Hem après la lliçó del procés de l'estatut. La desunió dels partits catalans ara fa dos anys va desembocar en l'aprovació d'un estatut retallat i que ens lligava de mans per al futur, i avui en patim les conseqüències en la nova negociació de l'aplicació del finançament previst a l'Estatut, l'ambigüitat del qual permet lectures amb resultats absolutament dispars.
S'ha dit i repetit que fou la desunió, la voluntat de protagonisme, l'excessiu tacticisme i la mobilització escassa i tardana de la societat civil el que va propiciar l'escenari per un pacte de rebaixes, que va frustrar les aspiracions de bona part de la ciutadania i que va treure les ganes d'engegar un nou procés estatutari per d'aquí a molts anys.
Ara, doncs, és responsabilitat de tots no repetir els mateixos errors. En aquests dies, quan l'acord és més necessari que mai, alguns patim un cert déjà vu en veure acusacions sobre la manca de voluntat d'arribar a propostes conjuntes, i acusacions de voler-se quedar amb la "foto" –i conseqüentment, amb el capital polític que pot comportar- d'una proposta de finançament conjunta des de Catalunya vers el govern de l'estat.
Esquerra, que ha patit en carn pròpia les conseqüències de les febleses del país i pròpies durant el procés estatutari, tenim clar que la unitat és l'única forma de fer-nos valdre davant el govern de l'estat, perquè la divisió ens fa més febles i exposats a ser unes peces de joc dins la partida del govern espanyol. Per això, avui en Joan Puigcercós ha anunciat que no donarem suport, en el proper Debat de Política General al Parlament, a cap resolució que no sigui unitària. Perquè la unitat ens fa forts a Catalunya i les seves propostes. I perquè cal acabar amb la dinàmica tacticista que sovint ha prioritzat els interessos de partit als de país. I ho fem essent conscients que potser no estarem a la "foto". És igual. En un moment de crisi econòmic, la resposta que s'ha de donar des de les institucions de govern del Principat necessita la implementació d'un nou model de finançament perquè sigui efectiva. Perquè no aconseguir la unitat és un fracàs de la política catalana. I perquè aquest fracàs també serà del país. Independentisme –ara sí- amb sentit d'estat.
Ara imaginem que començo aquest escrit parlant de percentatges a l'aeroport, de milió amunt o avall del finançament, de les mancances de la llei de dependències, de la crisi a l'assistència sanitària pública, dels barracots als centres educatius, de la nova fallada a Rodalies… Segur que no acabarien ni aquest primer paràgraf. I és que, al capdavall, no és que els catalans estiguem emprenyats o perplexos, és que n'estem tips. N'estem tips no ja d'una qüestió concreta que falla i que ens complica la vida sinó tips d'un sistema de relacions polítiques, econòmiques i socials que, aquest sí, està en fallida.
Paradoxalment, el principal partit del Govern, el PSC, s'entesta a explicar-nos que una altra Espanya és possible, que un altre catalanisme és necessari mentre torna a caure en el parany més conegut i experimentat pel govern espanyol de torn, sigui quin sigui, i sigui del corlor que sigui: la dilació i l'engany. Perquè pretendre posar en dubte que els ministres del PSC al govern espanyol votin a favor dels seus pressupostos és enganyar i insultar la intel·ligència de les persones. Potser seria interessant que el sentiment que es respira i expressa el conjunt de la societat catalana obtingués una resposta sòlida, raonada i decidida dels nostres principals líders polítics. Començar a assumir i fer pedagogia sobre el fet que l'Estat espanyol, després de trenta anys de suposada democràcia, no deixa ni deixarà espai per a una concepció plurinacional de l'Estat i que un cop assumit aquest fet només queda la via sobiranista per donar resposta a les inquietuds, anhels i necessitats de la societat catalana del segle XXI. Estem d'acord que aquest és un procés que necessita unitat i coordinació entre el major nombre d'actors polítics del país, però també hem de coincidir en la necessitat que sigui liderat per les úniques dues forces polítiques que parlen amb claredat sobre l'horitzó nacional que volen per a Catalunya: un partit que es diu independentista i un altre que vol una nació lliure i sobirana tot assumint el concepte d'Estat modern. Esquerra i Convergència, doncs, han de situar en el primer lloc de les seves prioritats polítiques aconseguir una unitat i una majoria política suficient per avançar amb un full de ruta concret i datat en el necessari procés d'autodeterminació de la nació catalana. Cal que aquesta unitat d'acció es visualitzi en un treball conjunt i quotidià, sense reticències ni retrets antics, sense mentides i sense recels. I aquesta unitat d'acció no és una estratègia política o una opció que es pot triar o no. A dia d'avui esdevé l'única opció política vàlida per aquells qui desitgem per a Catalunya l'estatus de poble sobirà en el concert de les nacions d'Europa i del món. Un assoliment que, sense cap mena de dubte, garantirà el progrés i el benestar social al conjunt de la societat catalana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada