Els sindicats i Zapatero, diferents actors, una mateixa comèdia

Barcelona - Dimarts, 5 d'octubre de 2010

Al marge del seguiment que va tenir la vaga del passat 29 de setembre, que oscil·laria entre el 80% i el 15% segons la vara de mesurar dels sindicats o de l'administració, aquesta jornada hauria de servir també per a reflexionar sobre el paper dels sindicats en l'estructura política actual. Només un 15% dels treballadors de l'Estat pertanyen a un sindicat, i d'aquests, el 90% militen en els dos grans sindicats d'abast espanyol, UGT i CCOO. Però aquests sindicats, que durant els primers anys de la transició van tenir un paper clau en la represa dels drets laborals -tant, que el 1976 un treballador acomiadat improcedentment tenia dret a 60 dies per any treballat, i ara amb la normativa aprovada pel PSOE passa dels 45 que s'havien establert en la reforma laboral de 1994 als 33 dies per any treballat- i també en la reivindicació de drets socials. Els sindicats havien estat una eina de pressió social potent, és cert. Però avui són poca cosa més que un apèndix dels partits espanyols que s'anomenen progressistes, el PSOE i IU.

En el cas de la vaga del 29-S, és que no hi havia motius per convocar-la abans?  I quan Zapatero va donar 400 euros de forma indiscriminada a tots els contribuents, i regalava també de forma indiscriminada 2.500 euros per fomentar la natalitat? On eren els sindicats que suposadament han d'oposar-se a mesures populistes i de tall neoliberal com aquestes? Doncs preocupats per fer-li la campanya al candidat socialista. Els grans sindicats viuen en bona part de les subvencions estatals, que es corresponen al nombre de representants sindicals que tenen, com un partit rep diners en funció dels escons obtinguts. Fins aquí correcte, però hi ha una nombrosa plantilla d'alliberats que no treballen als seus llocs de feina sinó que tenen un despatx pagat per tots els contribuents, malgrat que entre tots els sindicats no superin el 15% de la representativitat de tots els treballadors contribuents.

Per això es fa estranya la vaga del passat dimecres. Una vaga que arriba molt tard, i que ha tingut una part de seguiment imposada pels piquets sindicals, i també una part de no seguiment per l'amenaça i la por imposada per alguns empresaris per coartar el dret a la vaga dels treballadors. Uns i altres distorsionen el sentit de la protesta, si bé és cert que bona part de la població està en contra de les mesures del govern espanyol. Potser són necessàries, però estan mal enfocades i són més dures precisament per la incompetència d'uns governants espanyols que van ser incapaços de reaccionar a temps, com sí que han fet la pràctica majoria dels estats europeus, i per descomptat, els EUA. 

Al final, fa la sensació que els sindicats espanyols i Zapatero tenien escenificada la vaga. Serveis mínims correctes, no burxar amb xifres i, per part de Moncloa, collar inicialment assegurant que no es mouran ni un mil·límetre de la reforma pactada, però poc després anunciant que per exemple, l'edat de la jubilació potser no serà als 67 com havia anunciat. I sobre les pensions, el PSOE gestionarà com li convingui les congelacions o increments en funció de les enquestes electorals. Tot plegat, una comèdia ben assajada?