Si les coses no es torcen aquest cap de setmana o durant el debat de política general, els partits polítics catalans seran capaços de segellar quelcom similar a un acord (malgrat que de mínims i no tot el concret que es voldria) en les sessions que es durà a terme aquesta setmana al Parlament. El tripartit es va reunir el divendres amb la delegació de CiU i va quedar clar que a la federació s'imposen, per fi, les veus més assenyades i amb més visió d'Estat, les que opten per pressionar els socialistes per tal que apugin el llistó però sense trencar la unitat entre els partits catalans per evitar repetir els errors i la frustració de l'Estatut.
Hi ha un sector dur, sobretot a CDC, que prefereix no pactar i eleva el llistó més enllà del que diu l'Estatut malgrat tenir assumit que la premsa dificilment avalaria la seva juguesca. Preferirien no pactar perquè saben que hi ha un sector d'Esquerra (bàsicament els crítics) que dictaran si el sistema de finançament és o no bo en funció del que digui Convergència. La direcció d'ERC ha comès l'error de no fer una proposta de finançament que serveixi per atansar les posicions entre socialistes i convergents i ara seran les terminals mediàtiques i els dirigents de CDC els qui serviran com a referència a algunes bases republicanes per decidir si el sistema que s'acabi pactant a Madrid és o no bo. CDC té, per tant, la clau per desestabilitzar ERC i, de passada, el tripartit. Ho saben i els tempta. L'altre gran argument dels durs de CDC és que avalar el finançament és facilitar l'esgotament de legislatura al tripartit i acceptar que l'Estatut s'està complint. ¿I què passarà quan, en dos o tres anys, es vegi que el finançament pactat respectant l'Estatut no cobreix les necessitats catalanes? Que CiU, si hi ha donat ara suport en serà correponsable per partida doble: per haver dit si a la negociació de Montilla i els seus socis i perque el nou finançament serà fruit d'aplicar fil per randa el pactat en l'Estatut que Artur Mas va negociar el 21 de gener de 2006 a la Moncloa amb José Luis Rodríguez Zapatero. En canvi, si no hi ha acord entre el govern i els convergents ells són conscients que podran entonar la cantarella de que l'Estatut era bo i garantia un millor finançament però que llàstima del govern d'en Montilla, que no haurà estat capaç de fer que s'apliqui en tots els seus preceptes. Però Quico Homs, el negociador de CiU, va fer més cas als seus socis d'Unió i als sectors amb més visió de país de Convergència i va optar per deixar de banda els consells de David Madí, que aposta per anar tirant gasolina a la falla perquè després sigui ERC qui, en forma de sortida del govern, hi tiri el misto.Homs va reunir-se amb el tripartit en una actitud positiva. Els socialistes també han cedit en alguna cosa, atès que han acceptat negociar una resolució que concreti el que diu l'Estatut i que, per tant, els obligarà en la negociació amb Solbes. Els negociadors d'una i altra banda no tenien, a principis d'aquesta setmana, cap ganes d'arribar a un acord perquè, en el fracàs de la unitat, tots hi tenien alguna cosa a guanyar des del punt de vista partidari. Ja hem dit que hi podia gunayar CiU i d'aquí la divisió interna, però el PSC aconseguia, si no hi havia unitat dels partits catalans, negociar amb molta més calma i menys pressió amb Solbes i ocupar la centralitat política en solitari, més quan ja té l'aval de la Cambra de Comerç.Esquerra era qui més s'hi jugava. Van voler donar velocitat al tren de la unitat perquè, un cop estigués en marxa, ningú se'n pogués baixar. De moment ho han aconseguit i quan dimarts, després de la roda de premsa incendiària de Castells contra CiU, semblava que el tren s'aturava Joan Puigcercós al partit i Jospe-Lluís Carod-Rovira al Govern van fer un pas endavant exigint la convocatòria d'una nova cimera per no esmorteir la unitat catalana. La locomotora ha tornat doncs a agafar velocitat. Ara veurem fins on arriba.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada