen en la gestió del poder però no en la concepció nacional d'Espanya– i els nacionalistes bascos. Aquests últims són per a la dreta navarresa, una de les més retrogrades i perilloses de l'Estat, els autèntics enemics. Amb el PSOE l'entesa i l'alternança des del govern o l'oposició és del tot factible, en canvi, amb els abertzales UPN no s'hi entendrà mai.
Al costat de la dreta regionalista navarresa, els unionistes del nord d'Irlanda en temps de l'irreductible Ian Paisley són uns angelets, que ja és dir. El gallec Mariano Rajoy, mal aconsellat o desorientat del tot, ha demostrat desconèixer a les famílies que s'aixopluguen sota el paraigües ideològic d'UPN i que passa per aquest vector polític: una Navarra integrada en una Espanya que respecti la seva foralitat. És difícil trobar a l'Estat uns espanyols més espanyols que els regionalistes navarresos. A espanyolitat no els guanya ningú, però també són molt amants de les seves llibertats forals, no per una qüestió identitària, sinó de poder.En concret, de gestió d'aquesta parcel·la de poder. I la direcció del PP, des de Madrid, no ha sabut entendre això. Per aquesta raó Sanz ha arribat a dir que si havia d'escollir entre la ruptura de Navarra o la ruptura del pacte amb el PP, s'arriscava i apostava pel trencament amb els populars. Perquè l'objectiu últim d'UPN, la seva raó de ser, és garantir que Navarra no s'integrarà mai en el projecte abertzale d'una Euskal Herria reunificada i independent o, almenys, amb el dret d'autodeterminació reconegut. És a dir, que els regionalistes prefereixen una "Navarra roja" governada pels socialistes, que una "Navarra rota" decantada cap a les posicions basquistes que tanta por els fan.
Miguel Sanz sap que els vots de la dreta a Navarra són faves comptades i que UPN i els populars estan condemnats a entendre's, d'aquí que, malgrat la ruptura del pacte, insisteixi que "arribar a acords amb el PP serà imprescindible perquè Navarra no caigui en mans del nacionalisme basc".
Tot queda subordinat, doncs, a aquest objectiu. I no s'hi val deixar-se enganyar per les aparences. La cara més amable, més "liberal" d'UPN és Yolanda Barcina, l'alcaldessa de Pamplona. Aquesta dona s'ha destacat per reprimir i perseguir totes les expressions populars, alternatives i basquistes a la capital navarresa. L'últim episodi és estrambòtic i defineix a la perfecció què és i com actua UPN. Fa uns dies, un grup de nens, acompanyats pels pares i per un grup de monitors, celebraven una xocolatada infantil en una plaça de Pamplona. De sobte va aparèixer la policia municipal, a les ordres de Barcina, i va requisar l'olla amb la xocolata al·legant que al carrer no es poden repartir aliments. Al cap d'una estona, els agents van tornar l'olla buida als organitzadors i els nens es van quedar sense berenar. És només un exemple de com se les gasten les institucions governades per UPN.
Així està la situació política basca, tant negre com la xocolata de Navarra.
dimecres, 29 d’octubre del 2008
TeleEspe se indigna con Catalunya
NO es una crítica a los madrileños (entre otras cosas porque tengo amigos que lo son y váis en copia de este correo) ni tampoco es una crítica a su maravillosa ciudad.
Primero ved la noticia que dura dos minutos, y luego si os apetece leed el texto, por favor.
http://comunicacio.e-noticies.cat/telemadrid-denuncia-la-persecucio-del-castella-18828.html
En esta noticia de Telemadrid se quejan de que si te vas de vacaciones a la costa catalana, los restaurantes se llaman 'El racó del Bon Menjar' y los helados se llaman 'gelats' y los zumos se llaman 'sucs', y se quejan de que esto sea así, y de que se indique así.
¡Qué fuerte, qué fuerte! Así que 'gelats'... ¡qué barbaridad!
¡¡En catalán helados no se dice 'helados', se dice 'gelats'!!
¡¡Dios, qué fuerteeeee... qué atropello, qué indignación!!
¿¿Pero cómo puede ser que en otro idioma no digan 'helados' igual que se dice en español?? (menudo descubrimiento que acaban de hacer estos 'periodistas' de TeleEspe, ¿eh?)
Y encima la culpa de que se diga 'gelats' la tiene el gobierno catalán... que es el que está obligando a los catalanes a decir 'gelat' y 'entrepà de formatge', pero qué fuerte!!!
Lo mejor de todo es el enfoque de la noticia: SE QUEJAN DE QUE AL ESTAR EN CATALÁN, LOS TURISTAS NO LO ENTIENDEN.
Y luego nos recuerdan que el turismo es muy importante para la economía española, para que pensemos que por culpa del catalán y el vasco toda España nos vamos a arruinar...
(Por cierto, no viene a cuento, pero ¿Sabéis que entre los mejores restaurantes del mundo, todos los españoles que hay son catalanes o vascos?).
Vaya, vaya... así que en Telemadrid se quejan de que los guiris no entienden los letretitos de los bares.
Pero es que como todos sabemos, los ingleses y alemanes que vienen a emborracharse en las playas españolas tienen todos un doctorado en filología hispánica y si estuviera en español lo entenderían... además de que un restaurante no se ve claramente que es un restaurante, y un puesto de helados tampoco se ve claramente que es un puesto de helados... NO... no se ve. Es necesario que lo ponga un cartel, y además en español.
Yo es que vamos, cuando me enteré de que en la esquina de mi casa había un bar fue porque había un letrero que ponía 'bar', ya que lógicamente, cuando vi el bar como tal no me di cuenta de que era un bar...
¿Qué debía de ser aquello tan raro con mesas y sillas y una barra y una terraza donde un señor servía cervezas y cafés?
¿Sería un puticlub al aire libre? ¿O una correduría de seguros? Hummm... ¿Un bufete de abogados? ¿O quizás una obra de Gaudí en plan tirao?
No, espera...
¿Y si era una tienda del Barça? ¡O una sede de Esquerra Republicana de Catalunya! ¡Ahí, en medio de la calle, que la ven los niños!
No... señores... ese sitio donde un camarero servía tapas y bebidas... ¡¡era un bar!!
¡¡¡Quéeeee!!! ¿¿Un bar??
¡¡Pues que pongan el letrero con la palabra BAR bien grande (y en español), que soy de Madrid y no me enteroooo!!
Volviendo al ejemplo del 'entrepà de formatge' (bocadillo de queso).
No es por nada pero un francés y un italiano entienden perfectamente la palabra 'formatge', porque en su idioma se dice igual. Lo que dudo que entiendan es 'queso'.
¿Es que Cataluña o Mallorca no tienen turistas franceses o italianos?
Curiosamente, en italiano 'helado' se dice 'gelato' (muy parecido a 'gelat') y yo creo que es mucho más internacional escribirlo con G que con H (incluso en Japón existe la palabra GELATO!!), ya que todo el mundo conoce el famosísimo 'gelato' italiano (menos en Madrid... allí por lo visto sólo comen membrillo).
Otra de las quejas de la noticia es que tardaron 'una semana' en enterarse de que en un sitio donde ponía 'FRUITA' vendían fruta.
¡Uffff!
¡30 años de vida y 5 cursando una carrera para descifrar este increíble jeroglifico... FRUITA = FRUTA!
Estos de Telemadrid... les cuesta, les cuesta...
Pero de nuevo lo más curioso... Insisten en que los extranjeros no lo entienden...
¿Ah, no?
¡¡Pero si en inglés fruta es FRUIT !!
¡¡FRUIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIIT!!
(Señores de Telemadrid: ¿notan ustedes el asombroso parecido con la palabra catalana FRUIIIIIITA? Está en la letrita 'i', por si su gran conocimiento de idiomas no les permite percatarse de ello).
Una cosa que muy poca gente sabe, y que no interesa que se sepa, es que el español es una lengua rara entre todas las románicas porque el vocabulario se derivó de una forma muy diferente... por ejemplo: ventana se dice finestra en catalán, fênetre en francés, fenestra en italiano... el español es el único en que derivó 'ventana'. Lo mismo pasa con 'dirección', en todas las lenguas románicas existen dos palabras: una para referirse a la dirección en que algo se mueve (direcció, direction...) y otra para la dirección donde está algo, como una casa o una dirección de e-mail (adreça, addresse, indirizzo)... El español es la única en que sólo derivó dirección. Y lo curioso es que gracias a que muchas palabras pasaron del francés al inglés (liberty, transport, table), en inglés también existen dos palabras: 'direction' y 'addresse' (¡qué curioso! ¡se parece al catalán adreça y se pronuncia casi igual!).
El catalán es una puerta directa para comprender el francés, e indirecta para comprender mejor el inglés... y viceversa.
Otro ejemplo: mesa... en catalán taula, en francés table... y en inglés también 'table'.
Y otro: aceite... en catalán OLI, en italiano OLIO, en francés HUILE y en inglés OIL.
Pero claro, los de Telemadrid se quejarán si van a un bar en Barcelona y en las aceiteras pone OLI (en catalán) y no ACEITE, porque dirán que es que OLI los extranjeros no lo entienden, pero aceite sí que lo entieden (claro, claro...).
Lo curioso es que en las aceiteras normalmente no pone NADA, porque todo el mundo sabe distinguir el aceite del vinagre (supongo que en Madrid también...).
¡Ay, qué lengua tan difícil el catalán!
¡Que no se entiendeeee!
Volviendo a la noticia...
Es curioso que no se quejen de que en los autobuses tampoco ponga 'autobús', sino 'Transports Metropolitans de Barcelona'... porque claro, para saber que eso es un autobús, hace falta que lleve un cartel bien grande que ponga 'AUTOBÚS' (en español), que si no, los madrileños no lo entienden y se piensan que es un coche de bomberos... igual que una heladería, que si no pone bien grande 'HELADOS' se piensan que lo que están vendiendo son cacas de perro de colorines. ¿Y ya les han pedido a los del McDonald's que pongan un letrero donde diga 'Hamburguesería' (en español)? A ver si un madrileño se va a pensar que es una tienda de algo de Madonna...
Por cierto... en Cataluña y Mallorca muchos McDonald's tienen los menús en catalán... queja que también leí en otra noticia.
¡Ay, qué dilema!
¿Cómo se dirá BigMac en catalán? ¿Y Coca-Cola? ¿Y McFlurry? ¿Y McNuggets? ¿Y patatas?
'¡¡Jo, tía, yo es cuando me la voy al McDonald's en Barcelona está el menú en catalán y la digo, que no me la entiendo!!'
(Nota: patatas se dice patates, apuntáoslo que no se os olvide, no sea que luego no lo vayáis a entender).
Por lo visto llevan un par de años con este tipo de noticias dando a entender que moverse por Cataluña es imposible porque no se entera uno de nada... y también difundiendo la idea de que 'te multan si pones el letrero en castellano', cuando la realidad es que los comercios pueden poner todas las lenguas que quieran, sólo se les pide que también haya información disponible en catalán.
Alguno no estará de acuerdo en que se obligue a poner la información como mínimo en catalán (o el idioma que sea), ya que lo que debe primar es la libertad, si sólo quieren ponerlo en chino, pues en chino... Pero ése es otro tema, y curiosamente, nunca lo han tratado en Telemadrid ni en ningún otro sitio. Ellos (y la Cope y muchos otros medios) sólo han tratado esta gran mentira: 'Te multan por rotular en castellano'. Es decir: Está prohibido usar el castellano.
¿Cómo te van a multar por escribir algo en castellano? ¿Alguien se lo cree? Sí: los tontos.
De todas formas, si un restaurante decide llamarse 'El racó del Bon Menjar' y no 'Mesón Pepe' será porque quiere, ¿no?
Pero claro, en Telemadrid se quejan de que con ese nombre los turistas no entienden que ahí lo que se vende es comida ('menjar').
Es curioso, porque la mitad de veces en mi vida que he comido en un bar o restaurante (en España, en Italia, en Japón, en Francia...), jamás me fijé cómo se llamaba...
¡Simplemente vi que era un restaurante y entré!
Pero, no, los telemadriles quieren que se lo pongan ahí bien clarito en su idioma, así en plan Homer Simpson.
'ATENCIÓN: AQUÍ, COMIDA, PA JALAR, ¡ÑAM ÑAM!'
Por cierto, yo tengo una queja respecto a los bares de Madrid.
He ido muchas veces, y me encanta ir a comer al MUSEO DEL JAMÓN.
A pesar de su nombre, no es un museo, es un bar-restaurante... Yo supongo que los madrileños, listos y cultos como son con sus musicales y sus museos y su Real Academia y esas cosas, saben reconocer que un bar-restaurante es un bar-restaurante y no el Museo del Prado, por mucho que se llame 'museo' (de la misma manera que sabrán que una heladería es una heladería aunque lo ponga en catalán, ¿o es que el sentido común se lo dejan en casa?).
La cuestión es que en este Museo del Jamón, al igual que en algunos bares de Madrid, vendían una cosa que ponían ahí en un letrero, y que yo nunca logré entender lo que era.
Ellos se quejan del 'entrepà de formatge' en un bar de pueblo catalán, porque no se entiende.
Pues yo me quejo de otra cosa que tampoco entiendo, no en un bar de pueblo, sino por todo el centro de la capital española.
La cosa que nunca logré entender en Madrid, por no estar rotulada en cristiano fue: 'PANTUMACA'
¿¿¡¡ QUÉ COÑO ES PANTUMACA !!??
¿¿ES UNA PALABRA DEL DIALECTO MADRILEÑO??
¡¡¡¡ QUE ROTULEN EN ESPAÑOL, POR FAVOR !!!!
PD: Esto es una crítica sarcástica a Telemadrid y a la gente rancia que aún no se ha enterado de que en España (como en muchos países) se hablan varios idiomas y es algo perfectamente normal.
dimarts, 28 d’octubre del 2008
Les Fundacions de l’entorn deCDC:La Fundació Trias Fargas de la seriositat a la manipulació
La Fundació Trias Fargas, una fundació creada per CDC l'any 1995 i que com al final d'aquest article relatarem compte amb una trajectòria de seriositat i treball contrastada, inicià el novembre del 2007 un canvi de rumb. Una nova etapa sota la direcció del "problemàtic", Agustí Colomines, que tot just acabat de prendre possessió del càrrec decideix canviar de lloc la seu de la Fundació alhora que la rebateja passant a convertir-se aquesta en la Fundació Catalanista i Demòcrata (F CatDem).
Aquesta operació de canvi de orquestrada per Artur Mas no ha aconseguit res més que desmuntar una Fundació que funcionava però que "pecava" per a alguns dirigents convergents de ser massa independent . L'aparell del partit veient doncs que no la podia controlar decideix substituir el que s'havia convertit en un equip de treball molt potent. Un equip de persones que sumaven sensibilitats i personalitats molt diferents en el si del catalanisme. Ràpidament però es va demostrar que difícil és construir i consolidar un projecte i pel contrari que fàcil que és desconstuir-lo. Artur Mas col·locant al capdavant de la Fundació a "l'independent" ,Agustí Colomines, ha aconseguit que es produeixi una paradoxa: aquest ha acabat sent molt més fidel i obedient que no pas els anteriors directors que si eren militants del partit.
Ja des del començament la Fundació CatDem han estat una consecució de "volades de coloms" i s'ha caracteritzat per intentar manipular diverses personalitats de diverses ideologies a les que s'ha volgut identificar com a membres de la nova Casa Gran del Catalanisme quan en realitat no hi havia donat el seu consentiment. De fet la Fundació havia arribat a donar la xifra de 170 personalitats i intel·lectuals adherides però a l'hora de la veritat l'únic nom significatiu que s'ha donat ha estat el de Jaume Sobrequés, antic director del Museu d'Història de Catalunya, que a més a més a volgut deixar clara la seva militància al PSC. El propi director de la Fundació, Agustí Colomines, va haver de fer una nota de premsa retractant-se d'alguns dels noms que s'havien publicitat. Per exemple els d' Enric Argullol, Salvador Cardús, Carme Ferrer, Joan Ramon Resina i Adela Ros que van voler que s'aclarís que havien únicament acceptat ser, abans que el senyor Colomines fos director, membres del jurat del Premi d'Assaig Polític: "Ramon Trias Fargas" que demà celebra la seva dotzena edició. Cal recordar que ni la mateixa Unió Democràtica ha volgut donar suport a aquest projecte.
Demà 29 d'octubre la casa Gran del Catalanisme pretén portar a terme una nova manipulació: presentar a Ferran Mascarell com a un home proper a les seves tesis,quan a l'única cosa que s'ha avingut aquest intel·lectual socialista és a assistir a la Nit del Pensament com a orador . De fet des de fa dies la pàgina de la Fundació reprodueix l' article de l'exconseller socialista "Catalanisme vintiucentista" publicat a l'Avui i que ha portat força controvèrsia.
La Fundació Trias Fargas compte amb una història important que sembla que els seus actuals dirigents vulguin obviar. Per això, Tribuna.cat vol oferir-los a continuació un resum de la feina feta per aquesta fundació en els últims anys, així com una enumeració d'algunes de les persones que hi ha col·laborat i alguns dels reptes que s'han aconseguit en tots aquests anys:
1-LA FUNDACIÓ TRIAS FARGAS (F RTF) la crea CDC l'any 1995,quan CDC encara estava al govern.En la primera etapa (1995-1998 amb Enric Renau, director + Joaquim Colominas, cap d'estudis).Primers passos . Etapa sense massa interès ni suport per part de la direcció de CDC .
CiU estaria força anys en el govern i, per tant, la Fundació comença els seus primers passos sense ser una prioritat dins dels objectius de CDC.
Però mica a mica comença a ser present en l'escenari polític català.
Mica a mica esdevé la Fundació de partit més activa i present a la societat catalana.
(Tant és així que, per exemple, quan l'ex-SG de CDC, Pere Esteve, deixa la Secretaria general de CDC, demana "aterrar" a la F RTF.
2-LA DARRERA ETAPA (2003-2007),
l'etapa que va des de 2003 (quan CiU perd el govern) i fins el novembre 2007 (quan es formalitzen tots els canvis, de la F RTF cap a la F CatDem),
ha estat l'etapa més potent:
per l'equip que el formava;
pel nombre d'activitats;
pel nivell d'activitats realitzades;
pels convenis amb diferents universitats;
-L'EQUIP
Vicenç Villatoro, President;
Antoni Vives, director;
L'equip format per Joaquim Colominas, Josep Pera, Joan-Anton Sanchez, Miquel Calsina. Així com pels seus col·laboradors externs:Agustí Bosch, Sergi Pardos, Xavier Requejo, Andreu Termes. Aquest era un equip molt potent, plural disciplinarment, que sumava, que tenia les portes obertes a persones de diferents tendències ideològiques i que tenien el nacionalisme com a prioritat.
-LA MISSIÓ de la F RTF
Ser un pont entre el món de les idees i el món de la política
Dos móns massa allunyats a casa nostra
Intentar apropar-los
El principal del núm 47 de la Rambla Catalunya, ho facilitava. Ja ho havia estat en el passat, mentre fou durant dècades el despatx de Ramon Trias Fargas
-ACTIVITATS REALITZADES
Seminaris a porta tancada amb especialistes de diferents àmbits de les polítiques públiques;
Activitats a porta oberta. Obertes al conjunt de la ciutadania.La Fundació Ramon Trias Fargas va convertir-se en pocs anys en la fundació vinculada a un dels principals partits polítics de Catalunya que tenia un major protagonisme a la societat catalana
-Un laboratori d'idees en 4 grans àmbits
1-Democràcia, eleccions, partits, institucions polítiques, ...
2-Nacionalisme :cursos, seminaris, conferències sobre què ha estat en el passat Catalunya, i què volem que continuï sent Catalunya.
3-Estat del benestar: buscar l'equilibri entre el creixement econòmic i la justícia social ("La societat del benestar".
4-Política internacional: anàlisi del sistema polític de les democràcies més importants:sobre les eleccions nord-americanes (celebrat a l'Institut d'Estudis Nord-americans), les eleccions a Gran Bretanya( celebrat a Institut Britànic de Barcelona),sobre les eleccions franceses i sobre les eleccions italianes.
-COL·LABORADORS, CONFERENCIANTS del món catalanista que havien participat en aquesta etapa:
Josep Benet, Josep M.Puig Salellas, Joan B. Culla, Vicenç Villatoro, Hilari Raguer, Josep M.Ainaud de Lasarte, Heribert Barrera, Max Cahner, Albert Manent, Jordi Porta, Josep Termes, Josep M.Solé Sabaté, Jordi Casassas, Josep M.Puigjaner, Salvador Cardús, Joan Estruch, Antoni Estradé,Àngel Castiñeira, Josep M.Lozano, Raimon Ribera, Joan Prats, Koldo Etxebarria, Francesc Torralba,Ferran Saez, Albert Saez,Francesc-Marc Àlvaro, Marçal Sintes, Agustí Colomines, Ramon Tremosa, Jordi Cabré, Antoni Cruanyes, Agustí Bosch, Jordi Argelaguet,Andreu Mas-Colell, Xavier Sala Martin, Carles Boix, Jordi Galí, Josep M.Colomer, Guillem-Lopez Casasnovas, Martí Anglada, Diana Negre, Valentí Popescu, Lluís Foix, Xavier Batalla,Roger Jimenez, Enric Juliana, Daniel Innerarity, Ricard Zapata,Vicent Sanchis, Agustí Pons, Damià Pons, Vicent Partal, Isidor Cònsul, Alfons Quintà i Andreu Claret.
-Intel·lectuals CONVIDATS de l'entorn PSC i ICV.
Isidre Molas, Josep M.Vallés, Joan Subirats, Joan Botella, Ricard Gomà, Joan Font, Francesc de Carreras, Pere Vilanova, Miquel Caminal, Xavier Arbós, Rafael Jorba, Jaume Sobrequés, Salvador Giner, Vicenç Navarro.
-Premis F RTF
-Els més sèniors. Reconeixement a una trajectòria personal. Llibres de memòries:
Jordi Porta, Paco Candel, Joan Triadú, Albert Manent, Josep Benet.
-Treballs de pensament polític per intel·lectuals catalans:
Ferran Requejo, Àngel Castiñeira, Enric Fossas, Josep M.Colomer, Montserrat Guibernau, Jordi Casassas.
-Obertura internacional:
Intel·lectuals estrangers que han portat a Barcelona:
Bernard Henry Lévy, Anthony Giddens, Paul Preston, Maurizio Viroli.
-Cal destacar també les bones i cordials relacions existents amb el nucli inicial fort del què havia estat Esquerra Democràtica :Montserrat Trueta, Joan Guitart i Robert Vergés entre d'altres.La bona col·laboració amb la Fundació Llibertat i Democràcia, fundació que havia creat el propi Ramon Trias Farga, presidida per Carles Gasòliba i codirigida per Josep Soler i Núria Vilageliu.
L’Espanya ofesa amb el món i la Catalunya asfixiada
Barcelona - Dilluns, 27 d'octubre de 2008
Els països que dicten el ritme de l'economia mundial no compten amb l'Estat espanyol. El cop de porta de Bush i l'acceptació dels països europeus que Zapatero no tingui una cadira a la cimera mundial dels propers 14 i 15 de novembre, en què la UE intentarà convèncer els EUA de la necessitat de reformular algunes insígnies del capitalisme per sortir de la crisi, ha donat ales a la dreta espanyola. El PP acusa els socialistes espanyols de ser els únics responsables del cataclisme econòmic que viu l'Estat, obviant l'existència del context mundial i el fet que el 1999, quan es va crear el G-8, l'Espanya d'Aznar ja no va comptar per a res.
Però que el PSOE hagi negat la crisi fins fa quatre dies no vol dir que a Europa s'ho hagin cregut. A remolc d'altres estats que ja han posat fil a l'agulla per remuntar la crisi, l'Estat es troba amb un problema afegit a la resta, la forta crisi del sector de la construcció. Aquesta setmana, el prestigiós setmanari alemany Der Spiegel publica un extens reportatge en què assegura que "el col·lapse en el sector immobiliari i de la construcció s'ha combinat amb una crisi financera global, que ha donat com a resultat el pitjor període en dècades". Una veritat negada per l'executiu espanyol però sabuda per totes les institucions polítiques i financeres europees. El setmanari recorda que "el mercat de treball espanyol i un creixement anual mig del 3% eren l'enveja d'Europa. Però ara, la indústria de la construcció que va estimular el creixement es pararà durant els propers cinc o set anys. Això provocarà més atur, endarrerirà les inversions i les despeses de consum. I per acabar-ho d'adobar, la UE ha reduït el seu suport financer a Espanya. Arriba una crisi llarga i profunda", sentencia l'article.
Sigui com sigui, Zapatero ja no pot amagar més la situació econòmica complexa que viu l'Estat. I té l'oportunitat de fer uns pressupostos de l'Estat més justos i adaptats a les necessitats de territoris que, com Catalunya, ha han d'anunciar que la seva economia entrarà en recessió el 2009. Si Catalunya, com a motor històric de l'economia espanyola, les passarà magres, és possible que l'Estat hagi de començar a buscar algú altre per utilitzar-lo com a sangtraït, perquè Catalunya aleshores ja estarà sense ni una gota de sang.
dimarts, 21 d’octubre del 2008
El Nacional d’Internet per a Google.cat
Des d'aquesta modesta crònica que, setmana rere setmana, ha tractat, tracta i tractarà -esperem que així sia!- d'informar i reflexionar, en clau nacional, al voltant de les notícies i els esdeveniments més rellevants del sector tecnològic, hem parlat i hem comentat les apostes fermes i decidides que Google ha anat realitzant a favor de la nostra llengua i cultura, en especial els darrers anys. La multinacional nord-americana s'ha destacat, en la majoria dels seus projectes, per la seva sensibilitat envers la llengua de Ramon Llull.
En són exemples clars: el domini ".cat", la publicació de bona part del fons de l'Institut d'Estudis Catalans (IEC) i del de cinc de les més importants biblioteques catalanes, així com la traducció de les seves eines més destacades al català: el seu cercador, el seu famós servei de correu -el Gmail- i el seu servei de GPS –el Google Maps-. Una actitud que ha permès la millora de la salut de la nostra llengua a la xarxa i que ha significat, indubtablement, un pas endavant.
Aquesta setmana, novament, Google torna a ésser notícia. Però, aquest cop, el motiu no és cap acció, iniciativa o projecte concret dut a terme per la companyia, sinó que és per haver estat la guanyadora d'un premi, el més important que el país atorga en l'àmbit d'Internet i les noves tecnologies –i que va rebre ahir-: el Premi Nacional d'Internet. Les raons principals adduïdes pel jurat han estat que la multinacional ha apostat per la llengua catalana com a llengua d'ús en una vintena dels seus productes (Google, Gmail, Blogger, Google Maps...), utilitza el domini ".cat" als serveis que tenen un domini diferent del ".com", ofereix la nostra llengua al seu servei de traducció i, hores d'ara, està desenvolupant un projecte de digitalització de gairebé quatre-cents mil llibres de cinc biblioteques catalanes i dos mil més del fons de l'Institut d'Estudis Catalans, que es podran consultar mitjançant el seu cercador. D'aquí que el jurat hagi dictaminat que: "afavoreix la presència del català a Internet de la mà d'una de les empreses més importants d'aquest entorn tecnològic d'àmbit mundial. És un exemple de respecte i de reconeixement a la llengua catalana i als 13 milions de persones que l'entenen i la viuen com a pròpia ".
Una actitud, un comportament, que cal reconèixer i agrair pel que significa d'avenç en aquest àmbit per la llengua, la cultura i, en definitiva, per al país. I que, de ben segur, també ha servit, serveix i servirà com a força tractora, d'arrossegament, per tal que altres empreses del sector tecnològic i d'altres camps facin i actuïn de la mateixa manera. La xarxa, les noves tecnologies, el món tecnològic és un àmbit cabdal car representa la modernor i el progrés. Ser-hi present, formar-ne part, és fonamental per projectar-se cap al futur. I aquesta afirmació aplica per a tot, llengües i cultures incloses. Gran part del seu futur es juga a Internet. D'aquí que és encertat que es reconegui l'aportació de Google a través d'aquest premi.
