Hola Rafa,Politicament correcte, politicament correcta no, pero graciós si jaja. Jo la veritat es que tinc tal decepció amb la manca de sentit comú i de visió de pais de tots plegats que paso, (però menys mal que hi ha gent com el Rafa i d'altres en altres partits que no). El tema es que hem oblidat allò de la Unió fa la Força o el famos "Seny català" aquí ja no hia gent de talla, politics als que escolatar o amb qui les altres forces politiques respectin, no hem acabat sent com els altres uns cobards, interesats per guanyar vots i no per el país, i crec que es un país masa petit per caure amb aquest joc. I no nomes per guanyar vots, no, el pitjor es que de vegades l'unic que buscan es el personalisme, sortir al diari, ser mes guapo que l'altra, en fin.Que es una llàstima que continuem perden trens un rera l'altra i que de debo el futur es veu lluny i trist.
Ho dèiem en aquesta mateixa columna la setmana passada. Els fonaments del consens català de cara a les negociacions del finançament està tremolant. De fet, penja d'un fil, el de l'amistat entre el cap de l'oposició, Artur Mas, i el conseller d'Economia, Antoni Castells. Sense el respecte mutu entre Mas i Castells ja faria una setmana que s'haurien trencat les negociacions entre CiU i PSC. Es tracta d'un refredament de les relacions lògic ateses les últimes negociacions entre el mateix Montilla i Zapatero. Convergència entén que Montilla com a president ha de ser qui lideri les negociacions per al finançament. A canvi, però Artur Mas demana que es pacti una quantitat mínima a partir de la qual es donarà per bona la negociació. De fet, el mateix Mas ha reconegut que no cal que aquesta quantitat, que haurien de signar els tres partits de govern i CiU, es faci pública fins que acabin les negociacions. La idea de Mas no és dolenta, perquè pactar una xifra, tot i que sempre es poden acabar maquillant els resultats, serviria per fiscalitzar la negociació. Així tothom sabria si els nostres negociadors han aconseguit el seu objectiu. El problema rau, però, en què la xifra que aspira a aconseguir CiU i la que el PSC creu que el PSOE finalment oferirà estan molt lluny i, per tant, el consens és a hores d'ara una quimera. Sembla, doncs, que el somni d'una negociació conjunta del tripartit i CiU amb el govern central s'esfuma. Fins i tot la Cambra ha rebaixat la xifra que pretenia que s'aconseguís no se sap ben bé per quin tipus de pressions. La realitat ens indica que com més lluny anem del consens aconseguit pels partits el 9 d'agost més baixa la xifra que es reclama a Madrid. Ja gairebé ningú recorda que els 5.200 milions anuals en què Convergència va situar el llistó no eren pas mal vistos pel govern. De fet la xifra donada pel departament d'Economia era molt semblant als 3.800 milions en què la Cambra de Comerç situava inicialment l'objectiu. Però les rebaixes han arribat i ara sembla que tan la Cambra com el PSC ja es conformarien amb uns tristos 1.800 al·legant que la crisi econòmica farà que l'Estat tingui menys recursos. És a dir, cal tornar a perdonar la vida a Madrid. Com en els darrers 30 anys els polítics catalans s'estan arronsant a l'hora de la veritat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada